Contes de la vora del foc

Hi havia una vegada dos investigadors que van voler saber quin era el conte més antic que mai s’havia explicat. Jamie Tehrani i Sara Graça da Silva van analitzar 275 relats protagonitzats per éssers sobrenaturals. Llegeixo als sempre atents Ipat Serveis Culturals que van emprar sofisticades tècniques de filogenètica fins que van descobrir que fa 6.000 anys, en plena edat del bronze, algú va explicar a algú altre la història d’un ferrer que va lliurar la seua ànima al diable a canvi que li concedís el poder d’unir els materials que volgués. Al dimoni encara no li servia allò de saber més per vell que per diable. Fins i tot ell era jove i inexpert en aquella època. Prou per deixar-se entabanar pel ferrer, que aprofitant el seu flamant superpoder va deixar enganxat el maligne a un arbre. Fas tard, Faust: la teua història ja estava explicada per algú que no la sabia escriure. No concebo què són sis mil anys. Quantes generacions fabulant a la vora del foc. A mig pair la notícia, rebo un correu inesperat amb una imatge antiga. Sembla un fotograma de Tierra sin pan, les terribles Hurdes dels anys trenta que ens va mostrar Buñuel. S’hi veu una dona enmig del que sembla un descampat. Té una edat indeterminada. I porta un davantal foradat. L’autor del mail m’informa que és la meua besàvia. Deu fer més de setanta anys que va morir i no en coneixíem cap foto. D’ella només sabia que feia mitja amb quatre agulles a la vegada per fer mitjons sense cap costura i que explicava uns contes bellíssims que no formen part del repertori tradicional. Ha de ser bonic llegar històries que es recorden i s’expliquen anys i panys després que tu hagis dit la darrera paraula. Segurament, aquesta pobra dona que va haver d’enterrar fills i néts no sabia de lletra. Ens agrada imaginar el segle XIX amb el collar de perles amb què va morir Mariona Rebull a l’atemptat del Liceu, però apostaria que mai no en va portar. Que va tenir una infància tan curta com totes les dones de la seua generació i condició social. Joguets fets amb ossos, cançons macabres taral·lejades amb infantil alegria. Em pregunto qui li va explicar els contes a ella. Si potser se’ls inventava mentre espellava un conill per la Festa Major. Així de cruel era la vida no fa tant.

El retrovisor (Segre, 5-2-16)

Maria Vallés Jauset. Diuen que era una gran conta contes.