Bacallà pudent

Pensava que era una cançó popular, però no l'he trobat enlloc. Explicava la història d'una pobra monja tancada en un convent que comptava quarts i hores de tan llarga com se li feia la clausura. No me la puc treure del cap des que vaig llegir ara fa poc la notícia -terrible- de les tres noies índies que havien estat retingudes durant anys contra la seua voluntat a les Mares Mercedàries de Santiago de Compostel·la. Hi ha haver un temps en què les vocacions religioses s'adquirien en néixer. Literalment. El primer fill era l'hereu i el segon entrava al seminari. Fora complicacions. I es feien vots del que calgués amb la mateixa alegria amb què ara cliquem “acceptar” a tots els contractes que ens planta davant l'ordinador. Només cal fer un repàs a la lírica tradicional per posar-se a la pell d'aquests nois i noies condemnats a lluir l'hàbit intramurs. Al frare Berenguer del monestir de Santa Maria de Meià el van amonestar el 1315 perquè no jagués al llit ni tampoc “participés secretament” -eufemisme intrigant- amb Bernat Bertran, rector de Vilanova de Meià; ni amb Arnau de Vallespir, rector de Castelló de Meià. Sembla que el jove tenia molt arrelat el “vici sodomita” i els altres dos semblaven ferms candidats a deixar-se temptar, que la seua carn era més dèbil del compte. La tesi doctoral de Josep Palau, El bisbat d'Urgell a l'inici del segle XIV a través de la visita pastoral de 1312 a 1315 és més sucosa que el Sálvame, queda dit perquè en prenguin nota els editors. Berenguer va viure un infern. Li deien “bacallà pudent” i li van dedicar una cançoneta que destil·lava verí. Homofòbia avant la lettre. Si s'hagués fet la visita pastoral set-cents anys després em pregunto si l'amiga filòsofa del papa Wojtyla hagués sortit al qüestionari. Ell, que tan pendent va estar sempre dels assumptes d'entrecuix dels seus fidels. Vés a saber. Aquesta mateixa setmana hem sabut que un altre homòfob militant va agafar la mà d'un jove príncep i li va professar el seu amor per la nació provindencialment situada al centre del món. Gran, lliure, però sobretot, una. Amb un Franco agonitzant hem iniciat una caricaturesca regressió als setanta amb poemes blasfems que ja només escandalitzen als que no van acabar de pair la transició i encara tenen capítols de Cuéntame pendents. Que ja no es corre davant els grisos. Ara es corre, i punt. I uniformats amb la gamma cromàtica més allunyada del gris.

El retrovisor (Segre, 19-2-16)