Diuen,
diuen, diuen que una vegada es va convocar una roda de premsa a la
Paeria per informar que s'havia trobat una obra de Murillo en un
magatzem. I era veritat, un murillo autèntic. Però la roda de
premsa es va desconvocar misteriosament. No era una obra barroca. El
Murillo que la signava no tenia res a veure amb l'autor de la
Immaculada Concepció. Era un pintor aficionat que un bon dia va fer
donació d'un quadre a l'ajuntament de la seua ciutat. No he trobat
l'anècdota documentada, però me l'explica un periodista cultural de
la Lleida dels vuitanta, la del bienni Oronich. Potser és una
llegenda urbana, com l'escena del foie-gras de Ricky Martin. O la
lectura de Sara Mago per part d'Esperanza Aguirre. Hi ha polítics
que s'hi esforcen. De fons, música de Carlinhos Brown perquè a tots
ens ha vingut al cap Joan Clos a la General Motors. Però encara que
costi de creure, aquest no ha estat l'alcalde de Barcelona que més
l'ha vessat. Joan Pich i Pon no té ni tindrà mai rival. Ell no
menjava canapès de caviar, sinó d'ous de centurió.
Tant li era que allò costés un
ou de la cara.
O que un centurió no fos un peix, sinó un radiador
romà.
Sentia la Marsellesa i se li eriçaven els
pèls del cor.
Era marxista (sector Groucho): tenia uns principis, però si no li
agradaven al seu interlocutor, podia canviar-los. “Sóc com els
taxis, porto el 'lliure' a disposició de qui em contracti”, deia
sense rubor. Lerrouxista -a estones-, va fer fortuna amb una empresa
d'electricitat i això li va permetre fundar un diari que defensés
els seus interessos, El
Día Gráfico,
amb una redacció decorada amb marbre de
carraca.
I encara compraria dos diaris més: La
Noche
i La
Gaceta Deportiva.
Va tenir un càrrec de responsabilitat a l'Exposició Universal de
1929, va ser president de la Cambra de Propietat Urbana i, després
dels fets d'octubre de 1934, alcalde de Barcelona per decret del
Govern de Madrid. El gran Pich i Pon que, per cert, va ser operat
d'apòstata,
és una descoberta del malaguanyat Josep Maria Albaigès de Juneda,
que a banda d'exercir d'enginyer, publicar llibres de llengua i
matemàtiques i presidir l'associació de superdotats Mensa, tenia
temps d'escriure l'impagable Butlletí Oficial de la Facultat de
Ciències Inútils, que va dedicar un monogràfic a la
piquiponologia.
L'han de llegir, els ho imploro (*).
 |
| A la Barcelona de Pich i Pon tot era possible. |
El retrovisor. (Segre 15-5-15)
(*)Piquiponades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada