La vita sota l'anticicló

Diuen, diuen, diuen que quan aquest article sortirà publicat s’haurà aixecat la boira. Des del dia de Nadal ens ha estat fidel com l’esperit de Màrius Torres. La darrera setmana hi ha hagut alguna ullada de sol, que mai ha durat més d’una hora, com si des de l’altra banda de l’anticicló algú ens comprovés les constants vitals. La boira m’agrada. (Pausa dramàtica per facilitar el linxament). Només em sembla depriment quan és alta i es disfressa de núvol etern i improductiu. Quan ens condemna a viure sota una cúpula gris, claustrofòbica, que aixafa els ànims sense compassió. La boira baixa és una altra cosa. És el misteri dels dies sense ombres. És l’acte de fe que suposa avançar amb determinació cap al no-res. Aquell fred humit que ens travessa per instal·lar-se en la profunditat del moll dels nostres ossos. Només quan t’has impregnat d’hivern pots sentir l’alegria de la primavera. Has d’haver enyorat el sol per apreciar els matisos del blau del cel. Que no és blau cel, sinó un color més intens, més profund. Un blau radiant que ens gradua la vista amb més precisió que un optometrista. És el cerç disparant a matar des de l’indòmit oest. La boira imprimeix caràcter, suposo. És omnipresent i fugissera. És com les roselles, tan humils però tan altives que mai no les podràs posseir. Se’t pansiran a la mà si goses arrancar-les. A la boira tampoc no la podràs tocar mai. Pots córrer per enxampar-la fins a quedar-te sense alè, però sempre serà més ràpida. Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. La frustració de qui empaita el preuat falcó maltès de John Huston. Quan el rasca amb una navalla desespera perquè no hi troba or ni pedres precioses. Aquell ocell està fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Sempre he pensat que és per aquesta mateixa raó que la boira es recorda amb tanta nostàlgia quan es viu lluny de la seua àrea d’influència. En la boira hi veiem la irrealitat dels dies que no tornaran. Ens veiem a nosaltres, de fet, en un hivern llunyà i ens sentim abrigats. La llenya que cruix al foc. La mà que ens apuja la bufanda i ens abaixa la gorra. L’olor del pa calent. El fred també és això. És tapar-se amb una flassada i dormir plàcidament perquè, com en el tango, mentre siguem petits, algú ens vetllarà el son.

El retrovisor (Segre, 17-1-20)