Passa-ho

Un dia com avui de fa deu anys vam descobrir que les tapes de les cassoles podien fer prou soroll com per fer-nos sentir al món. Un dia com avui de fa deu anys es va fer la primera gran manifestació contra la imminent guerra de l'Iraq. Totes les guerres són cruels i injustes, però aquesta, a més a més, era il·legal. A Lleida aquell dia es presentava el llibre guanyador del premi d'assaig Josep Vallverdú. Un títol premonitori, el de Francesc Torralba: Un altre món és possible? “L'11-S va ser una data per a la desesperança, però avui, 15-F, ha estat un dia per a l'esperança”, va dir. La impressionant mobilització de la societat no va aturar les bombes, però encara que les nostres sonores cassolades fossin només un lleuger remor a dins dels despatxos dels mandataris, la veu del poble, aquell concepte abstracte que només s'escoltava cada quatre anys, va deixar de ser metafòrica. Un 15 de febrer, el poble es va cansar de callar i atorgar. D'ignorar amb silenci còmplice les atrocitats que es cometien en el seu nom. Va ser l'inici del famós 'passa-ho'. No teníem xarxes socials, ni whatsapp. Però vam descobrir els enviaments massius d'sms i les companyies telefòniques ens ho van agrair fent-nos pagar les tarifes més cares de tot Europa. Ens costava diners, però així i tot ho 'passàvem' tot als nostres contactes. Ningú no sabia del cert qui era l'autor del missatge original, però obeíem la instrucció. De fet, vist amb la perspectiva d'una dècada, la nostra insubmissió era una paradoxal forma de submissió. Sortíem al balcó a fer soroll, ens concentràvem davant la seu del partit que governava, quedàvem en un punt de la nostra ciutat per mostrar al món que érem molts els contraris a les decisions dels nostres suposats representants... i ho fèiem seguint la instrucció d'algú ignot que, sense pretendre-ho, va fer més per Telefónica que Aznar, que ja és dir. Potser sí que hem abusat de la fórmula i hem fet de la cultura del no una religió que no escolta els científics i s'emparanoia amb puerils teories de la conspiració. Però ara fa deu anys, alguna cosa va canviar. I als despatxos encara hi ha vidres blindats que esmorteeixen la veu del poble. Que algú obri la finestra i pari l'orella. Si no, quan sentiran el nostre crit potser és que algú ja s'haurà cansat de fer picar tapes de cassola i haurà trencat el vidre a cops de pedra.

El retrovisor. (Diari Segre, 15-2-13)

L'única foto que tinc amb la xapa del 'no a la guerra' la va fer Antoni Siurana al seu despatx. Dedicada i tot!