Do de llengües

Si la passada mitjanit no hi va haver un daltabaix que la bola de vidre que no tinc es negués a revelar-me, avui em llegiran en un diari protagonitzat per somrients enganxadors de cartells. Arrenca, oficialment, la campanya electoral. Primer round, que encara en quedaran dos més. Ja han passat quatre anys, pel que sembla. Tempus fugit. I sents una esgarrifança perquè recordes els temps en què l'abisme de l'eternitat durava, exactament, 365 dies. Un any era tan llarg que es feia insuportable esperar el següent. Som al 1979, primeres eleccions municipals des de la mort de Franco. No n'estem massa pendents. Ens interessa més la votació per escollir pubilla. La Festa Major era el més semblant a la felicitat que viuria un xiquet de poble. Una única consigna: no tacar-se el vestit nou abans de la processó. Dies abans començava l'excitació. Nois carregats amb enormes escales de collir blanquilla penjaven papers de colors fent ziga-zaga als balcons i muntaven l'envelat a la plaça. Nosaltres seguíem tot el procés amb la mateixa atenció que els jubilats s'entretenen a veure avançar les grans infraestructures. I, per fi, un dia arribava un camió carregat d'estris de músic. A la bateria, s'hi podia llegir el nom de l'orquestra en unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, però quan això passava era un gran esdeveniment, que sempre ensenyava cuixa. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l'escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”. La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l'èxit de Cherry Lane Cath the cat, traduït sense compassió: “Coge al gato que a la abuela asustó...” Eren els temps en què només Hermida -i no exagero massa- sabia parlar anglès. Fins i tot els Abba havien de cantar en castellà si volien vendre discos al país providencialment situat al centre de l'univers. “Au, fins l'any que ve”, deia alguna padrina quan es feia el silenci. I a tu et semblava impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. L'any que ve era el futur. No sabíem que en aquest demà de ciència ficció un ministre tornaria a apostar pel monolingüisme. M'ha quedat regust de ranci.

El retrovisor (Segre, 8-5-15)