dimarts, 26 d’abril del 2016

Viure d'escriure

Consti que ho havia advertit públicament en una entrevista: “no crec que ningú pugui viure d’escriure poesia. És una empresa romàntica i quixotesca”. Ell, però, vivia bé. A Juan Carlos Firpo el van detenir al Ritz de Barcelona la tardor del 1981, quan es disposava a assistir al lliurament del premi Azor de poesia, del qual era jurat. Era el seu hàbitat. Aquí havia presentat el que aleshores era el seu darrer llibre, Palidez. Portava a sobre l’arma que l’incriminava: una ploma estilogràfica. No és que escrivís tan malament que mereixés anar a la presó. Tenia una certa fama, de fet. Encara poden trobar a Amazon Grito, publicat el 1979. El problema era que quan no feia versos falsificava talons. Va fer anar de corcoll la policia. Ningú no sospitava d’aquest argentí de formes exquisides. José Jurado Morales, poeta i novel·lista guanyador del Ciutat de Barcelona, entre d’altres guardons internacionals, li feia de prologuista. Costava de creure que Firpo fos la mateixa persona que havia alimentat un historial delictiu més extens que el seu corpus poètic. A gairebé totes les cròniques de l’època es recuperaven uns versos del poema Máscara que, de sobte, cobraven un altre sentit: “Quítate el disfraz,/quítatelo pronto,/el carnaval termina/el carnaval se va”. A ell li van treure la màscara i se li va acabar la festa, però no sembla que es penedís massa dels milions (de pessetes) estafats, perquè hi va tornar tan bon punt va quedar en llibertat i el 1985 el van tornar a detenir després d’haver comès un delicte de coll blanc que va deixar un fotimer d’entitats bancàries catalanes amb un forat de 66.000 euros de l’època, tota una fortuna. Si fem cas de l'escrit que signava José Martí a La Vanguardia, l’inspector que portava el cas li va mostrar alguna cosa semblant a l’admiració. “M’ha tornat a donar molta feina, senyor Firpo. Cada cop ho fa millor i és més difícil enxampar-lo”, li va dir. El poeta li va agrair l’elogi. “Això vol dir que tots dos som bons professionals”. Ho explicava Sebastià Bennassar a la Setmana de la Comunicació de la UdL i em costava de creure que no se n’hagués fet una pel·lícula. Amb un final d’impacte i tot: Firpo robava perquè s’havia d’autoeditar els llibres i ell, per sobre de tot, volia ser poeta.

El retrovisor (Segre, 22-4-16)




2 comentaris:

  1. Hola:
    Me ha sorprendido que alguien recuerde a Juan Carlos Firpo. Lo describes muy bien, te felicito.
    Yo lo conocí en la tertulia de José Jurado Morales. Siempre iba muy bien vestido, muchas veces con traje blanco, y acudía con un ramo de flores que entregaba a la primera mujer que llegaba a dicha tertulia. Ahora nos puede parecer algo trasnochado el hecho, pero puedo asegurarte que ninguna lo rechazó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Felipe, qué ilusión tu mensaje. Me tocó moderar una mesa redonda sobre literatura negra y uno de los participantes habló de personajes reales fascinantes que, sin derramar una sola gota de sangre, habían protagonizado sonados actos delictivos. Firpo me fascinó, me pareció increíble no haber oído hablar nunca de él. Llegué a casa y me puse a buscar información como una loca. De hemeroteca en hemeroteca y tiro porque me toca. ¿Qué ha sido de él, por cierto?

      Elimina