En el nom d'Anastasi

A Girona abunden els narcisos. I no parlem de flors. Els patronímics inspiren. A Tarragona es premia amb una mona de Pasqua dir-se Tecla, un nom que havia caigut en desús. També trobarem moltes cintes a l’Ebre i albes a Tàrrega. Podríem seguir, però és per no avorrir; deixem-ho amb etcètera. Avui és Sant Anastasi, patró de Lleida des del 1627, però a poques cases hi haurà una onomàstica per celebrar. Els anastasis són una espècie en vies d’extinció si no és que alguna sèrie de televisió torni a posar de moda aquest nom, com va passar amb Isona, arran de l’èxit de Ventdelplà. La tradició diu que Sant Anastasi va nàixer al número 22 del carrer Magdalena de la Ilerda romana l’any 263. Va ser membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià, però de res no li va servir el seu currículum de soldat valerós quan l’any 305 va ser martiritzat a Badalona (d’on també és patró) juntament amb una setantena de persones. Segons la llegenda lleidatana, el sant va aconseguir fer brollar aigua d’un pou sec per calmar la set dels companys de martiri. La versió badalonina explica que “es van trobar les seues despulles gràcies a que al lloc on va ser enterrat hi va créixer un ametller que donava el fruit roig”.

Anastàsia té una mica més d’acceptació. Potser la mítica gran duquessa Anastàsia hi té alguna cosa a veure. El juliol del 1918 va ser afusellada juntament amb tota la seua família, però van córrer rumors que s’havia salvat. Pocs anys després, una jove d’origen rus anomenada Anna Anderson es passejava per les corts europees assegurant que era la filla del tsar. La història de conte de fades va inspirar pel·lícules com la protagonitzada per Ingrid Bergman o la de Walt Disney. Anna Anderson va morir el 1984 deixant el dubte i un indiscret mocador amb restes biològiques que va servir per demostrar via ADN que la seua història era falsa. Jo no tenia un passat inventat, però també em preocupava molt el futur, de petita. Eva, Marta, Anna o Esther no eren noms de vella. Bepeta, Ramona, Joaquima... Això sí que era homologable. Què seria de nosaltres? Vaig a contravent parlant de noms que ja no es posen quan avui només n’hi ha un, de nom propi, amb el qual comparteixo dia d’onomàstica.

El retrovisor (Segre, 11-5-18)