Vent de l'oest

Hi ha pobles que s'allargassen. Sembla que no es resignin a deixar córrer l'aigua del riu que persegueixen amb tossuderia. O la carretera que els parteix en dos. D'altres, s'enfilen serra amunt. L'horitzó els mostra porucs, arrambats a un turó com una criatura que s'aferra a la falda de sa mare. Un skyline de compacta verticalitat que estalvia moltes hores de gimnàs als seus habitants, acostumats pujar i baixar costes endimoniadament empinades. Hi has d'haver nascut per deixar que les lleis de la física facin de la inèrcia una temeritat sobre les dos rodes de la bicicleta. Hi ha dies que aquests pobles es desperten amb el cel sorollosament blau. Irreal. Un matoll rodola solitari. El vent ha convertit l'esquelet d'un arbust ressec en una bola que vagarà pels carrers com una ànima en pena fins que les cases de la part baixa la deturin. Quan bufa el cerç el recer que s'ha implorat durant segles no serveix de res. Rodaran més matolls, i cada vegada seran més grossos. Creixeran com insòlites boles de neu de secà. La ment et juga una mala passada i veus a John Wayne caminant amb ritme pausat. Amb la serena determinació de qui ja ha trobat destinatari per a la bala que li crema al tambor del revòlver. El vent de l'oest et trasllada a un western. Massa temptador per no aprofitar-ho. Els germans Balcázar i Ignacio F. Iquino, productors cinematogràfics, van posar aquest paisatge en recerca i captura i van convertir els voltants de Fraga en un immens plató d'spaghetti western. A l'hotel Casanova es feien llargues cues de gent que hi volia treballar d'extra. Hi havia més possibilitats de fer d'indi o de mexicà que de cowboy, però tant era. Entre 1965 i 1973 es van rodar més d'una vintena de pel·lícules de l'oeste, com se'ls deia llavors. Moltes, al Barranc de les Bales. El topònim no tenia res a veure amb el setè de cavalleria. Malauradament, allò no era atrezzo. Aquelles bales havien matat gent de veritat. Nois que no tornarien a casa i serien enterrats en una cuneta remota sense més cerimònia que la por i la ràbia dels companys que deixen, amb els cadàvers, la seua joventut. Però això potser només m'ho sembla. Als nous llibres de text, Lorca “va morir” el 1936 i Machado “se'n va anar a viure a França”. Això sí que és educació de sèrie B i no les pel·lícules que es rodaven a Fraga.

El retrovisor (Segre 2-5-14)