L'estiu que vam ser feliços

(*) Versió ampliada del Retrovisor publicat a Segre (13-7-12)

Toca cantar el Pobre de mí a Pamplona. Pobres de nosaltres, efectivament! Que s'acabin les festes de Sant Fermí és la menor de les nostres preocupacions. Potser per això el subconscient, que va per lliure, ha optat per una associació d'idees insensatament optimista i m'ha portat a un estiu en què vam ser feliços. Hi ha records que són tan nítids que et fan dubtar. Tan reals, que no trobes documentats. Però no, no pot ser que m'ho hagi inventat. No. Hi va haver un estiu als anys vuitanta en què vam ser feliços. Va fer tanta calor com sempre, i al matí l'aigualera també ens deixava xops. Però es collia amb més ganes: la llimonera anava a 125 pessetes, pràcticament el doble del que era habitual. Cent vint-i-cinc pessetes! Eren molts diners, semblava impossible. Ja tocava una alegria després de la terrible riuada de 1982. No tinc ni idea de quin any era. La nostra felicitat no va ser notícia. I a les hemeroteques no he pogut seguir el rastre d'aquests quilos de peres tan ben pagats (per variar). Segur que van fer cap a Alemanya, però ves a saber quin va ser el motiu que va disparar tant els preus. No recordo el número, però recordo les lletres: J i K, sobretot K. No és cap jeroglífic. Aquella tardor, tothom que li va convenir es va canviar el cotxe. De tractors també se'n van comprar uns quants, però jo no m'hi fixava tant. En poc temps, les matrícules L-J i L-K es van fer ames del poble. Era ben curiós. És per aquest detall que he calculat que estic parlant de l'estiu de 1984 o 1985. Fa molt temps, en tot cas. Jo era adolescent i potser per estar en aquella edat indeterminada que t'allunya de la canalla, però encara no et deixa pertànyer al món dels grans, estava més atenta a tot el que passava al meu voltant, com si em preparés per quan fos el meu torn. 

El color d'aquell estiu, fos quin fos, era metal·litzat. Així li'n deien -i encara se'n diu, em sembla- a un dels extres que més a gust es pagaven dels cotxes que sortien dels concessionaris. No vaig entendre mai què tenia de metàl·lica aquella pintura que em fascinava. Aquells colors suaus i indefinits dels Renault 9 i 11, dels Ford Escort, dels Peugeot 205... més aviat semblaven fets amb purpurina. I consti que d'això n'entenia, que encara me'n quedava al set de maquillatge fantasia de la Señorita Pepis. 

Però no avancem esdeveniments, que la flota automobilística va tardar una mica més a arribar. Una cosa és que la llimonera anés a 125 pessetes el quilo (cinc vegades més que la xifra màgica per la qual multiplicaven les secretàries de l'Un, dos, tres) i una altra de molt diferent era cobrar-ho, que fins que no feia fred no es veia un duro de la collita. Aquell estiu va ser com un llarg 5 de gener. Sabíem que tard o d'hora passarien els reis. I estàvem excitats i nerviosos, amb ganes que arribés la Festa Major per esbravar-nos una mica. Quan els paperets amb serrells de colors ja guarnien els carrers i la garbinada els hi treia una melodia secreta i sensual, arribava al poble un camió de bestiar que tenia com a destí un corral del carrer Nou. Hi passaves per davant quan anaves i venies de les piscines. Instintivament, te n'allunyaves en sentir mugir. La porta de fusta feia de sordina, però sabies que allà dintre hi havia vaquilles. Una por estranya que et feia pessigolles s'apoderava de tu. I per fi arribava el dia. Soroll de remolcs buits i veus joves. De palets que es descarregaven sense massa miraments i advertiments de dones grans que demanaven prudència i ningú no els hi faria cas. Tot era a punt. Un pregó recomanava a qui no volgués pols, que no anés a l'era. Jo no sabia si en volia. Ara pot semblar molt irresponsable, però a partir dels deu u onze anys, t'afegies a la festa. Els tractors que tancaven els carrers s'omplien de curiosos. Un palco rural i segur per no perdre's detall. Els més valents esperaven els animals al carrer Sant Jaume. Baixaven la costa de Santa Anna fent un soroll infernal amb les peülles. Ressonava amb tanta força, que era com la bateria de l'orquestra que tocaria al vespre a l'envelat i se t'acabaria posant a la panxa a cada cop de plateret. Només uns quants es quedaven al mig del carrer. Nosaltres de seguida ens embotíem en una entrada. Tothom deixava la porta oberta, perquè les cases servissin de burladeros. Els porters automàtics eren patrimoni de la ciència ficció. Una empenta i ja eres a bon resguard. Senties passar les vaquilles a l'exterior, a un pam just d'on eres tu, aguantant la respiració. El cor t'anava a cent. Una pujada d'adrenalina que et feia sortir altre cop a admirar-te dels que corrien al davant com si aquells animals que tu veies monstruosos fossin uns gossets enjogassats que busquen una pilota. 

Havia sentit a dir que una vaquilla tossuda no es va conformar a perdre de vista els seus perseguits i va entrar en una casa. No ho sabia del cert, però la idea espantava. No a tothom. Aleshores el poble era ple de joves estudiants vinguts d'arreu de l'Estat que amb l'etiqueta de hippies penjada a l'esquena venien a collir per treure's un extra per passar el curs. Portaven una bafarada d'aire fresc. Aquelles tardes en què jugàvem als Sanfermines no n'era prou conscient, però ara necessitaria la veu de Félix Rodríguez de la Fuente per descriure algunes escenes. La testosterona anava a raig. Hippies i mascles alfa del poble competien per les mateixes noies. Totes amb texans i la samarreta blanca amb la llengua dels Stones, l' uniforme festiu de la penya. Un de fora exhibia músculs penjant-se en un balcó mentre les vaquilles passaven per sota, fregant-li l'esquena. Just al davant,  un ferro que sobresortia d'una la façana li servia a un autòcton per repetir la proesa. Que un s'atrevia a tocar una bèstia, l'altre feia com que la torejava amb la samarreta que prèviament s'havia tret per exhibir el seu estat de forma. 

Potser va ser l'últim any. Ens vam anar civilitzant. Europa ja no era la fatídica frontera on cremaven els camions que carregàvem de fruita, sinó que en formàvem part. La transició ens havia fet avançar molts anys en molt poc temps. Però res no surt de franc. I un dels peatges que vam haver de pagar per ser moderns va ser la prohibició d'aquests encierros d'anar per casa. Què injust que ho trobava! Ara que ens tocava a nosaltres fer el paper de damisel·les que xisclen amb falsa preocupació quan veuen amenaçada la integritat física dels seus pretendents. 

El primer any sense vaquilles es va organitzar una baixada de barques pel riu. El cas era jugar-se-la. Quan un és jove se sent immortal. L'estiu següent ja no es va deixar fer. Els hippies ja no hi eren.   Així com les fosques orenetes van tornar puntuals a la cita de cada any, aquests estudiants que tants cors trencaven es van quedar a casa seua o se'n van anar de vacances. Érem europeus amb tots els ets i uts. Ja no estàvem disposats a fer feines brutes i mal pagades. Ja no es considerava una aventura carregar-se una motxilla a l'esquena per anar treballar lluny de casa i dormir al ras. Va arribar Babà, el primer negre que es va instal·lar al poble. En vindrien molts altres. Gent de països que ni tan sols érem capaços de situar al mapa. 

Als cines triomfava la versió cinematogràfica de 1984, de George Orwell. Aquell futur imaginat és ara un passat remotíssim. Qui ens ho havia de dir!