divendres, 7 de setembre de 2012

He estat al futur


Era una extraterrestre bona. Quan els humans de la base lunar Alpha eren atacats per la bestiola més despietada de l'espai, ella es concentrava i aconseguia transformar-se en un monstre bessó que garantia que triomfés el bé per després recuperar l' aparença de dona sofisticada amb unes celles que no eren d'aquest món. Maya, es deia el personatge. Abans d'escriure aquest text, he buscat escenes d'Space:1999 al Youtube i m'he esgarrifat amb la crueltat del pas del temps. Quan la veia a la tele en blanc i negre de la meua infància, però, no hi havia cartró pedra. Era tot tan real, que ja sabies com seria el futur. 1999. Faltaven tants anys! Jo en tindria trenta. Ho calculava cada tarda que feien la sèrie. El canvi de mil·lenni no m'impressionava tant com l'arribada al 1999. Però el futur no existeix quan treballes a la redacció d'un diari. Bé, sí, però és l'endemà. Un futur a curt termini. Mai no vaig veure cap company pujant a sobre de la taula al crit de Carpe diem! Però tots vivíem el present amb tanta intensitat que no tenies temps de mirar enrere i sentir el vertigen d'haver explicat des de l'avui que el món havia canviat. Que la totpoderosa URSS era un caos de repúbliques que ja mai ens aprendríem. Que Barcelona havia acollit uns Jocs Olímpics perquè ja érem moderns i europeus. Un vespre d'abril de 1999 va sonar el telèfon. “Saps aquelles pintures rupestres de l'Albi que van ruixar dos cops amb un esprai?”. Sí, sé quines són, perquè les agressions havien obligat l'IEI a aixecar una insòlita fortalesa en aquella balma recòndita que s'havia presentat no feia massa. “Doncs les han tornat a tacar. Aquesta vegada, de color taronja”. Pot estar content l'informador de que el futur no fos com ens el van ensenyar, perquè si hagués tingut els poders de Maya, ves a saber en què m'hagués transformat, que no eren hores. L'endemà a primera hora, cap a l'Albi. Vam passar el poble i vam recórrer un laberint de camins fins arribar a la vall de la Coma. Aquell cas aixecaria polseguera, literalment. Mai no m'hagués esperat celebrar els trenta anys en aquell racó de món amb dos guàrdies civils que recollien empremtes dactilars i amb la visió grotesca d'un patrimoni de la humanitat guixat per tercera vegada en deu anys. Això sí, amb aquella felicitat de qui ha passat abans pel quiosc i ha comprovat que l'exclusiva és seua.

El Retrovisor (Segre 7-9-12)

Qui li havia de dir a Maya que les 'chonis' del futur li copiarien les celles?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada