Mostillo, per compassió

A casa meua s'hi va cometre un assassinat múltiple. Ho vaig descobrir el dia que una amiga em va portar uns retalls de diaris esgrogueïts que havia trobat a les golfes. La prova del cotó eren les fotos. La façana estava igual que als anys trenta, era perfectament reconeixible. Hi havia moltes imatges. Una de macabra mostrava un nen irreal, gitat a sobre d'un llit que situava al pis de baix. Era com un flashforward d'una escena de Los Otros: estava mort. Era una de les víctimes. Un dany col·lateral, sembla ser. L'enverinadora que faria córrer rius de tinta era una serial killer en versió rural. Va matar l'home, la sogra, els cunyats i el fill de la parella, que encara no havia fet els dos anys. És un d'aquells temes molestos, que tothom sap, però ningú en parla. Fent un cop d'ull a les hemeroteques t'adones que la Xatola, que així era coneguda la dona, va marcar un poble. El va estigmatitzar. Els diaris de l'època van fer un seguiment del cas al més pur estil O.J. Simpson. Només cal posar 'envenenadoras' al google -el plural és perquè la mare d'ella va ser condemnada com a còmplice- . Potser més que la foto de la criatura morta, em va impressionar veure la cua de gent que s'afilerava al carrer per aconseguir entrar a l'antiga Audiència i veure el show en directe. Som a la República. El judici se celebra amb jurat popular. Conscient que viurà el seus quinze minuts de glòria, la Xatola no decep. Es depila les celles, s'aprima, es treu el mocador del cap, es pinta els llavis, es pentina amb ondes d'estrella de Hollywood... Les cròniques són una lectura d'estiu més que recomanable. Els periodistes se n'enamoren. El que va començar com una sòrdida història de cobdícia miserable -miserable literalment, no hi havia res a heretar- degenera en una competició entre mare i filla per mostrar-se com a víctimes acusant-se l'una a l'altra. I, fins i tot, inculpant els morts per maltractes i vexacions, d'aquí que es condimentés el mostillo amb verí per a rates. De petits ens vam fer un tip d'invocar els esperits dels pobres desgraciats que van morir a casa. Als anys setanta les psicofonies eren rutinàries. Però res. La línia del més enllà la tenia ocupada Jiménez del Oso. Puerto Hurraco ens redimiria. Ja ningú recorda a les pèrfides enverinadores. Hem caigut de la divisió d'honor de la crònica negra. I que duri.

El Retrovisor, publicat al diari Segre (20-7-12)