Es pot matar una morta?

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ho confesso: més de vint-i-cinc anys fent de periodista i fa quatre dies que vaig descobrir Carmen de Burgos. Ella també n’era. De fet, va ser la primera dona de l’Estat que va treballar a la redacció d’un diari, i la primera que va exercir de corresponsal de guerra. També va bastir una sòlida carrera literària. I tot això sense perdre de vista l’activisme polític i social. Utilitzava el pseudònim de Colombine, però també se la coneixia amb el malnom de “la divorciadora”, perquè va ser una defensora dels drets de les dones i això, a començaments del segle XX, costava de pair. Havia nascut a Almeria el 1867. Es va casar amb 16 anys i va ser profundament infeliç. L’agost de 1901 va fer les maletes i se’n va anar a Madrid amb la seua filla. Tenia un títol de mestra que s’havia tret mig d’amagat de l’home, però ella volia ser periodista. I ho va aconseguir.

 

Va morir el 1932, molt abans que
esclatés la Guerra Civil. Però Franco no

en va tenir prou i la va fer desaparèixer

Val a dir que el seu pare feminista avant la lettre li deia: “Mira, filla, els homes som molt egoistes, i si et diuen alguna vegada que hi ha coses que un home pot fer però una dona no, digues que és mentida, perquè no hi pot haver dos morals per als dos sexes”. Amén. I ella li va fer cas, i escrivia articles sobre el sufragi femení o la necessitat de fer inspeccions a les fàbriques. Augusto Suárez de Figueroa, fundador del Diario Universal, la va contractar. Però aquest cop no es tractava d’una col·laboració: la va posar en nòmina. Havia nascut Colombine. L’escriptora va predicar anys en el desert clamant a favor del divorci i el vot de la dona. Tenia 64 anys i la salut molt malmesa quan es va proclamar la Segona República. Va morir un any més tard, sense haver pogut votar mai. Dir que va ser una dona avançada al seu temps és quedar-se molt curt.

Però la seua memòria es va esborrar. Va ser parella de Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Juan Ramón Jiménez, Julio Romero de Torres o Joaquim Sorolla. A ells, la història els ha fet un lloc. A ella, no. Franco l’hi tenia jurada des que va cobrir la guerra del Rif. L’odiava tant que la va matar després de morta. Va prohibir els més de 200 llibres que va escriure i la va incloure a la llista d’autors censurats pel règim feixista. La va fer desaparèixer.

El retrovisor (Segre, 15-6-18)