Ja
era nit tancada quan creuava els tretze túnels d'Escales. La pluja
anava a més. Pujava de to, literalment. Derivava en tempesta. Els
llamps il·luminaven amb dramatisme irreal aquelles parets
vertiginoses. Per poc que haguessis escoltat a classe de física,
sabies que aquella llum era el preludi d'un tro. Però igualment
t'espantaves. El soroll repetitiu del neteja parabrises s'imposava al
silenci que regnava en aquell cotxe d'un color llampant. Un silenci
que s'assemblava molt a la por. Unes hores abans, la supèrbia
pròpia dels vint anys em feia sentir immortal. El món era meu. La
vida, l'havíem inventat nosaltres. I, de sobte, aquell terrabastall
sobrehumà posant-nos a lloc. Érem tan petits! Érem brosses
insignificants. Em va semblar notar la mirada severa del Pantocràtor
de Taüll. Em va semblar sentir els retrets de tots els morts
enterrats abans que jo nasqués. Aquell moment propi de Galileu en
què t'adones que el món no gira al teu voltant. I et sents
vulnerable perquè constates que un dia te n'aniràs i aquelles
muntanyes poderoses continuaran entomant tempestes. Són lliçons que
aprens amb els anys. Exàmens que aproves però no et convalidaran
cap crèdit. Al teu darrera, altres s'equivocaran i ensopegaran amb
les mateixes pedres. Deu ser una d'aquelles maquiavèl·liques lleis
de vida. Aquell dia vaig ser conscient de l'existència d'aquells que
m'havien precedit. D'aquells que havien tingut la mateixa por segles
abans que jo la tingués. Ho recordava una tarda plàcida i
assolellada de primavera en què no hi havia un sol núvol al cel
amenaçant tempesta. Parlava amb una dona de 85 anys que em va fer
sentir tan petita i insignificant que vaig haver de reprimir les
ganes de plorar. Era una conversa amable i educada. Però els seus
records de la guerra, quan tot just era una nena, em van desarmar.
Havia passat gana. Gana de veritat. Havia menjat peles de taronja
plegades de les escombraries. Havia sentit com sonen el trets
mesquins d'un afusellament. Els nostres problemes econòmics reduïts
a una obscena ridiculesa. I un calaix de la memòria que s'obre per
mostrar-te un paper que ens feia riure. Un certificat de pobresa.
L'havíem hagut de demanar perquè un familiar seguís un tractament
mèdic. Un document que marca la frontera entre la misèria moral i
econòmica del franquisme i l'estat del benestar. Malgrat tot.
El retrovisor (Segre, 23-5-14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada