Oficialment,
la grip ja ha arribat a la categoria d'epidèmia. Paciència. Sona
pitjor del que és, ja ho saben. Ho podríem traduir com que
estadísticament, tenim moltes possibilitats que ens toqui la rifa.
Ara rai. El 1918 era conegut, entre aquells que el van sobreviure,
com l'any de la grip. Així li'n va dir sempre el padrí. Van morir
milions de persones arreu del món de 'grip espanyola'. Amb aquesta
denominació d’origen ha passat a la història la terrible
pandèmia. Ni havia començat a la península ni va ser més
mortífera a l'Estat que a cap altre racó del planeta. El gentilici
és ben curiós. Som a les acaballes de la Primera Guerra Mundial.
Informar dels estralls causats per la grip proporciona una informació
a l’enemic que es pot girar en contra nostre, així que hi ha una
mena de pacte d’omertà
i se silencia. A Europa, que aleshores era el melic del món, només
n’anaven plens els diaris espanyols, perquè era territori neutral,
i d’aquí que la grip s’associés a l’únic lloc on se’n
parlava. Paradoxalment, als titulars de l’època era anomenada
grippe,
que és com es diu la malaltia en francès i alemany. La
globalització ve de lluny.
El
segle XX es presentava en societat amb tragèdies a l’engròs:
l’enfonsament del Titànic, la primera Guerra Mundial i, després,
la gran grip. Seria només el principi. Quan encara hi havia
dipositades totes les esperances en el novecento
acabat d’estrenar un xiquet va arribar a aquest món en una data
difícil d'oblidar: el dotze del dotze del dotze. No va ser un bon
auguri. Només tenia sis anys quan va quedar-se orfe. La grip va
emportar-se el pare i la mare d’aquest nen un mateix dia de 1918.
Poc li va durar la infància. Ell i el seu germà es van haver
d’espavilar abans d’hora. Els primers quartets se’ls van
guanyar a la mina. Eren massa petits per treballar-hi, però en
aquells temps a la canalla sempre se li trobava una utilitat i a ells
els van encarregar d’entrar i sortir del túnel tantes vegades com
convingués perquè mai no els faltés aigua als miners. Silló
amunt, silló avall tot el dia. Malaguanyat. El nostre protagonista
tenia bones mans. Aquest eufemisme en desús volia dir que les
manifestes aptituds artístiques d’un pobre s’havien de
reconvertir en ofici. I així va ser com el van enviar a casa d’un
oncle de Mollerussa, on va aprendre a fer cadires de bova. Per sempre
més ja seria Jaume de les Cadires. Un home elegant i rialler que es
passava llargues hores amansint pedres. Amb paciència i intuïció
feia escultures sense més pretensió que la de no estar desvagat.
Aquella increïble mala consciència dels que es van fer vells abans
d’hora perquè la vida els va esllomar. Pertanyia a una generació
que no es podia permetre el luxe de l’oci. Per això cantava jotes
mentre feia l’hort, amb aquella alegria de qui es conforma amb la
vida senzilla i austera que li va reservar el destí. Content de
tindre una família a qui poder sorprendre cada diumenge amb una
tassa de xocolate com només ell sabia fer. El dia que complia 72
anys se’n va anar sense grans escarafalls. Un altre dotze del
dotze. El món havia canviat molt. Ell, no tant.
El retrovisor (Segre 17-1-14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada