L'home del temps

Va ser el dia que va morir Carmina Ordóñez. Que no ve al cas, però així és com ha quedat arxivat en el meu disc dur. Àngel Jové parlava amb aquella mirada ferotge que va hipnotitzar Bigas Luna a Angoixa. La barba roja posava el punt just d’excentricitat a l’escena. Érem al vell Blasi. “No reconec Lleida”, deia amb amargor. La ciutat de la seua infància ja no existia. “Han enderrocat els edificis i, com si no en tinguessin prou, també els carrers i places on jugava de petit”. No feia massa que l’antic Hostal del Sol de la plaça Sant Joan s’havia convertit en història. Ell hi havia nascut el 1940, en plena postguerra. Havia crescut al barri del Canyeret, que va ser esborrat de la falda de la Seu Vella. El monument encara era aquella “enorme ruïna” descrita per Josep Pla que “semblava posada en el lloc precís per a infondre tristesa”. Àngel Jové s’hi va repelar els genolls més d’una vegada. Recordava la fortor de pixum de la capella de Jesús. “No sabia ni que tenia nom.” Molts anys després, Res Non Verba li va encarregar uns vitralls per a aquest precís espai. Ja era un artista consagrat. “Jo? Si només em coneixen a Lleida!” Va omplir de color aquell trosset de gòtic que havia sobreviscut a tants anys d’abandó. Era com un mosaic de cristalls minúsculs que jugaven amb la llum. De tant en tant, algun forat imperceptible per on es colava un raig de sol i ens feia ser conscients “que respirem pols”. No el preocupava en absolut si s’entendria aquella intervenció contemporània. Passava de polèmiques. “Em dedico a crear.” Paraules amb punxa, com l’escuradents amb què pescava escopinyes. Semblava enfadat, però estava nostàlgic. El treball de la Seu Vella l’havia fet retornar al 1992. A l’encàrrec que li va fer Víctor Siurana contra pronòstic. “No havia treballat mai el vidre i, de cop, m’enfrontava al repte de fer uns vitralls.” Va ser el darrer projecte de Siurana. Va perdre les eleccions a rector i va morir al cap de pocs mesos. Jové assegurava que la sala va quedar inacabada. “Mai més no tornaré a posar-hi els peus”, va dir solemnement. “De grans clients en surten grans obres. Dels miserables no pot sortir res de bo.” Amén. Potser hem d’entendre el polèmic cartell de la Festa Major de Lleida com un acte de venjança.

El retrovisor (Segre, 29-4-16)