Fer o no fer tard

Ell ho tenia clar: als puestos s’hi va o no s’hi va. Era el seu lema. La frase potser no quedaria prou lluïda en un escut d’armes, però l’identificava amb sorprenent precisió. El padrí era un home obsessivament puntual. La remota possibilitat de fer tard li provocava un desassossec que fregava l’angoixa. En especial, si havia de viatjar. Tant era la distància. Vivia a cinc minuts mal comptats de la parada del cotxe de línia, però sortia de casa un parell d’hores abans, no fos cas. Òbviament, sempre era el primer. Això li permetia donar-se un excèntric caprici: fer el trajecte al petit seient plegable que hi havia a la dreta del conductor. Era la seua debilitat. Cada cop que l’autocar feia una parada, havia de cedir el pas als viatgers que s’incorporaven a la ruta, però era un preu que estava disposat a pagar per gaudir d’aquella panoràmica privilegiada. De tornada, la cosa es complicava. Costa de creure, però era una dèria compartida amb molts companys generacionals. Alguna discussió pujada de to s’havia sentit a l’estació d’autobusos entre dos aspirants a exercir de copilot en un seient inestable. Trobo que la gent que va estrenar el segle XX tenia la personalitat més definida. Només cal fixar-se en les fotografies escolars. Rostres rudes. Fesomies que no passarien cap càsting d’anunci de bolquers. Nassos importants. Mirades per on baixen escales de caragol cap a un món inhòspit, de misèria i guerres. Vides dures, encara que hom fos un nen mimat de bona casa. Hi pensava fa poc, recordant una deliciosa anècdota de Dalí, si fa no fa, de la seua mateixa edat. Al geni que va decidir ser-ho se li van fer llargs els dies previs a embarcar rumb a Nova York. El 7 de novembre de 1934 creuaria l’Atlàntic per primera vegada. Dir que estava nerviós és quedar-se molt curt. Ja havia superat els atacs de riure compulsiu que li provocava l’enamorament de Gala. Era el temps en què es prenia molt seriosament la feina d’exercir de Dalí. Caresse Crosby, la dona que va patentar els sostenidors, acompanyaria l’artística parella tota la travessia, però això no li feia perdre la por irracional de fer tard. Que se li escapés el vaixell. Diuen que va demanar d’embarcar 48 hores abans que salpés. No ho he trobat documentat, però m’ho crec.

El retrovisor (Segre, 29-1-16)