Rimbaud i la Rojals

“Je est un autre”. Rimbaud ens ho va deixar clar. Jo és un altre, sí, però qui? Són moltes hores de Tomate, Sálvame i derivats. Ha estat el Sant Jordi de l'altre (L'altra, més concretament). Si paraves l'orella mentre et clavaven un cop de colze a traïció quan havies conquerit el teu pam de parada, senties un nom propi en una frase que, invariablement contenia un interrogant. En resum: qui és Marta Rojals? Especulacions de tota mena. Jo no en tinc ni idea. L'any 2011 l'editorial La Magrana va publicar una novel·la signada amb aquest nom, de títol Primavera, estiu, etcètera. Una opera prima que no arribava avalada per cap premi. De l'autora se'ns deia que havia nascut a Palma d'Ebre el 1975, que era arquitecta de formació i que es dedicava a l'edició de llibres d'arquitectura. Res més. No hi havia foto, però tenint en compte que no era coneguda, tampoc no resultava estrany. El cas és que la novel·la va agradar. I en un moment en què a les llibreries es plantegen si instal·lar prestatges refrigerats, perquè sembla que els hi caducarà el gènere si l'aguanten més de quinze dies, Primavera, estiu, etcètera s'anava venent. Cap desmesura, però sobrevivia als companys de lleixa. Aviat es va parlar de fenomen. I van arribar peticions d'entrevistes a La Magrana. Comença el segon fenomen, que ja no té res de literari. Marta Rojals no concedeix entrevistes presencials. Ni accepta la invitació de cap club de lectura. Ni es deixa fotografiar. És una autora extraordinàriament accessible a través de les xarxes socials. Prou. Quan es desconnecta deixa de ser escriptora. Deixa de ser un personatge públic. Potser, fins i tot, deixa de ser Marta Rojals. Misteri. Que la protagonista de Primavera estiu, etcètera fos una arquitecta de Palma d'Ebre que bla, bla,bla, afegia morbo. Ens encanten les autobiografies. En trobem d'amagades a les obres de ciència ficció, si cal. Je est un autre? Mai tant. M'agrada pensar que Marta Rojals tenia el dia irònic quan va decidir que la seua esperadíssima segona novel·la es titulés L'altra. Era la pregunta del milió fins aquest Sant Jordi: n'escriuràs una altra? La resposta comodí, amb lleugeres variants: només si em ve de gust fer-ho. Per sort per als seus lectors, ha estat així. Ja tenim L'altra. I ha arrasat. Ara ens falta assignar-li un 'jo'. No hi podem fer més.

El retrovisor. (Segre, 25 d'abril de 2014)