Dones de paper

Escriu Paulina Reig el 16 de febrer de 1907: “És indubtable que l’home és superior a la dona.” En realitat, l’article és una crítica a la frivolitat. Paulina retreu als homes que només es fixin en la joventut i la bellesa per triar una companya de vida i no es preocupin de “formar-la” per poder-hi parlar. Digués el que digués el calendari, el segle XX anava tard. La reflexió, de tan paternalista, ha envellit molt i té un regust ranci, però és un dels primers exemples de dones parlant de dones. Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país. Un país que avança a un ritme frenètic, prou perquè el 3 d’agost de 1931 es publiqui un escrit de Rosa M. Arquimbau que és tota una declaració de principis: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava”, i matisa la primera persona del plural. “Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols la felicitat regnarà a Catalunya.” Amén. Elena Yeste i Francesc Canosa signen Dones que surten del paper, un recull d’articles, cròniques, reportatges i entrevistes escrits per dones entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. És l’arribada de les dones a la premsa. És la irrupció de les dones al món, de fet. El començament d’un nosaltres. Un viatge de la Reinaxença a la guerra que certifica davant notari que tot està inventat.  El moviment #OnSónLesDones, també. María Luz Morales, que va arribar a ser directora de La Vanguardia el 1936, ja s’ho preguntava el 15 de juny de 1927. Hi havia un debat social sobre si era correcte o no llençar floretes a una dona i fa seua la “garbosa frase de Ossorío y Gallardo, quien dice que a los piropeadores que tienden, galantes, la capa a nuestros pies femeninos, debemos contestar: Donde pone usted la capa... ponga usted el Código”. Un codi civil en què la dona fos tractada com a major d’edat. Demolidor. El llibre acaba amb Teresa Pàmies explicant la història del soldat Pau Borràs, que va aprendre a llegir i escriure al front i, per fi, va saber contra qui lluitava, contra aquells que el volien analfabet.

El retrovisor (Segre, 7-12-18)

Vaguejar

Vaguejar en temps de vagues no és “deixar-se anar al lliure curs dels propis pensaments”, segons la definició de l’IEC. És prendre partit. És dir prou. Aquests dies hem descobert que a les universitats, tot i els mil euros molt llargs de matrícula, hi ha professors que en cobren 500. Són els associats a temps parcial. Així d’entrada, aquesta figura és d’una gran importància. Són professionals de reconegut prestigi que dediquen unes hores del seu temps a compartir coneixements. Amb ells, la teoria adquireix una dimensió pràctica, tan necessària. Aporten ofici. Aterrem a la realitat: els associats són professors –majoritàriament joves – als quals es paga una nòmina insultant. Mà d’obra barata altament qualificada. Els 500 euros que tant han esverat són un somni per a molts d’ells. N’hi ha que ni s’apropen als 200. El mantra de la resignació és que fer classes a la universitat és prestigiós, encara. I és cert. Els associats a temps parcial amb d’altres ocupacions degudament remunerades que els eviten haver de recórrer al Pirmi es presenten com a professors universitaris quan participen en algun acte públic. Però que el sector del birret se n’aprofiti té regust de xantatge. I els neoesclaus es deixen diòptries a l’ordinador per treure’s el doctorat, per si sortís una rifa de titularitat tenir alguna opció de premi. De fet, ni es queixaven, fins ara, que aquests contractes són com el que signava Messi a l’anunci de cervesa (pel tovalló de paper, no pels zeros). Però passen els cursos, algun antic alumne ja és col·lega i res no canvia. De fet, fins i tot hi ha becaris que fan el salt a professors i es troben amb la desagradable sorpresa que han perdut poder adquisitiu. Sí, costa de creure: guanyaven més de becaris. Una societat que no prioritza l’ensenyament no aposta pel futur. El cas dels associats és escandalós, però no únic al sector del guix. I es van fent noves lleis. I a cada bugada es perd un llençol. Més d’una dècada després de la seua publicació, Generació L, de Pere Pena, és de lectura obligatòria. Aquesta “generació Logse” era el resultat d’una política que havia deixat de creure en l’escola com a base de la cultura i de la cultura com a motor de la societat. Un món malalt en el qual els metges també han d’anar a la vaga.

El retrovisor (Segre, 30-11-18)

Una medalla de bateig

El lleidatà Sisco Garcia és membre del Comitè Central del Partit Comunista. Un dels seus tresors més preuats és una medalla de bateig amb un nen Jesús en relleu. No és cap contradicció. Aquesta joia té un valor que no es mesura en quirats. Va pertànyer a Hermínia Boleda Colom. Les seues inicials estan gravades al revers de la medalla, així com la data del bateig: 27 de juliol del 1927. Aquesta nena vivia al número 7 de la plaça del Dipòsit de Lleida amb els seus pares, Jaume Boleda i Teresa Colom. Ell era de Reus. Ella, de Manresa. Potser perquè tenien la família lluny es feien molt amb els veïns d’escala. El 2 de novembre del 1937 l’Hermínia se’n va anar a l’escola després de dinar i ja no tornaria mai més a casa. Va ser una de les víctimes del bombardeig del Liceu Escolar. Deu anys. Una vida escapçada. Els seus pares ni tan sols van saber mai del cert on l’havien enterrada. Van aixecar un mur de silenci per protegir-se del dolor insuportable. Qui els va conèixer després del dia en què ho van perdre tot, com el Sisco, els recorda com una parella encantadora que, aparentment, feia vida normal. “M’explicava històries de quan als anys XX va servir a Alfons XIII en un restaurant i de com l’àpat va acabar amb una projecció de cinema eròtic.” El Sisco anava molt a la plaça del Dipòsit a veure la seua padrina. Un dia, el senyor Boleda el va cridar per donar-li la medalla i una coberteria de plata que hauria hagut de formar part d’un aixovar. Feia mig segle que s’havia acabat la guerra i el seu temps s’acabava. Allò no era un regal, era una súplica. Amb aquest gest, el Jaume Boleda volia que la memòria de la seua filla el sobrevisqués. La parella va morir poc després i va deixar instruccions de ser enterrats al més a prop possible de la fossa comuna del cementiri de Lleida, on reposen les víctimes de la guerra. La família del Sisco encara els porta flors. “Pot semblar una història anacrònica, però l’explico perquè hi ha moltes Hermínies al Iemen o a Síria de les quals també es perdrà la memòria per guerres que promou el capitalisme imperialista.” Li agradaria que es fes un museu de la memòria històrica per cedir aquests objectes i aconseguir que aquesta nena visqui per sempre. Que venci el feixisme que la va matar.

El retrovisor (Segre, 23-11-18)

A les presons de Franco

Mea culpa, mea culpa. Mea maxima culpa. Confesso que sostenia un lliri a la mà de les dimensions d’una sequoia gegant. Ho escric i em sento una poderosa Afrodita A. El lliri sequoia no m’impedia d’escriure, però. “Imaginin un país en què un periodista va a parar a la presó per haver escrit un article sobre els bordells més freqüentats de la seua ciutat. Un país en què solidaritzar-se amb uns miners en vaga és delicte. Un país en què et fan un consell de guerra per entonar El cant de la senyera. No ens referim a cap remota república bananera. Va succeir aquí. I no fa tants anys.” Fi de l’autocita. Vaig trobar per casualitat aquest reportatge escrit el 2004. El llegeixo i em commou la fe cega que tenia en el sistema. Queralt Solé acabava de publicar el llibre A les presons de Franco, vint testimonis esgarrifosos que a mi em semblaven molt llunyans. Històries remotes enviades des de l’exoplaneta situat a sis anys llum de la Terra. El protagonista del text era Manuel Vázquez Montalbán. L’11 de maig del 1962 va cridar: “Vaga general, mori el general!” en una manifestació solidària amb els miners d’Astúries. Li van caure tres anys de presó, que el general en qüestió tenia poc sentit de l’humor. Encara no era un escriptor famós. De fet, ni tan sols havia escrit cap llibre. Manolo Vázquez va ser traslladat en tren de Barcelona a Lleida, on compliria condemna. Anava vestit de presoner, com en una paròdia de pel·lícula de lladres i serenos. S’acabava de casar amb Anna Sallés, que també va acabar a la presó per haver participat en la protesta. Ella, però, va quedar lliure el 7 de novembre d’aquell mateix any i es va instal·lar a la capital de Ponent, per ser a prop del seu marit. Un dia, una noia la va veure sortint d’un locutori telefònic plorant i li va preguntar què li passava. Era la Rosa Solsona. Filla d’un republicà convençut, a casa seua “sempre hi havia lloc per a una víctima de la dictadura”. I així va començar una bonica amistat que duraria tota la vida. “A Rosa Mari, Santiago y familia por los que hasta da gusto pasar por Lleida”. Així els va dedicar, ja lliure, Informe sobre la información, el llibre que va escriure entre reixes. I de cop, la història antiga sembla molt recent, massa.

El retrovisor (Segre, 16-11-18)

La memòria de l'aigua

A la ràdio del cotxe de línia dels estudiants, com se li’n deia a l’autocar que dilluns de bon matí sortia carregat de jovent de Benavarri cap a Lleida, Miguel Luis, el del “bote sin fondo” de Ràdio Popular, havia dit que el Segre baixava “molt crescut”, però és difícil impressionar el públic de segons quines edats. Van arribar a l’estació d’autobusos i van seguir la rutina setmanal de baixar al soterrani, a la consigna, a deixar les bosses abans d’anar a l’institut. Manel Riu era alumne del Gili i Gaya. Allí va descobrir el 1979 que el barreat que ell es pensava que parlava era una variant dialectal del català tan digna i tan correcta com qualsevol altra. Aquell 8 de novembre de 1982 feia COU i tocava cine. Sessió matinal al Lumière: La Colmena, de Mario Camus. Quan van sortir del cine els van dir que havien tancat l’institut. Els del cotxe de línia de Benavarri se’n van anar a buscar les bosses a l’estació, però també l’havien tancat perquè el Segre s’hi escolava a traïció, des del clavegueram. No tenien cap més opció que buscar refugi a la residència dels Franciscans, al barri del Noguerola.Però a l’altura d’Indíbil i Mandoni no els van deixar continuar. Van veure barques que solcaven la rambla Ferran, on tantes vegades s’havien creuat amb un dels personatges més emblemàtics de la Lleida dels vuitanta, l’home-cotxe que imitava els motors i les botzines i fins i tot posava l’intermitent per avançar els vianants. Les Zodiacs desembarcaven gent als ports improvisats que formaven els carrers perpendiculars que pugen cap a la plaça de la Sal. Ells no tenien bossa, ni llibres, ni roba, ni diners, ni institut, ni residència. Havien vist coses que ningú no es creuria. Ells potser no ho sabien, però al Bahía hi feien Blade Runner. El cap de setmana els espectadors en sortien de veure la història dels replicants sense memòria impregnats de pluja àcida. Al carrer plovia, també. Plovia amb una intensitat apocalíptica. No brillava cap raig-C en la foscor, però semblava que s’acabava el món. I poc va faltar. Amb els anys, Manel Riu tornaria a creuar la porta de Tannhäuser per retre comptes d’una altra cosa que tampoc no us creuríeu: gent citada a declarar per criticar la violència exercida per la Guàrdia Civil l’1-O.

El retrovisor (9-11-18)

Un any i deu minuts

No va ser un dia fàcil. Avui fa un any que el Museu Morera inaugurava l’exposició Agustí Centelles i el bombardeig de Lleida. Crònica d’un reportatge. Havien passat vuitanta anys, però les imatges encara feien mal. La barbàrie feixista, “el braç potent de les fúries” de Màrius Torres, va ferir de mort una ciutat. “Només van ser deu minuts, no va durar més”, recordava un dels supervivents. Deu minuts van ser més que suficients perquè l’Aviazione Legionaria Italiana massacrés Lleida sense pietat. Es calcula que van morir unes 250 persones, mig centenar de les quals eren alumnes del Liceu Escolar. Era més que una escola. Era un centre de renovació pedagògica modern i liberal que havia fundat el 1906 Frederic Godàs. El fotoperiodista Agustí Centelles va arribar a Lleida l’endemà, quan encara no clarejava el dia. Els dos primers clics van aconseguir atrapar la boira fonent-se entre els xiprers del cementiri. Són imatges molt poètiques. Res fa sospitar que les següents fotografies del rodet condensaran tot l’horror de la guerra. Quan es fa de dia, Centelles retrata les víctimes. Fa plans oberts, per fer evident l’elevat nombre de morts. Fileres interminables de cadàvers. Però també posa rostre a la mort. Imatges dantesques, cossos destrossats. Centelles ho fotografia tot. Els ulls esbatanats, els plors dels vius... Acaba el rodet i se’n va a recórrer la ciutat, convertida en un munt de runa. Dispara un altre rodet. Manuel Sampedro, prop dels noranta, s’enfrontava als records amb l’injust sentiment de culpa dels supervivents. Tenia el cos encorbat per l’edat, però el cap ben alt. Prou per escriure una carta al ministre Pedro Morenés quan va saber que Defensa havia homenatjat Alfredo Kindelán Duany, general de brigada franquista que coordinava les missions que feien els esquadrons nazis i italians. “Encara no m’ha contestat”, deia resignat. Però més li va doldre “que no es queixés més gent”. Tenia raó. L’any passat, quan ell i la resta de nens que ja no ho són recorrien l’exposició de Centelles, va arribar la notícia que havien tancat mig govern a la presó. Potser sí que l’homenatge institucional al botxí era un (altre) avís a navegants i nosaltres ens vam lligar al màstil per no sentir les sirenes.

El retrovisor (Segre, 2-11-18)

Flors a la paret

Buscaven la platja sota les llambordes de París. No sabien que la trobarien a Lleida. Carrer Bisbe Huix, número 2. Segon primera. La primavera del 1968, aquí va arribar al febrer. Però només en aquesta adreça. A fora hi feia fred des que Franco ens va robar el mes d’abril del 1938 i tots els que vindrien. Feia trenta anys que el món era en blanc i negre. Aquí no es prohibia prohibir. Aquí es prohibia i prou, i amb una alegria que feia esfereir. Però aquell mes de febrer es va fer un Petit homenatge a la flor de paret. I res no tornaria a ser el mateix. Així es titulava un llibre d’Àngel Jové que ara forma part del fons del MACBA. S’escrivia el primer capítol de la Petite Galerie de l’Alliance Française. Calia ser realistes i demanar l’impossible. Només així es podia aconseguir que la primera exposició col·lectiva d’aquell minúscul espai gairebé secret la protagonitzessin Tàpies, Vila-Casas, Cuixart, Ràfols-Casamada, Guinovart, Hernández Pijuan, Tharrats... Sembla una lliçó d’art accelerada de la segona meitat del segle XX. Ho era, de fet. A la Petite Galerie s’aprenia a ser lliure. Brossa hi va portar la seua poesia visual. Bé, ni tan sols existia la poesia visual i li’n deien concreta. Tot estava per fer i tot era possible. De nou, primavera a l’hivern, el del 1971. Una (altra) exposició mítica amb Iglesias del Marquet i Viladot. Per la Petite Galerie hi passarien Leandre Cristòfol, Coma Estadella, Frederic Amat, Broto, Rosa Siré, Antoni Llena, Ernest Ibáñez, Lluís Trepat, Pérez Pallarés, Sílvia Gubern, Ton Sirera... I ara és quan toca explicar que la galeria era, en realitat, un passadís amb paviment hidràulic il·luminat amb una bombeta nua. El miracle el van obrar Jaume Magre i Roser Ferran. Ell ja no hi és. Al maig farà vint anys que va morir, però mai no se n’ha anat del tot. Imma Monsó el va immortalitzar com l’home de la gavardina blanca. Aquell je ne sais quoi de qui rebria l’educació sentimental a la França de Flaubert tot i ser de la Segarra. Tenia 14 anys quan el seu pare, diputat republicà, va haver d’anar a l’exili amb la família. Van tornar més republicans. Llibertat, igualtat, fraternitat i molta mà esquerra per aconseguir que Lleida acollís l’homenatge a Picasso prohibit a Barcelona o per dedicar un cicle a Lorca en ple franquisme.

El retrovisor (Segre, 26-10-18)