La carta de Pompeu

Lleida o Lleyda? La primavera de 1926, encara no fa un segle, un noi de vint anys escriu Pompeu Fabra, que ja era un cèlebre filòleg, per plantejar-li el dubte. Ara pot semblar una pregunta estranya, però el cert és que ni Pompeu les té totes. El filòleg, això sí, fa una aposta: “Jo no tindria cap inconvenient a escriure Lleida d’acord amb l’ortografia dels noms comuns. Amb el temps crec que no s’escriurà altrament”. I tenia raó. La promíscua harmonia amb què havien conviscut fins aleshores les is gregues i llatines en la grafia del topònim era poc seriosa. Però creu que no li correspon de sentar càtedra perquè “sou els lleidatans mateixos els qui, més coneixedors de la tradició gràfica d’aquell nom i de les objeccions que en nom de la tradició podrien fer-se a la grafia Lleida, heu de decidir si és arribada l’hora d’adoptar definitivament aquesta. Jo, repeteixo, no tindria cap inconvenient a escriure des d’ara Lleida”, afegeix. Pau Guimet en pren nota. S’ha d’apostar per una versió o l’altra “puix hem de tenir en compte que la unitat és el que dóna seriositat a les coses”. I a Guimet, malgrat ser molt jove, de seriositat li’n sobrava. Després de llegir la carta de Pompeu Fabra entén que ha de prendre una decisió. Era a punt de veure la llum el primer número d’una revista de la qual seria redactor en cap, Vida lleidatana, i com que li “feia neguit de veure” com en una mateixa publicació “s’admetien les dues grafies sense cap mena de repugnància”, decideix fer cas a Pompeu Fabra i modernitzar el topònim. Aquell jove d’orígens humils que havia començat d’aprenent a la impremta Sol i que s’acabaria convertint en un editor i llibreter de referència tenia olfacte, sens dubte. El primer número de Vida lleidatana va coincidir amb l’1 de maig, la Festa del Treball, aquella jornada il·lusòria “en què l’obrer se sent –tan sols sigui per unes hores– lliure del jou” de veure’s obligat a consagrar “els dons de sa intel·ligència i de sa activitat i les forces del seu organisme al servei de qui, per una migrada retribució, els hi té comprats”. Això escriu Joan M. Morante fa noranta anys. Tan actual que sembla, si no fos per la retòrica. Però aquesta és una altra història que, com diria Pujol, avui no toca.

El retrovisor (Segre, 8-4-16)