Taques de sang

Nou anys i mig. Tres mil cinc-cents dies. Aquest és el temps que, segons les estadístiques, sagnarà una dona al llarg de la seua vida fèrtil. I això és molt. La menstruació és una part important de les nostres vides des que som nenes de primària fins que passem dels cinquanta. I no en parlem. Mai. És un tabú. El darrer tabú. Ara fa tres anys la poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur va publicar una fotografia al seu Instagram en què se la veia gitada d’esquena. El pijama estava tacat de sang, igual que el llençol. És una escena del tot quotidiana, però que s’amaga. Tant és així que Instagram va censurar la imatge i el cas va fer la volta al món. De sobte, la constatació que cap marca de detergent es reivindica com la millor per fer netes unes calces tacades de sang. La noia de Neutrex que ve del futur no ha sabut veure que aquí hi té un important nínxol de mercat. O potser sí però els seus caps tenen por. Una por irracional. Com si temen treure la Carrie que portem a dins.

 

La regla és el darrer tabú. Cap detergent gosa fer un anunci

reivindicant que treu les taques de sang millor que ningú

Perquè no oblidem que la carnisseria d’Stephen King comença així, amb una nena espantada a la qual li ve la regla. No és l’únic exemple de menstruació literària, però no n’hi ha gaires. Les dones ensangonades d’Apollinaire passejant per París, i algun detall anecdòtic perdut en un mar de pàgines. Com si aquests nou anys i mig no existissin. Impuresa màxima. Llegendes gore a totes les cultures del món. Aquí encara hi ha qui té record dels temps en què les mares es perdien el bateig dels seus fills si no havien passat la quarantena. En algunes esglésies de muntanya hi ha una estranya porta que flota a la paret, sembla com si hagués perdut les escales. Era la porta d’infantar, que donava a la pila baptismal. No estava pensada per creuar-la, sinó per passar-hi un nadó dels braços de la mare impura, que es quedaria al carrer, als dels padrins. En alguns pobles, la dona que no podia entrar al temple s’hi dirigia amb una teula al cap. Surrealisme pur. Era la lliure interpretació de mantenir-se sota sostre mentre durés el sagnat. Les dones de la generació de Rupi Kaur han passat moltes pantalles en molt poc temps. Fins i tot hi ha artistes que pinten amb sang menstrual. La regla, el darrer tabú, potser deixarà de patir-se en silenci, com les hemorroides.

El retrovisor (Segre, 16-3-18)

Estimada Rachel

Fanny Gewürz estava esgotada. Havia creuat els Pirineus a peu, de nit, per camins que no sabien on la portaven. Només tenia 19 anys, però avançava amb la determinació de qui no pot tornar enrere. Fugia de l’horror nazi. Els seus pares van morir en un gueto polonès, però els quatre germans Gewürz van escapar de l’infern. Els dos grans es van refugiar a Anglaterra, mentre que la seua bessona, Rachel, havia aconseguit arribar a Tel Aviv, al Protectorat Britànic de Palestina, tot just començar la guerra. Fanny es va quedar a França i aviat s’adonaria que aquella havia estat una mala elecció. Sentia l’alè de Hitler al clatell. El malson va acabar el 13 de maig del 1944, quan va passar clandestinament la frontera amb un grup de joves jueus. Van ser detinguts i traslladats a Sort immediatament. Encara que no ho sembli, això era una bona notícia. Una organització de suport als refugiats se’n va fer càrrec. Van ser allotjats a l’hostal Martín Cases i mentre esperaven els papers per poder sortir de l’Espanya franquista Fanny va escriure una carta.

 

Fanny ja no hi és, però la carta que li va escriure

a la seua germana bessona el 1944 per fi ha arribat al seu destí

Aquell gest tan femení de pensar en els altres. Empatia violeta. “Tinc moltes ganes de tornar-te a veure”, li desitjava a la seua germana bessona. Palestina era, literalment, la terra promesa de Fanny. Però la carta mai no va arribar. Ara fa un any, els fills dels antics propietaris de l’hostal la van trobar en una capsa amb antics documents. Havia estat donant tombs per Espanya, Portugal i Egipte i, finalment, va retornar al Pallars Sobirà. Rachel ja no es deia Gewürz, però l’historiador Josep Calvet la va trobar a Israel. Fanny havia mort anys enrere, però la seua germana ha pogut saber que l’estimava, i que li ho feia saber des d’un lloc dels Pirineus del que mai abans no havia sentit a parlar. Aquella bona gent que la va acollir, també li va guardar la carta. El projecte Perseguits i salvats ha fet la resta. Aquesta setmana, Rachel ha oblidat els seus noranta tres anys. La lletra encara infantil de Fanny li ha retornat un primavera llunyana. Per un moment ha tornat a ser Gertrud, la nena que vivia feliç a Karlsruhe (Alemanya). Els seus pares, jueus d’origen polonès, van triar un nom ben germànic per a la seua filla. Volien arrelar. No sabien que molt aviat el seu món saltaria pels aires.

El retrovisor (Segre, 9-3-18)

Ulleres per mirar de lluny

Godot no acaba d’arribar. Si mai ve ens trobarà asseguts en un banc de l’andana amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit de diumenge. Esperar és un verb que es conjuga amb el mòbil, però a Penèlope ja no li queden més aplicacions de fer tapissos per descarregar-se. I qui diu tapissos diu llaços. Godot és lluny de casa. I no està d’Erasmus. Els gallecs tenen una paraula preciosa per referir-se a la nostàlgia de la terra. La morriña va més enllà de l’enyor. És un dolor gairebé físic. És sentir que una part de tu és molt lluny d’on ets. Sempre m’emociono quan conec algú que et diu que és d’un poble que ja no existeix. Ha de ser terrible no tenir un lloc on retornar. Un lloc físic. La pàtria és la memòria però, de vegades, no n’hi ha prou. No és casual que pocs dies després de morir Machado a l’exili li trobessin un vers a la butxaca que potser no donava per bo, però és trist i lluminós a la vegada. “Estos días azules y este sol de la infancia”. Una dosi d’esperança en vena. Perquè es pot enyorar amb desesperació un cel blau i radiant. Res tan irracional com els records. La magdalena de Proust acabada de sortir del forn.

 

Els gallecs tenen una paraula preciosa per definir
l’enyor de la terra: ‘morriña’, un enyor que fa mal

Miro enrere i veig una carta a l’entrada de casa. La meua és una infància sense bústies, però amb cartes. Algunes porten una enigmàtica anotació al sobre: “Recuerdos Constante”. I aquelles paraules que per a mi no tenen cap sentit omplen de nostàlgia els adults. De gran vaig saber que Constante era un d’aquests homes desarrelats. El 1941 un pantà es va engolir La Muedra, a Sòria. I va fer cap al meu poble, on treballava de miner. I de carter. Temps de pluriempleo per desafiar la misèria del franquisme. Abans que jo nasqués la família es va traslladar a Lleida, però la Granja era el més semblant a unes arrels que tenia i, potser per això, sempre que passava per les seues mans un sobre on llegia el nom del seu poble enviava records. Ara em sembla tan poètic. És com llençar al mar una ampolla de vidre amb missatge inclòs. Quan algú tregui el tap de suro tornareu a ser dos joves despreocupats amb els somnis intactes. El temps es deturarà i el contingut de la carta passarà a un segon terme. O sigui, tot el contrari als missatges grollers que alguns companys de professió anoten a les que van a Estremera o a Soto del Real.

El retrovisor (Segre, 2-3-18)

Fent l'orni el 23-F

Si hagués de fer un retrat robot de la transició tindria els ulls de Nadiuska, el bigoti de Tejero, les cames de Bárbara Rey i, potser, la mà estesa d’Alberti. El banc d’imatges de la memòria és de tarifa plana i no segmenta per temes, ni categoritza. Em veig saltant a la corda amb unes faldilles de quadres escocesos. “Entra albergínia, surt pebrooot”. És un matí lluminós. El sol de febrer mascara més que un calder. Però és un dia fosc, de cares llargues. De tensió. És l’endemà d’un intent de cop d’estat. No ho acabes d’entendre, però intueixes que allò és greu, d’alguna manera misteriosa. Nosaltres estàvem més preocupades per una altra cosa. Algú ho va verbalitzar: “Ho hem de confessar”. Era massa gros per callar-ho. No teníem cap intenció d’anar a la policia, però havia arribat el temut moment de parlar. Era un tema delicat i calia preparar-ho. No es podien donar versions contradictòries. L’angoixa s’apoderava de nosaltres. Se’ns acabava el temps. Que curta es pot fer una setmana quan el dissabte expira el termini per dir allò que has callat tant de temps. Ara ja no ho podíem ajornar més. Confiàvem que el mossèn no fes preguntes.

 

Trenta-set anys han passat i encara fem l’orni quan parlem del cop d’estat. I consti que Orni no en sap res 

Diríem que havíem comès actes impurs, sense més concrecions. El capellà es va esverar molt. I amb això no hi comptàvem. Va voler saber detalls. Especialment, a la quarta o cinquena vegada que sentia la història dels actes impurs. Reunió improvisada del capellà i les xiquetes pecadores. Tot havia començat un any abans en un garatge. Pòsters de Grease, Starsky & Hutch, Pedro Marín i Leif Garrett i moltes ganes de triomfar al més pur estil de Bárbara Rey, la impressionant senyora que els caps de setmana feia Palmarés. O de Nadiuska, amb aquella mirada hipnòtica. Nosaltres també volíem ser artistes. I fèiem teatre de varietats. Un dia ens vam animar. “Fem destape?” Va ser extraordinari. Un dels números consistia a cantar el Credo d’Elsa Baeza però amb unes taronges a la sina. “Creo señor firmementeeee, que de tu prodiga menteeee, todo este mundo nació...” Contra pronòstic, no vam ser excomunicades abans i tot de tastar el cos de Crist. No érem dignes que entrés a casa nostra. El capellà es va fer l’orni. No consta que cap policia l’anés a buscar. Ni a ell, ni a Orni, ni a Joaquín Reyes.

El retrovisor (Segre, 23-2-18)

Èm damb tu!

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la consideració de “preferent” que tenia l’occità a l’Aran. Però com deia Antoni Badia i Margarit amb relació al català, si un dia desapareix aquesta llengua no serà perquè els castellanoparlants no l’hagin adoptat com a pròpia, sinó perquè els catalanoparlants l’hauran abandonat. Cal ser una mica heroi, reconeixia el filòleg. I això que Badia i Margarit no comptava amb el 155, em temo. Hem de tenir la capa sempre planxada, que no se sap mai quan l’haurem d’utilitzar. A l’Aran necessiten capa, antifaç i marmita de poció màgica, que encara estan pitjor que nosaltres.

Però per més anticonstitucional que sigui, Mireia Boya pensa en aranès. Dimecres va fer més de 500 quilòmetres amb un parell de mudes a la bossa per si no tornava a dormir a casa. Una paraula en occità li enterbolia el paisatge: preson. La por és kryptonita de la bona. No retrec l’actitud dels que s’han arronsat, la constato. No ha de ser difícil imaginar-se que Mireia Boya també tenia por, però a més de la capa d’heroïna forçada i el parell de mudes, l’exdiputada de la CUP no es va oblidar de la dignitat quan va preparar el necesser. Res d’enginyeria sintàctica per desdir-se del que en el seu dia va defensar al Parlament.

 

Mireia Boya es va emportar dos mudes a la bossa perquè no sabia si sortiria del Tribunal Suprem emmanillada

Boya va parlar clar i castellà. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. No estava disposada a renunciar a res. I no ho va fer. Una hora llarga de constatacions sense embuts. Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial “i el vam guanyar”. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars. Ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Això sí, advertint que no tenia res a celebrar, perquè “encara tenen quatre ostatges”. A fora l’esperava molta gent que havia anat a fer-li costat. Entre els quals, el seu germà Jusèp, director general de Patrimoni; l’alcalde de Les, Emili Medan, i la diputada de Junts per Catalunya Anna Geli. Junts van cantar el seu himne, Aqueres montanhes, en un bar de Madrid. La vida és cara, però això no té preu

El retrovisor (Segre, 16-2-18)

Succedani de Carnaval

Visca Santa Apol·lòòònia!”De tant en tant, alguna s’animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viscaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir celebrant. Més o menys. Al febrer passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, es feia festa grossa. Les dones casades organitzaven una funció de varietats. Vestits llampants, maquillatge excessiu... Era insòlit veure les mares fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l’únic dia de l’any que manaven. I consti que ho deien amb alegria, no amb acritud o resignació. Nosaltres també teníem una festa pròpia. Santa Apol·lònia era la patrona de les solteres, deien. Però era la de les xiquetes. Potser perquè cap adulta soltera hauria gosat reivindicar un estat civil que es considerava poc menys que una desgràcia. Consistia a disfressar-se el 9 de febrer. Fi de la festa. Val a dir que ens ho passàvem bé mentre durava el procés, però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l’avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòònia!” I quan fosquejava, cap a casa.

 

Franco també va prohibir el Carnaval. Santa Apol·lònia n'era un succedani fins que ens la van 'prendre' les grans

Valoració de danys de la roba, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l’any que ve. Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes i una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però fent play-back. Era injust. Elles mantenien la seua festa, i nosaltres no. I encara que una rua i un ball de disfresses eren objectivament més divertits, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre, ni que fos per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d’arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més es van apoderar de la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en què no teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l’avorriment. Temps de voler ser grans, sense saber que per sempre més enyoraríem el pati de llimoners de la infància.

El retrovisor (Segre, 9-2-18)

Signal

De vegades la publicitat obra el miracle i aconsegueix instal·lar-nos una gran cookie en algun racó del nostre disc dur. Per sempre. “Menjant llaminadures d’amagat? T’agrada tenir càries? Passa a rentar-te les dents!” No poso cara a la mare ni al nen golafre, però el diàleg de l’anunci de Signal resta intacte a la memòria. En castellà, això sí. El dentífric de les ratlles perfectes era molt popular fa vint o trenta anys. Potser més i tot. Aquests dies es torna a parlar de Signal, però en versió aplicació de missatgeria instantània. La més segura, diuen. I no ho poso en dubte, però per més encriptats que estiguin els textos i es compliqui la vida als hackers, sempre hi haurà algú amb pocs escrúpols disposat a exercitar els superpoders visuals i auditius que dóna la tafaneria. I, el que és pitjor, a comerciar amb trofeus de caça furtiva. I és així com hem sabut que Carles Puigdemont és humà i dubta (molt fan d’aquest tuit) i que no fa servir el mòbil d’excusa per escriure sense accents. Potser sí que l’han sacrificat, que “això s’ha acabat”. Però no cal que l’ortografia acabi també a l’escorxador. Punt per al president. No és el primer cop que es filtra una conversa privada. “Sigues fort, Luis.” Corrupció via SMS. Però ni tan sols és una qüestió tecnològica. Encara que Jaime Gil de Biedma ens descobrís ja fa molt de temps que tarden les cartes i són poc per dir allò que volem dir, ara que no en rebem, les trobem a faltar. Cartes guardades en capses de sabates, rebregades de tant rellegir-les, esgrogueïdes per l’implacable pas del temps. Cartes antigues com la que li va enviar el soldado Adrián a la seua querida Milagros. En algun cas va ser tot el que va quedar d’aquells nois de sintaxi barroca i plena de formalismes que dosificaven els seus sentiments perquè un home no es podia permetre el luxe de tenir-ne.

Un dia llunyà, uns nens van trobar un d’aquests tresors epistolars amb olor de càmfora. Hi havia tantes cartes que se’ls va ocórrer fer-se passar l’avorriment jugant a fer de carters. Aleshores, ni els nens portaven motxilla ni els treballadors de Correos carro de la compra, així que es van penjar la cartera que els unia i van deixar una carta a cada casa del poble. Hi ha terratrèmols de magnitud 9 que no causen tants estralls com aquella innocent airejada d’intimitat.

El retrovisor (Segre, 2-2-18)