Sentir ploure

És fosc. Camino de pressa. Una llamborda mal col·locada actua com una mina antipersones. És invisible. Està camuflada en la vorera d’un carrer qualsevol esperant el peu que l’activarà. Llavors, quan ja serà massa tard, escopirà aigua a traïció. És una d’aquelles petites coses que t’espatllen el dia. La pluja, a la ciutat, és una nosa. I em dol constatar-ho, com si traís els meus orígens. Sento ploure i no acabo d’entendre que aquesta locució sigui sinònim de no escoltar. De no fer cas. Poques coses tan boniques com el so in crescendo de la pluja. Jo sento ploure i escolto. Sobretot quan la cançó comença sobtadament, amb un soroll metàl·lic, de terrabastall. L’aigua picant contra les baranes del balcó. Contra les persianes de fusta. L’excitació de saber que serà un dia diferent. De posar-se unes katiuskes per tenir llicència per trepitjar tolls. De jugar al passadís de l’escola perquè no es podrà sortir al pati. Aquell verd tan intens de l’herba. I l’olor a benestar que desprèn la terra mullada. La pluja era un dia de festa inesperat en temps de collita. El pròleg abans de quedar-se sense llum. Remugàvem, perquè era el que tocava fer. Però adoràvem que la xarxa elèctrica fos tan anacrònica. Enceníem espelmes i ens explicàvem històries. Era com passar un vespre en una altra època. Quan tornava la llum t’enlluernaves. I en les ganyotes hi havia una mica de dolor per constatar com n’és de fàcil trencar la màgia. Ja res no tornava a ser igual. Si la narració havia quedat a mitges tenia un final abrupte, en fals. Com si ja no tingués sentit allò que fèiem. L’endemà descobriríem el significat de l’adjectiu ufanós. El misteri de la saó. Sento ploure, ara, i busco algun rastre d’aquesta pueril alegria. La determinació que empenyia els caragols a fer peregrinacions incertes amb els ulls esbatanats, com si descobrissin el món després d’una vida tancats a la closca. Però la nostra és una societat malalta. Anar-te’n a viure a l’Horta de Lleida i denunciar que els veïns fan de pagesos és demencial. Còmic. Però està passant. Els pagesos matinen, cert. Fan anar tractors a hores intempestives. I els seus animals generen fem tant si és Nadal com Sant Esteve. Viure al camp és això. L’horari d’oficina el marca el sol. I el campanar pateix d’insomni. De tan senzill, és perfecte.  

El retrovisor (Segre, 13-5-16)