diumenge, 21 de febrer del 2016

Pobrets però alegrets

És pervers que “infeliç” sigui sinònim de “babau”. Una persona infeliç és aquella que tot s'ho creu, que no té malícia i es refia de tothom. Consti que tiro de diccionari. Com si la felicitat estigués renyida amb la bondat. Que trist. O potser és que la felicitat és tan intangible i fugissera que perseguir-la té un punt de puerilitat. Ara fa deu anys, quan s'acabava de covar aquell estatut de l' “apoyaré” i encara no sabíem que li passarien el ribot de Guerra ni la guillotina del Constitucional, la proposta d'ICV d'incloure en el text el dret a ser feliç va provocar una certa hilaritat. Hem d'admetre, però, que seria bonic ser feliços per llei. Encara que garantir la felicitat sembla complicat. Impossible, de fet. Penso, per exemple, que el Barça fa feliç molta gent, però que per a un madridista els èxits blaugranes són causa d'una profunda infelicitat. I a l'inrevés, és clar. Segueixo amb hipòtesis innòcues: Jo seria feliç si per Sant Joan anéssim de cara a la tardor i ens saltéssim la calor insuportable de l'estiu, però això ensorraria en la misèria les persones que detesten el fred, que també n'hi ha unes quantes. Sí, suposo que per més inspiració que busquem en Paulo Coelho hem de resignar-nos a l'evidència que, com es canta en la seua llengua, Tristeza não tem fim, felicidade sim. No sé si hi ha una lletra més commovedora que la que signen Vicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim. Potser és aquest regust efímer el secret de felicitat. No envejo Carolina del Valle Cestari Vásquez, que ocupa el viceministeri de la Suprema Felicitat Social de Veneçuela des de fa dos anys. Ho ha de tenir complicat. Aviat tindrà reforços a l'altra banda del món. Aquesta mateixa setmana, el primer ministre dels Emirats Àrabs anunciava via Twitter la remodelació del seu govern i la creació d'un ministeri de la Felicitat per generar “bondat social i satisfacció com a valors fonamentals”. Una tasca èpica que també anirà a càrrec d'una dona, Uhud Al Rumi. La sopa d'all es va inventar el 1972 a Buthan, un regne de l'Himàlaia, on es va decidir que era més important mesurar la felicitat interior bruta del país que no el seu PIB. I tan contents, literalment. La institucionalització, a toc de gong, del nostre pobrets però alegrets.

El retrovisor. (Segre, 12-2-16)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada