Ruleta russa

És una imatge en blanc i negre. Els grans estan esgarrifats i no paren de dir que mare meua, que això sembla que només pot passar a les pel·lícules. I és cert, l’escena podria ser de Los Hombres de Harrelson. Amb TJ a la teulada inclòs. La càmera, o la meua mirada infantil, va de dalt de tot d’un edifici que se’m figura gegantí al terra. “Quina impressió fa veure aquestes rajoles”, diuen un moment que s’amplia el pla i es veu més enllà de la porta del Banc Central. No dic res, però em resulta fascinant que els adults puguin reconèixer una ciutat mirant una vorera. Gent que corre amb les mans al cap en direcció a aquest mar urbà. “Fixa’t, si són les Rambles!” El locutor ho confirma. Jo també hi havia estat alguna vegada. Recordo la por que em feien els quioscos amb ocells estridents. Potser per això no em vaig adonar de les característiques ones del terra.

Ha plogut molt des que el 1981 es va produir aquell estrany atracament. Fa tant de temps, que ni recordava aquesta imatge televisiva que tant em va impactar de petita. Aquest dijous em va retornar nítida i diàfana arran de l’atemptat de Barcelona. Imatges irreals. Altre cop la sensació que és una pel·lícula. Una reposició. Tantes ciutats, tant de dolor. Tots els morts tenen algú que els plora. La –magnífica– campanya de prevenció dels accidents de trànsit ens ho recorda aquest estiu. Si dijous se’ns va encongir una mica més el cor és perquè qualsevol de nosaltres hi hauria pogut ser. I sí, aquesta obvietat ja la sabíem. Des de l’11-S sabem que ens fan jugar a la ruleta russa i que la bala es pot disparar a qualsevol lloc del món. I qui diu bala diu furgoneta. Tant és Burkina Faso com Barcelona. Però una cosa és la teoria i, l’altra, sentir la coïssor de la bufetada a la galta. Pensar en la mare que passejava amb un nen de tres anys. Potser van ser a Llimiana aquesta festa major, aliens al seu destí. I et sembla que el món és massa cruel. Hi ha massa desgràcies, malalties i desastres naturals com per embogir i dedicar-se a sembrar les Rambles de mort i desolació. Les Rambles o el carrer més remot de qualsevol altra ciutat. I truques a la teua gent i, malgrat tot, t’alegres que no haguessin anat a l’Fnac, encara que això et faci sentir una mica culpable. O egoista. Potser només és instint de supervivència.

El retrovisor (Segre, 18-8-17)