Un dimecres de fa 40 anys

Vam sortir d’estudi, com li dèiem aleshores, i vam esprintar fins al ball. No era festa major, però ho semblava. Aquell dimecres el padrí feia 77 anys, i ningú no semblava recordar l’aniversari, ni ell mateix. I això que sempre ens el feia tenir present: “Meitat de l’any, meitat del mes”, deia invariablement per referir-se a la data. Nosaltres vam trobar a faltar forasters voltant el poble amb cotxes empaperats amb fotos de gent ignota. Tampoc no se sentia cap de les cançons que ja ens sabíem de memòria després de 21 dies (vint-i-un!) de campanya electoral. Habla, pueblo, habla com a hit més destacat. Els homes van plegar de la mina 4 hores abans. Tot era diferent, però avorrit, així que vam seguir jugant al joc (de paraules) de moda entre la canalla: “botem?” I botàvem. El repte absurd i temerari acabaria amb uns genolls repelats i pintats amb mercromina. Parkour rural. Al ball hi feien sessió contínua, però ens n’havíem cansat. Sobretot després de la decepció de veure entrar un grup de nois i noies que feien exactament la mateixa fila que dies enrere però van ser rebuts amb grans escarafalls. “Arribar i moldre, majors d’edat i ja podeu votar”.

La colla del 1956, “todos poetas” segons Miguel Bosé, estrenava la democràcia. Però estaven més emocionats els que a ulls nostres sí que eren, indubtablement, majors d’edat. Alguns, fins i tot s’havien de treure l’enorme mocador de roba que sempre duien a la butxaca per eixugar-se les llàgrimes. Senties frases enigmàtiques. “L’ajudo?”. L’interventor de torn no rebia les previsibles gràcies. “He tingut quaranta anys per pensar-m’ho”. Aquests eren els que es plantaven davant la taula on se servia la sopa de lletres i agafaven la papereta amb determinació. La padrina, en canvi, tenia por. Tenia tanta por que el dia que un dels cotxes cridaners –amb altaveu incorporat– li va fer entrar a casa la música de La Internacional va tancar-se amb pany i clau i va estar dies sense posar els peus al carrer. “És que ella ja la va tastar, la presó”, deien en veu baixa les veïnes sense que quedés clar si era una justificació o un retret. I a mi em semblava increïble no tenir notícies d’aquest tèrbol passat de delinqüent.

Als anys setanta passaven coses increïbles. I Jiménez del Oso era a la tele per explicar-les.

El retrovisor (Segre, 16-6-17)