Juraria
que ho vaig llegir al Twitter de Pep Mòdol: “Poques vegades som
tots iguals. En citaré tres d'evidents: quan naixem, quan morim,
quan votem”. Una reflexió interessant. I matisable. No crec que
tots siguem iguals quan naixem, però m'agrada pensar que a l'urna
que acollirà diumenge el meu vot es barrejaran maneres de pensar i
situacions econòmiques molt diferents. No tots podrem exercir aquest
dret, ben cert. D'aquí a vint o trenta anys causarà estupefacció
la negació del vot als immigrants i haurem de
respondre preguntes incòmodes que ens faran els néts. Però entre els que tenim la sort de
poder votar no hi haurà diferències. La nostra papereta potser serà
insuficient, però comptarà. Totes comptaran. Totes seran iguals. Em
vénen al cap els cèlebres versos de Manrique recordant-nos que
quan arribem al mar de la mort no hi haurà diferències entre “los
que viven por sus manos y los ricos”. La mort ens iguala, també. Ara fa cent anys Europa es dessagnava. És esgarrifosa la xifra de
víctimes que es va cobrar la I Guerra Mundial. A tots els va plorar
algú, però només ens en recordem d'uns quants. El 7 maig de 1915
un torpede alemany enfonsava l'imponent buc Lusitània. Es va repetir
la història del Titànic i les costes d'Irlanda es van engolir
aquell vaixell suposadament insubmergible. Van morir 1.195 persones,
entre les quals, l'enginyer Frederick
Stark Pearson, l'home que va portar Catalunya al segle XX. Tot va
començar l'11 de juliol de 1911, quan l'empresari tarragoní Emili
Montañés s'emporta Pearson al cim del Tibidabo i li mostra un bé
de déu de xemeneies. Pearson va saber interpretar els senyals de fum
de les fàbriques. “Montañés, de perles com aquesta ja gairebé
no en queda cap al món... Em quedo amb l'assumpte”. Dos mesos més
tard fundava a Toronto la Barcelona Traction Light and Power, Company
Limited, la mítica Canadiense. I l'any següent començaven les
obres del canal de Seròs. De res no li va servir el currículum
quan va arribar la seua hora. Però de nou, penso que si bé tots
morirem, serà altament improbable que jo perdi la vida en un vaixell
de luxe. Admeto que és un comentari àcid, però no tant com el de
Gertrude Stein quan va saber que Isadora Duncan havia mort
absurdament ofegada quan el llarguíssim mocador de seda que portava
al coll es va enganxar a la roda del cotxe en què viatjava.
“L'afectació pot ser perillosa”.
El retrovisor (Segre 22-5-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada