Els bojos anys vint

Viure els anys vint té el seu què. Difícilment rebrem una invitació per assistir a una festa de Jay Gatsby, però ens imaginem assistint-hi amb el vestuari de Mary Crawley als sopars de Downton Abbey. I ens agradem. Ens sentim poderoses amb el tall de cabells estil garçon i la cotilla desterrada. De fons, música jazz. Però em retrobo amb les poques fotos familiars que tinc dels anys vint i la carrossa es transforma en carabassa. La misèria trucant a la porta, com si fos Avon. L’àvia que no he conegut mira a la càmera convençuda que no passarà a la posteritat. És en un carrer sense asfaltar, a la vora d’unes escales irregulars rosegades pel pas del temps. Sembla gran. Sé que és impossible, perquè va morir molt jove. És una curiosa foto de grup en què comparteix protagonisme amb una altra dona d’edat indeterminada i un parell de criatures que els donen la mà. Podrien ser els seus fills, però són els seus germans petits. Encara no ho saben, però aquests xiquets desenfocats formaran part de la lleva del biberó. Els bojos anys vint s’estrenen amb una (altra) guerra que porta els supervivents de la terrible grip del 18 a un ignot desert africà. També tinc una foto del padrí d’aquesta època amb l’uniforme militar que estrenaria al Rif. Va ser un infern. A nosaltres, de petits, ens fascinaven les històries d’aquesta guerra exòtica. Detalls gore que, amb els anys, vam pensar que havia creat a base de manxa, d’inflar els records per al gaudi del seu públic entregat, però el 1996 Manuel Leguineche va publicar Annual 1921: el desastre de España en el Rif i, de sobte, vam entendre la impotència del replicant de Blade Runner, conscient que ningú no creuria que havia vist atacar naus en flames més enllà d’Orió, brillar raigs-C en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Ni tan sols hi hauria pluja perquè les llàgrimes s’hi perdessin, com els records. No sé com seran aquests anys vint. Bojos, segur. Sempre m’ha resultat commovedor que acomiadem els anys convençuts que el proper serà millor. Que serem millors. I fem propòsits que no complirem i mirem el calendari amb una barreja de desig i esperança. Viure deu ser això, creure que tenim futur. Que en algun moment l’orquestra tocarà un xarleston.

El retrovisor (Segre, 3-1-20)