Parlar està sobrevalorat. Nou de cada deu advocats matrimonialistes ho recomanen. El temut “hem de parlar” tots sabem com acaba. És allò del cada cop més tu i cada cop més jo sense rastre de nosaltres que cantava Sabina. Però de vegades s’obra el miracle de la comunicació i algú escolta. Perquè sentir i escoltar no són sinònims. Tinguem fe. La setmana passada s’obria solemnement l’any Benet al Palau de la Generalitat. Es compleixen cent anys del naixement d’aquest historiador i polític cerverí que de parlar (i escoltar) en sabia molt. En el seu llibre El President Companys, afusellat (Edicions 62, 2005) recull una declaració d’amor a Catalunya proferida per l’intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero. Glaça la sang. Aquesta suposada carta apassionada la va llegir davant d’un micròfon de ràdio el 1939, poc després que les tropes franquistes entressin per la Diagonal. “Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.” El discurs polític és l’esperat. A mi el que m’ha fet por és que la metàfora no s’acaba aquí. Aquesta dona figurada ha de saber que serà estimada fins a “la ira terrible”, fins al crim, “que por eso se ha llamado pasional”. I recorda que “quien bien te quiere te hará llorar” i que, com rebla “otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo, la maté porque era mía”. I es va embalant de tant que li agrada la senyora. “Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos– siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.” Ara en diríem relació tòxica, però nivell Txernòbil. “Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! ¡Y sentíamos el derecho de hacerte llorar!” D’acord que un mal dia el pot tenir tothom, però Giménez Caballero es va sentir prou orgullós del text per publicar-lo el 1942. Negre sobre blanc. Molt negre. “¿Ves cómo nuestros labios se acercan? ¿Ves cómo a flores y a imperio huele el aire? ¿Ves cómo la sangre se ha hecho espuma blanca de mar? ¿Y la violencia abrazo?”. Abraçada violenta. Parlem-ne. Hi ha diàlegs impossibles.
El retrovisor (Segre, 28-2-2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada