És
fosc. Camino de pressa. Una llamborda mal col·locada actua com una
mina antipersones. És invisible. Està camuflada en la vorera d’un
carrer qualsevol esperant el peu que l’activarà. Llavors, quan ja
serà massa tard, escopirà aigua a traïció. És una d’aquelles
petites coses que t’espatllen el dia. La pluja, a la ciutat, és
una nosa. I em dol constatar-ho, com si traís els meus orígens.
Sento ploure i no acabo d’entendre que aquesta locució sigui
sinònim de no escoltar. De no fer cas. Poques coses tan boniques com
el so in crescendo de la pluja. Jo sento ploure i escolto.
Sobretot quan la cançó comença sobtadament, amb un soroll
metàl·lic, de terrabastall. L’aigua picant contra les baranes del
balcó. Contra les persianes de fusta. L’excitació de saber que
serà un dia diferent. De posar-se unes katiuskes per tenir llicència
per trepitjar tolls. De jugar al passadís de l’escola perquè no
es podrà sortir al pati. Aquell verd tan intens de l’herba. I
l’olor a benestar que desprèn la terra mullada. La pluja era un
dia de festa inesperat en temps de collita. El pròleg abans de
quedar-se sense llum. Remugàvem, perquè era el que tocava fer. Però
adoràvem que la xarxa elèctrica fos tan anacrònica. Enceníem
espelmes i ens explicàvem històries. Era com passar un vespre en
una altra època. Quan tornava la llum t’enlluernaves. I en les
ganyotes hi havia una mica de dolor per constatar com n’és de
fàcil trencar la màgia. Ja res no tornava a ser igual. Si la
narració havia quedat a mitges tenia un final abrupte, en fals. Com
si ja no tingués sentit allò que fèiem. L’endemà descobriríem
el significat de l’adjectiu ufanós. El misteri de la saó. Sento
ploure, ara, i busco algun rastre d’aquesta pueril alegria. La
determinació que empenyia els caragols a fer peregrinacions incertes
amb els ulls esbatanats, com si descobrissin el món després d’una
vida tancats a la closca. Però la nostra és una societat malalta.
Anar-te’n a viure a l’Horta de Lleida i denunciar que els veïns
fan de pagesos és demencial. Còmic. Però està passant. Els
pagesos matinen, cert. Fan anar tractors a hores intempestives. I els
seus animals generen fem tant si és Nadal com Sant Esteve. Viure al
camp és això. L’horari d’oficina el marca el sol. I el campanar
pateix d’insomni. De tan senzill, és perfecte.
El retrovisor (Segre, 13-5-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada