Dedicat a Ramon Minguell, el mestre que em va inspirar.
Aquest
estiu havia pensat de fer un intensiu d'anglès. Fins i tot havia
anat a preguntar preus i horaris. Però he canviat d'idea. Em
matricularé de llengua
aragonesa pròpia de l'àrea oriental d'Aragó. Em fa vergonya
d'admetre-ho, però és
una de les meues mancances idiomàtiques. I té delicte, perquè l'he
mamat. Ara m'adono que quan ens pensàvem que la padrina sordejava,
en realitat ens trobàvem davant un greu problema de comunicació
entre una fragatina i uns granjolins. És fort. Per no parlar del
malament que m'anaven les matemàtiques a primer de BUP. Clar, em van
portar a l' institut Ramon J. Sender, on la gran majoria parlava
aquesta llengua de les sis paraules... Amb raó no m'entraven, si ja
feia prou! Ha arribat l'hora de reciclar-nos. Ara aquest verb et fa
visualitzar contenidors de colors, però no sempre ha estat així.
Als anys setanta, reciclar-se era sinònim d'estudiar català a
marxes forçades. Si, home, aquella llengua que s'assembla
increïblement a la pròpia de l'àrea oriental d'Aragó. Els matins
de dissabte, tocava curset. No tan sols no era remunerat, sinó que a
sobre, els que no eren de ciutat havien de pagar-se la gasolina. Va
ser una d'aquelles callades heroïcitats que van fer possible la
normalització lingüística. Estrenàvem democràcia. Franco va
morir al 75, però el franquisme va durar una mica més. Podies
palpar la il·lusió. Ens sentíem com la Pippi Langstrump,
l'heroïna dels nostres caps de setmana en blanc i negre: podíem amb
tot. Interviú ens va descobrir en portada que la nena de les trenes
impossibles ja no existia. Veure aquella magnífica sueca en la seua
plenitud sexual va ser un dels meus primers mites caiguts. Però
encara sentíem que podíem treure-li la llaçada a un futur que
estava per estrenar. Avui, que s'acaba el curs, alguns d'aquests
mestres que van fer tants quilòmetres i tants sacrificis es
jubilaran. Serà un dia molt especial en què costarà de reprimir
l'emoció. Ho personifico en Maria Antònia Cuchí, encara que mai
n'hagi estat alumna. Com a mequinensana que ha treballat tant pel
català, se n'anirà de l'aula amb un regust d'incertesa. Creuarà el
Segre de tornada cap a casa amb l'estranya sensació que els polítics
de Terra Lloba li han aixecat una frontera. Segur que pensarà en
Jesús Moncada. Li hauria sortit un conte àcid i redó... en
aragonès oriental, és clar.
El Retrovisor. Publicat a Segre el 22-6-12
