Tocaria
fer-ho el 2019, però serà dilluns i no hi haurà Retrovisor. Un dia
com avui del 1939, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”,
Franco signava el darrer parte de guerra a Burgos. Va ser un abril
especialment cruel. En el record de Josep Palau i Fabre, aquella
primavera mai no va existir. No hi havia roselles alegrant el
paisatge. Només fred, humitat i polls. Molt abans que la gauche
divine el bategés com “el Pelut” a la Costa Brava, molt abans
d’amerar-se de la saviesa intuïtiva de Picasso, molt abans de ser
un poeta incontestable, Palau i Fabre va ser un presoner de guerra.
Només tenia vint anys quan l’exèrcit franquista el va arrestar a
Olot a les acaballes de la Guerra Civil. El seu camp de concentració
seria una insòlita catedral fortificada: la Seu Vella de Lleida. Des
que Felip V la va tancar al culte, la història d’aquest monument
és un gran despropòsit. S’ha guanyat a pols ser declarat
Patrimoni de la Humanitat. Abans de morir, Palau i Fabre recordava
aquells anys ignominiosos. Descrivia una guerra, però la pel·lícula
no era d’acció. Era la història d’un jove que tenia por. Ja no
hi sentia. Però hi havia un so que no havia oblidat, el dels trets
de matinada que posaven fi a la vida d’algun infeliç al peu de les
muralles. A començaments dels anys noranta, quan la iniciativa
L’escriptor del mes de la Institució de les Lletres Catalanes
portava un autor arreu de la geografia catalana, Palau i Fabre va
retornar a la capital del Segrià. No estava al programa, però
tampoc no va sorprendre que un militant de l’estètica volgués
visitar el monument més emblemàtic de Lleida. La traceria gòtica
dels finestrals del claustre no el va commoure tant com el tacte nu
de la pedra, que el va fer retrocedir més de cinquanta anys. Els
seus ulls grisos no veien el mateix que la resta de la comitiva.
Parlava d’aquells temps miserables amb més tristor que
ressentiment. I, finalment, una confessió commovedora: “Va ser
pitjor la postguerra.” S’havia plantejat molt seriosament de
treure’s la vida perquè mai no s’havia sentit tan sol ni tan
incomprès. Els seus amics a l’exili desconfiaven d’ell. Amb més
recel encara se’l miraven aquells que s’havien quedat a Barcelona
per convicció. Que llarg es va fer aquell hivern que va començar a
l’abril!
El retrovisor (Segre, 1-4-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada