De quan l'estat civil no es triava

Feia seixanta anys que era morta quan la vaig veure per primera vegada. Somreia en blanc i negre envoltada d’amigues. No era com me l’havia imaginat. En absolut. Aquella foto em desmentia una biografia deduïda a cop de tòpic. Potser perquè una tieta soltera no triava ser-ho en els temps en què es va captar la imatge. Ella era guapa. Semblava que l’havia vestit la modista de Grace Kelly malgrat estar celebrant la mona al camp. Aquell je ne sais quoi que barreja estil, elegància i actitud. Vaig voler conèixer la previsible història trista que m’havia perdut durant tants anys. Era un d’aquells epílegs mesquins de la Guerra Civil, protagonitzat per una noia que tenia disset o divuit anys quan el seu món es va ensorrar sense remei. La mort la va colpejar de ben a prop, com a tothom, però ella va plorar més un viu. El noi que estimava va haver de creuar la frontera, coses de perdre la guerra. Encara rai que estava sa i estalvi. Ella es va resignar a fer de Penèlope teixint i desteixint la promesa d’amor etern que li va fer abans de marxar. El temps es va deturar. Tant era que el calendari imposés un ritme frenètic. Que passessin els anys. Havien trobat la manera d’enviar-se cartes. De dins de cada sobre en sortia l’oxigen necessari per seguir respirant fins que rebés una altra dosi de vida. Un dia algú es va apiadar de la seua feliç ignorància i li va fer saber que aquell home l’enganyava. Que s’havia casat feia molt de temps. Va ser un cop dur. Es va marcir com aquelles roselles que se’t moren a la mà quan comets el sacrilegi d’intentar posseir-les. No coneixia la història. O sí. Lorca l’havia escrit molt abans que la tieta la visqués. “Yo lo sabía todo. Sabía que se había casado; ya se encargó un alma caritativa de decírmelo, y he estado recibiendo sus cartas con una ilusión llena de sollozos que aun a mí misma me asombraba. Si la gente no hubiera hablado; si vosotras no lo hubierais sabido; si no lo hubiera sabido nadie más que yo, sus cartas y su mentira habrían alimentado mi ilusión como el primer año de su ausencia. Pero lo sabían todos y yo me encontraba señalada por un dedo que hacía ridícula mi modestia de prometida y daba un aire grotesco a mi abanico de soltera”. Pobra doña Rosita. Pobra tia Visita. Pobres dones.

El retrovisor (Segre, 17-02-17)