La Transició, encara

Transició. Tra, tra, malamente. Música de Rosalía per resumir l’apassionada (visceral, gairebé) taula rodona Reflexions al voltant de la Transició Democràtica 44 anys després de la mort de Franco que es va celebrar ahir a Lleida. El públic seguia amb la cançó: Mal, muy mal, muy mal, muy mal... Les ferides encara coïen. Hi havia ressentiment però, sobretot, hi havia decepció. Magda Ballester, Josep Guàrdia, Manuel de Sárraga i Antoni Siurana van acceptar el repte de mirar enrere i fer balanç. Ells eren a primera línia política quan el dictador mor al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”. Tot canviava i tot seguia igual. És innegable que es va avançar, però per fer-ho es va haver de combregar amb unes rodes de molí que requerien tota l’aigua dels pantans inaugurats per Franco perquè baixessin coll avall. Potser per això, generositat i diàleg van ser les paraules més repetides. I n’hi va haver, és cert. El rei va ratificar Arias Navarro, el d’“españoles, Franco ha muerto”, però el juliol del 76 es va buscar un president que tot i ser franquista tenia unes idees més modernes i avançades, Adolfo Suárez. Sense treure-li mèrit, ser més modern i avançat que Arias Navarro era fàcil. Es posava en marxa la complexa maquinària per reconvertir una dictadura feixista en una democràcia. Però algun engranatge es va trencar i en lloc d’avançar hem acabat fent un gir de 360 graus que ens ha tornat a la casella de sortida. Un Bisbal. Simplifico, en sóc conscient, però la llibertat d’expressió és a l’UCI, els grisos porten un altre uniforme però també peguen, hi ha presos polítics... Inquietant déjà vu. A més, el disc de la Transició també va tenir una cara B. El 1980, amb totes les eleccions possibles fetes i sent oficialment demòcrates, un estudiant d’Història, Cèsar Alegre, va publicar un poema a la revista universitària La Higiènica que el va portar davant del jutge. El 1981 va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d’inhabilitació per “vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica”, pena ratificada pel Suprem el 1982. Per fi, aquest mes de maig, amb 40 anys de retard, se’l restituirà a Lleida, la ciutat en blanc i negre de la qual va marxar.

El retrovisor (Segre, 24-1-2020)