L'amo

Si vius a prop dels Camps Elisis tens el calendari festiu molt interioritzat. Has de pagar un peatge per les vistes. Aquell matí va ser especialment cruel, encara que ja no fos abril. Portàvem unes quantes hores de sevillanes quan es va fer el silenci. Un miratge. De seguida es va sentir un soroll infernal de micros que s'acoblen i va ser com el tro que anuncia el llamp. Discursos, aplaudiments escarransits i altre cop a treure partit de l'equip de so amb La Internacional a tot el que donava el bafle. Més aplaudiments. Sevillanes. Unes quantes hores més de sevillanes. Potser perquè ja no pateixo els excessos sonors d'aquest parc, el matí en què s'alternaven sense clemència Los Marismeños i els sindicalistes s'ha convertit en una metàfora del Primer de Maig. La Festa del Treball és un d'aquells oxímorons que conviden a proveir-se d'una bona quantitat de líquid perquè baixi l'enorme roda de molí que combregarem. Perquè no hi haurà missa, però sí que hi haurà litúrgia. Paraules desempolsades del passat i megàfons que les amplien. Et ve al cap la sinceritat de Gil de Biedma: “Señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores / de poesía social”. I penses en quants d'aquells que criden han passat un hivern sense calefacció. Han crescut en una casa sense llibres. S'han rentat en un gibrell perquè no tenien banyera i altres mals costums proletaris. Em diran, i amb raó, que no cal haver nascut pobre de solemnitat per reivindicar els drets dels treballadors. Estem malament, és cert. Però estàvem pitjor. Hi ha un abans molt recent en què els caps eren amos. I així se'ls anomenava amb tota naturalitat. El padrí m'explicava que l'amo et convidava a dinar pel seu sant. Eren les olimpíades de la mesquinesa. Havies de menjar ràpid, perquè quan el teu senyor -que endrapava a un ritme febril per gaudir de l'espectacle- acabava, es retiraven els plats. Ni tan sols tenies dret a enamorar-te. Hi ha una cançó tradicional recollida per Artur Blasco que em produeix esgarrifances. “A l'amo d'aquesta casa / Un do li vull demanar. / Si em vol donar una filla / Que aquest any em vull casar”. No s'esperin que el pobre noi concreti. “No demano la més xica / Ni tampoc la més gran. / Com sóc mosso de soldada / Prendré la que em donaran”. Amor a primera vista, ja ho veuen. Potser sí que els megàfons han servit per a alguna cosa.

El retrovisor (Segre, 1-5-15)