'Querida Milagros'

La querida Milagros ja feia molt de temps que havia mort quan per fi han trobat la carta del soldado Adrián. Ni tan sols existeix El Último de la Fila, ja. Setanta-nou anys esperant que algú es recordés dels disset de Figuerola d’Orcau. Tremendo. Penélope hauria tingut temps d’obrir una botiga de manualitats fetes amb crochet. O de cobrir sencera l’illa d’Ítaca amb el seu tapís al més pur estil Christo. Perquè vuitanta anys –per arrodonir-ho– són molts anys. Massa. Aquells disset nois ja no són més que ossos afilerats. I tants com ells esperant que s’obri la seua fossa comuna abans no siguin terra, fum, pols, ombra, res. Els fills explicant als pares la guerra dels avis, en paraules de Manuel Cuyàs.

El mateix dia que la terra s’obria per mostrar l’horror, Luis Suárez-Carreño presentava una querella contra tres inspectors de la Brigada Politicosocial del règim de Franco. La primera individual. Em va semblar reviure un dia de la meua infància en què Franco va tornar a morir a l’hora del pati, però aquest cop sense el detall de deixar-nos en herència unes vacances inesperades.

“El señor Sancho Pan-za-za que mató a su mujer-jer-jer, porque no le dio dinero-ro-ro para irse para irse al café-fé-fé”... Era una d’aquelles cançonetes de picar de mans que incloïa una petita coreografia. Et posaves la mà a la panxa quan feies la repetició de Panza i el dit índex feia com que degollava amb infantil alegria la pobra dona. La lletra començava amb una esgarrifosa incorrecció política –en clara competència amb la d’Antón Carabina, que portava la difunta a moldre–, i anava derivant cap a l’absurd fins a l’apoteòsic clímax final, quan les dos xiquetes clavàvem un genoll al terra i ens posàvem la mà al front amb solemnitat militar per dir: “Viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién”. Algú va dir que hauríem de canviar el final de la cançó, perquè se’ns havia quedat anacrònic. I, forçant una mica la rima, vam seguir jugant a picar de mans, però ara ens agenollàvem cantant: “Viva Juan Carlos, viva Juan Carlos y su mujer tam-bién”. Era el que vèiem a la tele. Nosaltres només teníem sis anys, però és el que va fer tothom: passar pàgina i fingir amnèsia. I no n’hi havia prou.

El retrovisor (Segre, 23-6-17)