Potser sí que el periodisme no passa
pel seu millor moment. I, a sobre, ha mort Manuel Leguineche. Però
abans d'invocar Manrique i afirmar amb rotunditat que qualsevol temps
passat va ser millor, és saludable passar una tarda a l'hemeroteca.
Jo no ho he fet. Tinc tan presents les fotos que no he sentit la
necessitat de buscar-les. Em van impactar profundament. Eren unes
imatges nocturnes -almenys en el meu record- i borroses d'un vellet
decrèpit i espantat que era transportat en llitera. Aquella cara de
pànic que havia vist tantes vegades quan una ambulància s'emportava
un padrí que ja no tornaria viu al poble. Em va fer pena. L'aparador
del quiosc era el de sempre: aquell atapeïment de fotos i titulars
reclamant atenció des de les portades penjades amb agulles
d'estendre la roba. Normalment, aquell festival informatiu et feia
badar una bona estona. Però aquell dia només hi veia la foto. La
mirada perduda. Els tubs que imposen. Sense ser-ne massa conscient,
vaig constatar que al món hi havia -hi ha- gent sense escrúpols.
Estava enfadada i trista a la vegada. Decebuda, suposo. Veia en
aquell home indefens i vulnerable el padrí. Eren, si fa no fa, de la
mateixa quinta. I sabia que tard o d'hora ell també perdria la força
com anava perdent les dents. La següent imatge que recordo d'aquell
vellet pansit és en blanc i negre. La tele de museu que teníem al
pis d'estudiants ens el mostrava seriós i rígid. Dins un taüt.
Dalí havia mort. No fèiem massa cas de les notícies, però aquella
imatge sense so que veia sense mirar es va quedar enclotada al pou de
la memòria. Em commovia la indiferència amb què la gent desfilava
davant el fèretre, impúdicament obert. De sobte, un senyor que
plorava. I que es treu un mocador de la butxaca, no per sonar-se ni
per eixugar-se les llàgrimes, sinó per tapar la cara del difunt.
Ara sé que aquest home era Arturo Caminada. Un fidel servidor del
geni empordanès. Xofer, majordom... el que convingués. L'únic que
va respectar el desig de l'artista de no ser exhibit després de
mort. Han passat vint-i-cinc anys i encara se'm remou alguna cosa
quan penso que se'l van emportar de Torre Galatea i van deixar buida
la tomba dissenyada pel propi Dalí al costat d'on ja descansava la
seua musa. Qui va gosar separar-los? Com es pot ser tan mesquí?
El retrovisor (Segre 24-1-14)
Referent al tema de la mort aquest estiu he gaudit amb la lectura d'Antologia de Spoon River, un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX. Una obra mestra escrita per Edgar Lee Master autor que, bàsicament, se'l recorda per aquest llibre. L'Antologia ens mostra la història d'un poble a través dels epitafis que hi ha escrits a les làpides del cementiri de Spoon River, ciutat imaginària. Cada epitafi és un petit poema, una crònica, un relat de vida i, per mitjà d'aquests microrrelats, descobrim les peripècies i les batusses dels personatges locals, n'hi ha per a llogar-hi cadires. L'autor també aprofita les veus dels difunts per a fer una denúncia del sistema social, polític i econòmic en què viu. Te'l recomano, segur que t'agrada.
ResponEliminaToni
Me l'apunto, moltes gràcies, Toni!
Elimina