Ningú no és perfecte

Quan Indiana Jones encara no havia anat a la recerca de l'arca perduda, les serres del Baix Segre es van omplir de personatges difícils de classificar sense atemptar contra l'honor de ningú. Que jo sàpiga, no portaven fuet. Eren més de detectors de metalls. Un d'aquells invents malèfics de la humanitat, amb les muscleres i els escalfadors dels vuitanta. Eren els temps en què la història ens l'explicava un home d'accent estrany amb una barba blanca i llarga fins als peus. Tot quadrava. Els personatges d'Érase una vez el hombre construïen les eines que aquests forasters buscaven amb tanta ànsia. Puntes de fletxa que no s'assemblaven gens ni mica a les que feien servir els indis que atacaven les diligències els dissabtes a la tarda. Eren altres temps, suposo. Un eufemisme com un altre per contextualitzar un espoli consentit. Ja ho tenen, això, les dictadures, de vetllar per la cultura i pels drets humans. És un miracle que encara se salvés tant de patrimoni. Tranquils. Encara que sigui una fal·làcia que el temps posi a tothom al seu lloc, hi ha justícia poètica. Alguns d'aquests col·leccionistes van ser víctimes de fraus divertidíssims. El Rosao i el Corro es feien creus de com agradaven les restes de ceràmica que sortien del jaciment de La Bastida de Totana (Múrcia). Per atrotinades que estiguessin aquelles tenalles, sempre hi havia algú disposat a pagar-ne un bon preu. Així que aquest parell es va posar d'acord amb un terrissaire i van fer peces idèntiques que col·locaven als antiquaris sense gaire problema. I qui diu antiquaris, diu directors de museus, que també en van picar uns quants. Les portaven a vendre com si se les haguessin trobat a prop del jaciment i no tinguessin ni idea del seu valor. Els entesos queien en el parany i suposadament s'aprofitaven de la seua ignorància. Al més pur estil estampeta. Els hi anava prou bé. Però la sort s'acaba. Un mal dia, segons explica el periodista Miguel Rubio, aquest parell de pispes va trobar en una revista una inesperada font d'inspiració en veure un reportatge d'art precolombí asteca. No se'ls va ocórrer res millor que reproduir aquelles peces, com tantes vegades havien fet. El petit detall que un oceà separava la Bastida de Mèxic els va passar per alt. Com en el cèlebre final de Billy Wilder, deixem-ho en que ningú no és perfecte.

El retrovisor (Segre, 16-5-14)