La balança dels Balek

Al poble només hi havia una balança, la dels Balek. Estava prohibit per llei tenir-ne una a casa des de feia tants anys que ningú ni es plantejava el perquè. La canalla anava a buscar bolets, herbes o llavors de rosella al bosc i ho portava a pesar al castell. Quan la balança s’aturava a la ratlla negra la senyora donava uns penics als nens i, si estava de bones, un caramel àcid de propina. El 1900 l’emperador va donar un títol nobiliari als Balek, que es van convertir en Balek von Bilgan i, per celebrar-ho, van regalar un paquet amb mig quart de quilo de cafè de Brasil per a cada família del poble. El xiquet va anar al castell a buscar el cafè que li tocava als de casa seua i el de tres veïns més. Es va quedar sol davant de la balança amb mig quilo de cafè i no se’n va estar. Estranyament, el plat no s’anivellava amb la pesa de mig quilo. Va treure’s una pedra que duia a la butxaca per si li calia fer anar la fona i tampoc no hi arribava. Després, una altra. I una tercera. En van caldre cinc per anivellar la balança. El nen va córrer amb les cinc pedretes a ca l’apotecari. Ell era l’únic autoritzat per tenir balança. I així va saber quin era el pes de la injustícia. Tones i tones d’abús que des de feia generacions suportaven els súbdits dels Balek. El conte de Heinrich Böll no acaba bé. Fa molts anys que el vaig llegir. El text és un record vague, però no la impotència que traspua. Al meu poble no hi havia nobles ni castell, però els amos de les mines dictaven les lleis. S’anava a preu fet. Tant carbó treies del canyó, tant cobraves. Vint-i-cinc cèntims per vagó a banda del sou base. La primavera del 1963 es va trobar una veta molt bona i els vagons s’omplien més ràpid. L’alegria dura poc a casa del pobre. Els amos van decidir que mentre es treballés en aquell túnel es cobraria menys. El pes de les 5 pedretes de Böll aixafant qualsevol esperança. Els miners s’hi van negar en rodó. En arribar l’hivern, quan hi havia més demanda de lignit, molts pagesos amb poca terra es llogaven a la mina. Aquell any se’ls oferien unes altres condicions. Misèria a dos velocitats. Un dia van decidir no sortir de la mina fins que tothom cobrés igual. Va arribar un exèrcit de guàrdies civils, però la vaga va tirar endavant i el mig quilo de cafè va tornar a pesar mig quilo.

El retrovisor (Segre, 5-10-18)