Va
ser el dia que va morir Carmina Ordóñez. Que no ve al cas, però
així és com ha quedat arxivat en el meu disc dur. Àngel Jové
parlava amb aquella mirada ferotge que va hipnotitzar Bigas Luna a
Angoixa.
La barba roja posava el punt just d’excentricitat a l’escena.
Érem al vell Blasi. “No reconec Lleida”, deia amb amargor. La
ciutat de la seua infància ja no existia. “Han enderrocat els
edificis i, com si no en tinguessin prou, també els carrers i places
on jugava de petit”. No feia massa que l’antic Hostal del Sol de
la plaça Sant Joan s’havia convertit en història. Ell hi havia
nascut el 1940, en plena postguerra. Havia crescut al barri del
Canyeret, que va ser esborrat de la falda de la Seu Vella. El
monument encara era aquella “enorme ruïna” descrita per Josep
Pla que “semblava posada en el lloc precís per a infondre
tristesa”. Àngel Jové s’hi va repelar els genolls més d’una
vegada. Recordava la fortor de pixum de la capella de Jesús. “No
sabia ni que tenia nom.” Molts anys després, Res Non Verba li va
encarregar uns vitralls per a aquest precís espai. Ja era un artista
consagrat. “Jo? Si només em coneixen a Lleida!” Va omplir de
color aquell trosset de gòtic que havia sobreviscut a tants anys
d’abandó. Era com un mosaic de cristalls minúsculs que jugaven
amb la llum. De tant en tant, algun forat imperceptible per on es
colava un raig de sol i ens feia ser conscients “que respirem
pols”. No el preocupava en absolut si s’entendria aquella
intervenció contemporània. Passava de polèmiques. “Em dedico a
crear.” Paraules amb punxa, com l’escuradents amb què pescava
escopinyes. Semblava enfadat, però estava nostàlgic. El treball de
la Seu Vella l’havia fet retornar al 1992. A l’encàrrec que li
va fer Víctor Siurana contra pronòstic. “No havia treballat mai
el vidre i, de cop, m’enfrontava al repte de fer uns vitralls.”
Va ser el darrer projecte de Siurana. Va perdre les eleccions a
rector i va morir al cap de pocs mesos. Jové assegurava que la sala
va quedar inacabada. “Mai més no tornaré a posar-hi els peus”,
va dir solemnement. “De grans clients en surten grans obres. Dels
miserables no pot sortir res de bo.” Amén. Potser hem d’entendre
el polèmic cartell de la Festa Major de Lleida com un acte de
venjança.
El retrovisor (Segre, 29-4-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada