Temptar la sort

No li dèiem tirar-nos de bomba perquè no calia. No concebíem una altra manera de llençar-nos a l'aigua. La felicitat feia olor de clor i aftersun. Els grans ens defugien (no els culpo) i per més gent que hi hagués a la piscina, a la gespa de la nostra àrea d'acció mai no s'hi veien tovalloles. Però aquell noi era foraster i potser, fins i tot, va pensar que era el seu dia de sort. Era alt, prim i barbut. La pell, estranyament blanca. De sobte, el descobriment d'un nou sentiment en el catàleg que tot just començàvem a desplegar: el pudor. No, no és que ens fes vergonya que ens veiés amb roba de bany. Encara no teníem manies. Era un altre tipus de pudor. Costava mirar aquell jove que llegia el diari indiferent a la nostra sorollosa presència. Hi havia una cosa en ell que resultava torbadora. De manera gairebé instintiva, els ulls buscaven les seues cames deformes, retorçudes. No aguantaves més d'una fracció de segon, perquè feia mal. Però aquella imatge ja no s'esborraria mai més del teu disc dur. Em van explicar que quan era petit corria i saltava com qualsevol de nosaltres, però que un dia es va posar malalt i li havien quedat seqüeles. Crec que no vaig dir res perquè verbalitzar la por encara et fa espantar encara més. Seqüeles d'una malaltia? Allò no era com la marca d'haver-te rascat les crostes de la varicel·la. El pànic es va apoderar de mi. Gaudia de bona salut. Ni unes tristes angines en tota la primària. Però un dia o altre tindria febre. Més que una possibilitat, sempre havia estat un desig. Sucs de taronja al llit i el padrí explicant-me històries de la guerra. Però ara no em podia treure del cap la visió atroç d'aquella cama atrofiada. Suposo que la meua angoixa era tan evident que algú es va apiadar de mi i em va fer saber que des del 1963, molt abans que jo nasqués, s'administrava una vacuna que allunyava el fantasma de la poliomielitis. No sabia qui era ni com es deia, però em vaig sentir en deute etern amb Jonas Salk, l'investigador que la primavera de 1955, ara fa 60 anys, va acabar amb un terrible malson. Com ho havia estat la pigota. Quan era petita encara hi havia molta gent gran amb uns clots monstruosos a la cara que nosaltres, per sort, ja no tindríem. Bé, més que per sort perquè la vacunació sistemàtica va aconseguir eradicar-la. La ciència avança. La humanitat, no tant.

El retrovisor (Segre, 5-6-15)