divendres, 24 de gener del 2014

Tapeu-li la cara

Potser sí que el periodisme no passa pel seu millor moment. I, a sobre, ha mort Manuel Leguineche. Però abans d'invocar Manrique i afirmar amb rotunditat que qualsevol temps passat va ser millor, és saludable passar una tarda a l'hemeroteca. Jo no ho he fet. Tinc tan presents les fotos que no he sentit la necessitat de buscar-les. Em van impactar profundament. Eren unes imatges nocturnes -almenys en el meu record- i borroses d'un vellet decrèpit i espantat que era transportat en llitera. Aquella cara de pànic que havia vist tantes vegades quan una ambulància s'emportava un padrí que ja no tornaria viu al poble. Em va fer pena. L'aparador del quiosc era el de sempre: aquell atapeïment de fotos i titulars reclamant atenció des de les portades penjades amb agulles d'estendre la roba. Normalment, aquell festival informatiu et feia badar una bona estona. Però aquell dia només hi veia la foto. La mirada perduda. Els tubs que imposen. Sense ser-ne massa conscient, vaig constatar que al món hi havia -hi ha- gent sense escrúpols. Estava enfadada i trista a la vegada. Decebuda, suposo. Veia en aquell home indefens i vulnerable el padrí. Eren, si fa no fa, de la mateixa quinta. I sabia que tard o d'hora ell també perdria la força com anava perdent les dents. La següent imatge que recordo d'aquell vellet pansit és en blanc i negre. La tele de museu que teníem al pis d'estudiants ens el mostrava seriós i rígid. Dins un taüt. Dalí havia mort. No fèiem massa cas de les notícies, però aquella imatge sense so que veia sense mirar es va quedar enclotada al pou de la memòria. Em commovia la indiferència amb què la gent desfilava davant el fèretre, impúdicament obert. De sobte, un senyor que plorava. I que es treu un mocador de la butxaca, no per sonar-se ni per eixugar-se les llàgrimes, sinó per tapar la cara del difunt. Ara sé que aquest home era Arturo Caminada. Un fidel servidor del geni empordanès. Xofer, majordom... el que convingués. L'únic que va respectar el desig de l'artista de no ser exhibit després de mort. Han passat vint-i-cinc anys i encara se'm remou alguna cosa quan penso que se'l van emportar de Torre Galatea i van deixar buida la tomba dissenyada pel propi Dalí al costat d'on ja descansava la seua musa. Qui va gosar separar-los? Com es pot ser tan mesquí?

El retrovisor (Segre 24-1-14)



2 comentaris:

  1. Referent al tema de la mort aquest estiu he gaudit amb la lectura d'Antologia de Spoon River, un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX. Una obra mestra escrita per Edgar Lee Master autor que, bàsicament, se'l recorda per aquest llibre. L'Antologia ens mostra la història d'un poble a través dels epitafis que hi ha escrits a les làpides del cementiri de Spoon River, ciutat imaginària. Cada epitafi és un petit poema, una crònica, un relat de vida i, per mitjà d'aquests microrrelats, descobrim les peripècies i les batusses dels personatges locals, n'hi ha per a llogar-hi cadires. L'autor també aprofita les veus dels difunts per a fer una denúncia del sistema social, polític i econòmic en què viu. Te'l recomano, segur que t'agrada.
    Toni

    ResponElimina