Dedicat a Ramon Minguell, el mestre que em va inspirar.
Aquest
estiu havia pensat de fer un intensiu d'anglès. Fins i tot havia
anat a preguntar preus i horaris. Però he canviat d'idea. Em
matricularé de llengua
aragonesa pròpia de l'àrea oriental d'Aragó. Em fa vergonya
d'admetre-ho, però és
una de les meues mancances idiomàtiques. I té delicte, perquè l'he
mamat. Ara m'adono que quan ens pensàvem que la padrina sordejava,
en realitat ens trobàvem davant un greu problema de comunicació
entre una fragatina i uns granjolins. És fort. Per no parlar del
malament que m'anaven les matemàtiques a primer de BUP. Clar, em van
portar a l' institut Ramon J. Sender, on la gran majoria parlava
aquesta llengua de les sis paraules... Amb raó no m'entraven, si ja
feia prou! Ha arribat l'hora de reciclar-nos. Ara aquest verb et fa
visualitzar contenidors de colors, però no sempre ha estat així.
Als anys setanta, reciclar-se era sinònim d'estudiar català a
marxes forçades. Si, home, aquella llengua que s'assembla
increïblement a la pròpia de l'àrea oriental d'Aragó. Els matins
de dissabte, tocava curset. No tan sols no era remunerat, sinó que a
sobre, els que no eren de ciutat havien de pagar-se la gasolina. Va
ser una d'aquelles callades heroïcitats que van fer possible la
normalització lingüística. Estrenàvem democràcia. Franco va
morir al 75, però el franquisme va durar una mica més. Podies
palpar la il·lusió. Ens sentíem com la Pippi Langstrump,
l'heroïna dels nostres caps de setmana en blanc i negre: podíem amb
tot. Interviú ens va descobrir en portada que la nena de les trenes
impossibles ja no existia. Veure aquella magnífica sueca en la seua
plenitud sexual va ser un dels meus primers mites caiguts. Però
encara sentíem que podíem treure-li la llaçada a un futur que
estava per estrenar. Avui, que s'acaba el curs, alguns d'aquests
mestres que van fer tants quilòmetres i tants sacrificis es
jubilaran. Serà un dia molt especial en què costarà de reprimir
l'emoció. Ho personifico en Maria Antònia Cuchí, encara que mai
n'hagi estat alumna. Com a mequinensana que ha treballat tant pel
català, se n'anirà de l'aula amb un regust d'incertesa. Creuarà el
Segre de tornada cap a casa amb l'estranya sensació que els polítics
de Terra Lloba li han aixecat una frontera. Segur que pensarà en
Jesús Moncada. Li hauria sortit un conte àcid i redó... en
aragonès oriental, és clar.
El Retrovisor. Publicat a Segre el 22-6-12
26/6/12
ResponElimina1.
OPINIONS I PERLES EN EL PAPER
INTRODUCCIÓ A “DE QUÈ ESTEM FETS?”
Al nom d’Idoia Noain, d’evidents arrels basques,
respon una jove periodista que ens descobreix,
a la vegada, un mestre del periodisme i reporter
nord-americà com és Gay Talese, de 80 anys,
i d’innegable ascendència italiana.
I és que el saber i el voler fer les coses bé,
com fan tots dos, no coneixen fronteres, ni climes ni llocs.
Aquest fi i elegant senyor volta aquests dies per Espanya
en promoció del seu llibre “Vida de un escritor”,
publicat fa sis anys als Estats Units, i a part,
els seus alabats i mítics perfils i textos,
desgrana les experiències i fracassos.
Així diu: ‘Els escriptors acostumen a parlar
dels seus èxits, però no del que no publiquen,
del seu procés de pensament i dels dubtes.
Des del principi només penses com a treballador,
escriptor, investigador, però no com a part de la història,
com una persona emocional.” Només després vas veient
“que no ets el bessó de ningú” i també:
“Els periodistes ja no s’asseuen amb la gent
sinó amb l’ordinador.” I: “Amb l’edat guanyes llibertat,
perquè de jove res no faràs que avergonyeixi
la família o que la feina perilli. Ara ja no tinc
feina: no me la poden prendre pas.”
Gràcies Idoia, gràcies Gay !
2.
DE QUÈ ESTEM FETS?
Jo no sóc periodista, com ho són la Noain,
o el senyor Talese, però tinc un mal
difícil de curar, com ja li passava a l’autor del Quixot,
que provava de llegir tot el que li queia a les mans.
Deu ser una empresa inútil, perquè això no s’acaba mai.
Ja es queixava don Marcelino Menéndez y Pelayo,
a les seves postrimeries: “ Quina llàstima,
amb el que em falta encara per llegir!”
O sigui que “vés a saber” com deia
Salvador Pániker a les memòries.
I és que és tan bonic tenir referències,
citar noms! Dóna com a estabilitat.
O potser és com allargar el teu temps,
i qui sap si ajuda a fer de pont.
Però de què estem fets? De carn i ossos?
Sí. I de fibra i de cordes. I de música i de vent.
Però si també som un gra de sorra enmig
d’una llarga platja, de la immensitat del mar,
per què no assaborir la idea d’acostar-se i recostar-se
amb ella, a saber: que nosaltres i el món sencer som un equip,
una unitat, descendents i continuadors d’aquell
esplèndid i brillant “som pols d’estrelles,”
del molt nostre i inoblidable Joan Oró, i d’aquell altre
quan deia allò semblant a un metall preciós:
“Aquest món està fet de matèria mental”?
O d’una cosa així, diria jo.
Petons.
Ramon
Una reflexió molt interessant. Parlar del que els autors no publiquen és, sens dubte, un reportatge que em queda pendent de fer. Gràcies per la magnífica idea.
ResponEliminaNo sé de què estem fets. Però m'agrada molt el diàleg de la pel·lícula 'El halcón maltés' quan algú pregunta de què està fet aquell falcó que tots busquen. "Del material que se fabrican los sueños". Em sembla preciós.