dilluns, 11 d’abril del 2016

L'abril més cruel



Tocaria fer-ho el 2019, però serà dilluns i no hi haurà Retrovisor. Un dia com avui del 1939, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”, Franco signava el darrer parte de guerra a Burgos. Va ser un abril especialment cruel. En el record de Josep Palau i Fabre, aquella primavera mai no va existir. No hi havia roselles alegrant el paisatge. Només fred, humitat i polls. Molt abans que la gauche divine el bategés com “el Pelut” a la Costa Brava, molt abans d’amerar-se de la saviesa intuïtiva de Picasso, molt abans de ser un poeta incontestable, Palau i Fabre va ser un presoner de guerra. Només tenia vint anys quan l’exèrcit franquista el va arrestar a Olot a les acaballes de la Guerra Civil. El seu camp de concentració seria una insòlita catedral fortificada: la Seu Vella de Lleida. Des que Felip V la va tancar al culte, la història d’aquest monument és un gran despropòsit. S’ha guanyat a pols ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Abans de morir, Palau i Fabre recordava aquells anys ignominiosos. Descrivia una guerra, però la pel·lícula no era d’acció. Era la història d’un jove que tenia por. Ja no hi sentia. Però hi havia un so que no havia oblidat, el dels trets de matinada que posaven fi a la vida d’algun infeliç al peu de les muralles. A començaments dels anys noranta, quan la iniciativa L’escriptor del mes de la Institució de les Lletres Catalanes portava un autor arreu de la geografia catalana, Palau i Fabre va retornar a la capital del Segrià. No estava al programa, però tampoc no va sorprendre que un militant de l’estètica volgués visitar el monument més emblemàtic de Lleida. La traceria gòtica dels finestrals del claustre no el va commoure tant com el tacte nu de la pedra, que el va fer retrocedir més de cinquanta anys. Els seus ulls grisos no veien el mateix que la resta de la comitiva. Parlava d’aquells temps miserables amb més tristor que ressentiment. I, finalment, una confessió commovedora: “Va ser pitjor la postguerra.” S’havia plantejat molt seriosament de treure’s la vida perquè mai no s’havia sentit tan sol ni tan incomprès. Els seus amics a l’exili desconfiaven d’ell. Amb més recel encara se’l miraven aquells que s’havien quedat a Barcelona per convicció. Que llarg es va fer aquell hivern que va començar a l’abril!


El retrovisor (Segre, 1-4-16)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada