"L’estiu de 1936 estava estudiant de valent. Em quedaven dues assignatures per acabar el doctorat en Dret i me les havia deixat per al setembre, així que el 18 de juliol era a Lleida, preparant-me els exàmens. L’aixecament de Franco em va sorprendre, com a tothom. Aquell era un dia aparentment normal. Però no ho va ser. Van sortir soldats al carrer que declaraven l’estat de guerra i als llocs més cèntrics de Lleida hi havia piquets i joves que els hi donaven suport. Joves com jo, amics meus -alguns-, que portaven la camisa de Falange. Em va impactar moltíssim. Recordo, sobretot, el lloc de guàrdia que hi havia a la cruïlla de Cavallers amb el carrer Major, perquè hi vaig veure un amic a qui no m’esperava trobar. La gent estava angoixada i pendent de què passava a Barcelona. No es va respirar fins que després d’una lluita curta però intensa es restableix l’ordre a la capital catalana. Pendents de la ràdio, vam conèixer la derrota relativament ràpida de les tropes del general Goded".
"Era d’Esquerra Republicana. De Joventut d’Esquerra Republicana-Estat Català, el partit que havien fundat els meus avantpassats i que formava part d’ERC. Érem gent de la petita burgesia il·lustrada. I estàvem sorpresos. Sorpresos i espantats pel que estava passant. Pels excessos que es cometien al carrer. Encara me n’avergonyeixo. És increïblement decebedor constatar que podem arribar a ser unes bèsties. Va arribar un moment que semblava una competició a veure qui en matava més. Aquí perquè hi havia molts incontrolats que actuaven en nom de la república, i a l’altre bàndol... només cal recordar les matances de Badajoz, Pamplona, Sevilla i la Corunya. Tot molt desagradable. ...Érem pitjor que una bèstia. Una bèstia desenfrenada".
Records de Víctor Torres (fragments d'una entrevista inèdita)
.JPG) |
| Malgrat tot, amics. Francisco Pons, carnet de Falange número 1 de Lleida i exalcalde franquista i Víctor Torres, històric dirigent d'ERC i secretari del president Irla a l'exili. |
