Estimat diari

Pilar Duaygües era a punt de fer quinze anys. Havia nascut a la Seu d’Urgell, però els negocis del seu pare van portar la família a Lleida, on tenien una petita empresa de farina i pasta. Després, al poble valencià d’Anna i a Melilla, fins que l’octubre de 1935 tocaria tornar a fer les maletes per establir-se a Barcelona. Pilar no trobava el seu lloc al món i va començar a escriure un diari per no sentir-se tan sola. Hi aboca els neguits d’una adolescent idealista en una ciutat estranya. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Aviat farà amics a l’institut, s’enamorarà per primera vegada... Fins que un dia d’estiu tot canviarà. El 18 de juliol, quan encara no ha arribat la guerra a la península, Pilar va a veure Morena Clara i a ballar sardanes. Però només en pot ballar una. “Les han suspès perquè em sembla que hi ha una gran vaga per tot Espanya”.

L’endemà, la terrible realitat. La desperten uns trets a les cinc del matí. La noia no deixa d’escriure fins al 19 de març de 1940. Un testimoni excepcional i inèdit fins aquesta mateixa setmana, en què Espasa ha publicat Querido diario: hoy ha empezado la guerra, en edició de Tània Balló i Gonzalo Berger. És commovedor. S’hi alternen innocents disputes amb les amigues, les llargues cues per aconseguir menjar, les notícies de matances que els arriben de la Seu, les tardes de cine, l’angoixa quan el noi que li agrada és mobilitzat... Una vida falsament normal i rutinària entre bombes i classes, mort i misèria. Se li arriba a oblidar el seu dissetè aniversari. “Que vella que sóc, ja”.

El 26 de gener de 1939 escriu que “els criminals feixistes s’estan apoderant de la ciutat”. Té por. “Diuen que ja són a la Rambla”. Ha vist avions amb la creu gammada. La seua mare crema papers comprometedors i ella amaga els diaris a la llana del matalàs. Torna l’avorriment. La guerra s’ha acabat. Sessions de cine que comencen amb el Cara al sol i amb la policia a la sala assegurant-se que tothom saluda amb el braç alçat. “Els primers dies m’havia d’aguantar el riure perquè sembla que tots mirin si plou”. Quin mal li faria veure que encara hi ha tanta gent que ho fa impunement. I sense que l’hi obliguin. Ella no es va rendir mai. “Els odio profundament”. Jo també.

El retrovisor (Segre, 20 d'octubre de 2017)