"Jo volia ser artista i prou"

Jo no volia ser una dona artista, jo volia ser artista i prou.” Antoni Gelonch col·lecciona cites. En té més de 2.000. Aquesta, d’Isabel Bishop, forma part del llibre 100 dones. 100 inspiracions creatives (Viena Edicions). Reflexions al voltant de l’art fetes per dones artistes. Fa ràbia la precisió. Artistes i prou, com volia Isabel Bishop. “Les dones han d’anar despullades per entrar al Metropolitan Museum? Menys del 5% dels artistes de la secció d’art modern són dones, però el 85% dels nus són femenins.” Demolidor. L’observació és de les Guerrilla Girls, un grup d’artistes feministes fundat a Nova York el 1985. Potser per això l’escriptora i guionista irlandesa Edna O’Brien deia que “una dona artista no té musa ni esclava. Ha de ser totes dues coses per ella mateixa”. Esclava? Gelonch en posava un exemple a la presentació del llibre que va acollir el Museu de Lleida: Camille Claudel. Si no fos per la pel·lícula de 1988 protagonitzada per Isabelle Adjani, ni tan sols la coneixeria el gran públic.

La posteritat va ser per al seu amo i senyor: Auguste Rodin. Oblit és nom de dona. Res tan trist com el dietari d’Ernestina de Champourcín. “2 de gener de 1990. Començament d’any gairebé en buit. La ràdio fa tres dies que no funciona. La noia se n’ha anat amb grip. El telèfon no ha sonat ni una sola vegada”, escriu als 85 anys. És una de les sinsombrero, les poetes de la generació del 27 esborrades de la història. No és estrany que tantes dones hagin optat pel pseudònim masculí per jugar a la divisió d’honor de la creació. Charlotte Brontë va publicar Jane Eyre amb nom d’home: Currer Bell. George Sand també era una dona: Amandine Aurore Lucile Dupin. I Fernán Caballero: Cecilia Böhl de Faber.

Hi ha exemples autòctons, com el d’una nena que amb 14 anys va escriure Parricidi i, de passada, es va inventar un nou gènere literari, el drama rural. Quan es va saber que Caterina Albert era una senyoreta que es dedicava a escriure en lloc de buscar marit es va armar un bon escàndol i es va convertir en Víctor Català. A les acaballes del segle XX J.K.Rowling va haver de dissimular amb inicials que era dona. Als nois no els fa el pes llegir literatura de dones. Perquè Harry Potter fes màgia calia disfressar-se. I tothom ho va trobar tan normal.

El retrovisor (Segre, 20-4-18)

FNFF

La llei és la llei. I la llei pot ser molt severa. Un xiulet, una carota de cartró, una captura de Google Maps i un àudio dient que vols fer coses que no fas et poden portar a l’Audiència Nacional. Paracomptaré molt, no fos cas. Millor defugir el groc sediciós i vestir-se amb una capa rojigualda. No et fa invisible, com la de Harry Potter, però et tornes immune a delictes d’odi, enaltiment del terrorisme i similars. Per consultar la pàgina web de la Fundación Nacional Francisco Franco no em pot passar res. Tot és legal i com cal. Amb english version i tot per si algú que no té la sort d’habitar el país ubicat providencialment al centre del món vol saber què s’hi diu.

La Fundación Francisco Franco no tan sols és legal,
sinó que reconeguts intel·lectuals signen els seus manifestos

En primer lloc fan un aclariment que m’ha semblat encantador. Clar que a Alemanya no podria existir una fundació Adolf Hitler! I ho raonen: “Francisco Franco fue la antítesis de Hitler. Franco fue un católico ejemplar, y su visión del mundo era la de un conservador tradicionalista, en tanto que Hitler era ateo y su visión del mundo era la de un imperialista.” Fins aquí podríem arribar. Però la comparació amb Hitler no és el que més els amoïna. La memòria històrica és kryptonita. “Legislar sobre la historia o contra la historia es, simplemente, un signo de totalitarismo. Y es antidemocrático y liberticida.” FNFF dixit en un manifest per la història i la llibertat. I afegeixen: “Ningún parlamento democrático ni puede ni debe legislar sobre la Historia, pues de hacerlo, criminalizaría la Historia, estableciendo una checa de pensamiento único, al imponerse por la fuerza y la violencia del Estado.” Tenim la checa, però ens falta la horda roja.

Tot arribarà. Et pots adherir a aquest manifest. I sense manies. Ja ho han fet els directors de l’ABC i La Razón, l’exministre Jaime Mayor Oreja, diversos militars de graduació més alta que l’absenta negra, el president de Vox, Aleix Vidal Quadras, l’exalcalde socialista de la Corunya, Paco Vázquez, o el que va ser president de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina. Previsible? Potser sí. També s’hi troba un gènere curiós, el dels antifranquistes franquistes. Intel·lectuals com Andrés Trapiello, Luis Alberto de Cuenca, Antonio Escohotado o Fernando Savater. I no passa res.

El retrovisor (Segre, 13-4-18)

Temps de maduixes

Lolita no es va deixar robar el mes d’abril. Acabava de fer quinze anys i tenia massa ganes de primavera. Els grans fugien de les bombes. Ella buscava roselles a l’horitzó. Havien marxat de casa amb tot el que van poder arreplegar i es van instal·lar en una fàbrica de licors abandonada que hi havia a la carretera de Saragossa, un edifici immens que va acollir la por de moltes famílies que no tenien cap motiu per brindar. La guerra s’havia convertit en rutina. Lolita no tenia por. De fet, mai no s’havia sentit tan lliure. Els canons no paraven. Una música sinistra que anunciava que l’aventura era a punt d’acabar, però la noia no s’imaginava com seria el final, el retorn. Fer farcells un altre cop, tornant a doblegar els matalassos que s’havien emportat de la ciutat deserta. La incògnita de saber si encara tindrien casa.

La primavera ha tornat a portar l’alegria. Res no pot
deturar-la. Tornaran les orenetes. I les roselles.

Tampoc no sospitava que els soldats arribarien a Lleida abans que ells. Lolita encara no s’havia convertit en Dolors Sistac. En l’escriptora compromesa, la pedagoga que, juntament amb Enric Farreny, desafiaria el franquisme des de les aules del col·legi Sant Jordi; l’única dona de la redacció de la revista Labor. No, encara no era un referent del catalanisme. De fet, no era ni conscient que la seua mare, de Saidí, li havia llegat aquesta llengua. Amb més de noranta anys em confessava que aquell llunyà 3 d’abril ella només podia pensar que els joves uniformats que anaven a cavall feien molt de goig. Un li va proposar d’anar a collir maduixes. “La mare em va agafar ben fort pel braç”, recordava. Sempre li venia al cap l’escena quan sentia La Trinca cantant allò d’“ai nena, si vols venir al camp a collir maduixes...” Innocència salvatge.

Aquell dia un fotògraf va immortalitzar el moment precís en què un grup de soldats franquistes entraven a Lleida per Alcalde Costa. Qui sap si un era el que s’havia intentat emportar la Lolita a l’hort, literalment. És una foto icònica. Vuitanta anys després del leridanos todos, l’historiador de l’art Alberto Velasco va trobar la imatge a eBay. Tot és a eBay. Havia fet cap als EUA. Encara tenia les marques d’enquadrament de l’autor desconegut, els segells d’agències de premsa. Un bocí d’història per 30 mòdics euros. Lolita ja no hi és, però la primavera ha tornat puntual a la cita.

El retrovisor (Segre, 6-4-18)

Estrenar president

Hi ha divendres i hi ha superdivendres. Avui n’és un. La majoria de mortals dilluns anirem a la feina, però comença la Setmana Santa i tornes a sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però aquella lletania de números i premis que sembla no tenir fi és sinònim de l’inici de les vacances de Nadal, quan tens la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana toca conjugar aquest verb. Pasqua no és una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, com passa enguany, Diumenge de Rams s’estrenava roba. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava. Però el protocol era estricte. Què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties podien suposar la pena de mort si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra, que els genolls blanquinosos són molt delators. El món estava tan perfectament endreçat que hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa, de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any. No ho podies dir, però ho pensaves. Divendres Sant. Ni tan sols no hi ha diaris. I tot sembla indicar que tampoc no hi haurà president. Viacrucis non stop. Triomfen les mones amb forma d’urna de l’1 d’octubre. Si jo ocupés un dels 135 escons, la dada –deliciosament anecdòtica– em faria reflexionar.

El retrovisor. (Segre, 23-3-18)

Taques de sang

Nou anys i mig. Tres mil cinc-cents dies. Aquest és el temps que, segons les estadístiques, sagnarà una dona al llarg de la seua vida fèrtil. I això és molt. La menstruació és una part important de les nostres vides des que som nenes de primària fins que passem dels cinquanta. I no en parlem. Mai. És un tabú. El darrer tabú. Ara fa tres anys la poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur va publicar una fotografia al seu Instagram en què se la veia gitada d’esquena. El pijama estava tacat de sang, igual que el llençol. És una escena del tot quotidiana, però que s’amaga. Tant és així que Instagram va censurar la imatge i el cas va fer la volta al món. De sobte, la constatació que cap marca de detergent es reivindica com la millor per fer netes unes calces tacades de sang. La noia de Neutrex que ve del futur no ha sabut veure que aquí hi té un important nínxol de mercat. O potser sí però els seus caps tenen por. Una por irracional. Com si temen treure la Carrie que portem a dins.

 

La regla és el darrer tabú. Cap detergent gosa fer un anunci

reivindicant que treu les taques de sang millor que ningú

Perquè no oblidem que la carnisseria d’Stephen King comença així, amb una nena espantada a la qual li ve la regla. No és l’únic exemple de menstruació literària, però no n’hi ha gaires. Les dones ensangonades d’Apollinaire passejant per París, i algun detall anecdòtic perdut en un mar de pàgines. Com si aquests nou anys i mig no existissin. Impuresa màxima. Llegendes gore a totes les cultures del món. Aquí encara hi ha qui té record dels temps en què les mares es perdien el bateig dels seus fills si no havien passat la quarantena. En algunes esglésies de muntanya hi ha una estranya porta que flota a la paret, sembla com si hagués perdut les escales. Era la porta d’infantar, que donava a la pila baptismal. No estava pensada per creuar-la, sinó per passar-hi un nadó dels braços de la mare impura, que es quedaria al carrer, als dels padrins. En alguns pobles, la dona que no podia entrar al temple s’hi dirigia amb una teula al cap. Surrealisme pur. Era la lliure interpretació de mantenir-se sota sostre mentre durés el sagnat. Les dones de la generació de Rupi Kaur han passat moltes pantalles en molt poc temps. Fins i tot hi ha artistes que pinten amb sang menstrual. La regla, el darrer tabú, potser deixarà de patir-se en silenci, com les hemorroides.

El retrovisor (Segre, 16-3-18)

Estimada Rachel

Fanny Gewürz estava esgotada. Havia creuat els Pirineus a peu, de nit, per camins que no sabien on la portaven. Només tenia 19 anys, però avançava amb la determinació de qui no pot tornar enrere. Fugia de l’horror nazi. Els seus pares van morir en un gueto polonès, però els quatre germans Gewürz van escapar de l’infern. Els dos grans es van refugiar a Anglaterra, mentre que la seua bessona, Rachel, havia aconseguit arribar a Tel Aviv, al Protectorat Britànic de Palestina, tot just començar la guerra. Fanny es va quedar a França i aviat s’adonaria que aquella havia estat una mala elecció. Sentia l’alè de Hitler al clatell. El malson va acabar el 13 de maig del 1944, quan va passar clandestinament la frontera amb un grup de joves jueus. Van ser detinguts i traslladats a Sort immediatament. Encara que no ho sembli, això era una bona notícia. Una organització de suport als refugiats se’n va fer càrrec. Van ser allotjats a l’hostal Martín Cases i mentre esperaven els papers per poder sortir de l’Espanya franquista Fanny va escriure una carta.

 

Fanny ja no hi és, però la carta que li va escriure

a la seua germana bessona el 1944 per fi ha arribat al seu destí

Aquell gest tan femení de pensar en els altres. Empatia violeta. “Tinc moltes ganes de tornar-te a veure”, li desitjava a la seua germana bessona. Palestina era, literalment, la terra promesa de Fanny. Però la carta mai no va arribar. Ara fa un any, els fills dels antics propietaris de l’hostal la van trobar en una capsa amb antics documents. Havia estat donant tombs per Espanya, Portugal i Egipte i, finalment, va retornar al Pallars Sobirà. Rachel ja no es deia Gewürz, però l’historiador Josep Calvet la va trobar a Israel. Fanny havia mort anys enrere, però la seua germana ha pogut saber que l’estimava, i que li ho feia saber des d’un lloc dels Pirineus del que mai abans no havia sentit a parlar. Aquella bona gent que la va acollir, també li va guardar la carta. El projecte Perseguits i salvats ha fet la resta. Aquesta setmana, Rachel ha oblidat els seus noranta tres anys. La lletra encara infantil de Fanny li ha retornat un primavera llunyana. Per un moment ha tornat a ser Gertrud, la nena que vivia feliç a Karlsruhe (Alemanya). Els seus pares, jueus d’origen polonès, van triar un nom ben germànic per a la seua filla. Volien arrelar. No sabien que molt aviat el seu món saltaria pels aires.

El retrovisor (Segre, 9-3-18)

Ulleres per mirar de lluny

Godot no acaba d’arribar. Si mai ve ens trobarà asseguts en un banc de l’andana amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit de diumenge. Esperar és un verb que es conjuga amb el mòbil, però a Penèlope ja no li queden més aplicacions de fer tapissos per descarregar-se. I qui diu tapissos diu llaços. Godot és lluny de casa. I no està d’Erasmus. Els gallecs tenen una paraula preciosa per referir-se a la nostàlgia de la terra. La morriña va més enllà de l’enyor. És un dolor gairebé físic. És sentir que una part de tu és molt lluny d’on ets. Sempre m’emociono quan conec algú que et diu que és d’un poble que ja no existeix. Ha de ser terrible no tenir un lloc on retornar. Un lloc físic. La pàtria és la memòria però, de vegades, no n’hi ha prou. No és casual que pocs dies després de morir Machado a l’exili li trobessin un vers a la butxaca que potser no donava per bo, però és trist i lluminós a la vegada. “Estos días azules y este sol de la infancia”. Una dosi d’esperança en vena. Perquè es pot enyorar amb desesperació un cel blau i radiant. Res tan irracional com els records. La magdalena de Proust acabada de sortir del forn.

 

Els gallecs tenen una paraula preciosa per definir
l’enyor de la terra: ‘morriña’, un enyor que fa mal

Miro enrere i veig una carta a l’entrada de casa. La meua és una infància sense bústies, però amb cartes. Algunes porten una enigmàtica anotació al sobre: “Recuerdos Constante”. I aquelles paraules que per a mi no tenen cap sentit omplen de nostàlgia els adults. De gran vaig saber que Constante era un d’aquests homes desarrelats. El 1941 un pantà es va engolir La Muedra, a Sòria. I va fer cap al meu poble, on treballava de miner. I de carter. Temps de pluriempleo per desafiar la misèria del franquisme. Abans que jo nasqués la família es va traslladar a Lleida, però la Granja era el més semblant a unes arrels que tenia i, potser per això, sempre que passava per les seues mans un sobre on llegia el nom del seu poble enviava records. Ara em sembla tan poètic. És com llençar al mar una ampolla de vidre amb missatge inclòs. Quan algú tregui el tap de suro tornareu a ser dos joves despreocupats amb els somnis intactes. El temps es deturarà i el contingut de la carta passarà a un segon terme. O sigui, tot el contrari als missatges grollers que alguns companys de professió anoten a les que van a Estremera o a Soto del Real.

El retrovisor (Segre, 2-3-18)