La nena del comboi dels 927

Agustina Pinós només tenia cinc anys. Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.

Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet. La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.

El retrovisor (Segre, 10-3-17)

El nom a la bústia

La va deixar lligada al llit i li va dir “ho sento” abans de marxar. Ella ho va sentir més. La descripció que va fer a la policia va permetre elaborar un retrat robot de l’agressor. Desenes de dones van reconèixer el seu violador en aquell dibuix. Va ser detingut i, llavors, la pel·lícula va fer un gir argumental. Albert DeSalvo va confessar, de propina, que era l’estrangulador de Boston. Que s’havia carregat tretze dones entre el juny de 1962 i el gener de 1964 que només tenien en comú que vivien soles. Semblaven deliris, una estratègia de la defensa per fer-lo passar per boig. Però DeSalvo va donar detalls dels crims que no s’havien publicat a la premsa. Tocava dir allò que “sempre saludava”. Que era un home casat i pare de família. Recordem les ensenyances de Dimecres Addams: si et vols disfressar de maníac homicida has de tenir aparença de persona corrent. Ara fa cinquanta anys va ser condemnat a cadena perpètua per quatre dels assassinats que es van poder provar. Poc després es va escapar del centre psiquiàtric on havia quedat internat. Es van viure més de trenta hores de pànic. Sembla ser que es va lliurar. El No-Do en donava una versió que m’agrada més: havia nevat i DeSalvo i els seus còmplices van deixar unes petjades delatores, com sinistres polzets. Fos com fos, el van traslladar a un centre de màxima seguretat, on seria assassinat el 1973. Aleshores, ja li posàvem la cara de Tony Curtis, el memorable estrangulador de Boston en la versió cinematogràfica. Començava la teoria de la conspiració. Va ser ell? Que la víctima més jove fos una noia de 19 anys i la més gran, una senyora de 85 no semblava indicar un modus operandi gaire ortodox. Ell va dir que, simplement, es fixava en el nom de les bústies. Buscava dones que visquessin soles. En tenia prou. L’edat, la raça o l’aspecte físic eren secundaris. El nom feia la cosa. A l’altre costat de l’Atlàntic, que fossin singles les feia, en certa manera, culpables i es descrivia Evelyn Corbin, de 68 anys, com una “atractiva rossa divorciada”. Traducció per als que no han viscut el franquisme: si hagués estat amb l’home, com tocava, això no hauria passat. L’ADN va provar el 2013 que DeSalvo era l’estrangulador de Boston. Cas tancat.

El retrovisor (3-3-17)

L'urbà fornicador

Si penso en 1992 visualitzo l’apoteosi de la modernitat. Del disseny. Era el triomf de Reginald Perrin, que s’hauria fet ric –altre cop– amb la botiga d’objectes impossibles que va obrir a la mítica sèrie britànica de 1976. I no. Malgrat l’abús del color, encara vivíem en blanc i negre.

Notícia del 29 de febrer de 1992, ara fa vint-i-cinc anys: “L’ajuntament ha de readmetre l’urbà que va fornicar a la Paeria”. La història es remuntava a la nit del 13 al 14 de juny de 1986, quan aquest senyor –desconec si encara està en actiu– va decidir fer-se passar l’avorriment del torn de nit contractant els serveis d’un parell de prostitutes. Al solemne saló de plens i sota l’atenta mirada de la Verge dels Paers que va pintar Jaume Ferrer al segle XV, el policia municipal satisfeia els seus desitjos sense importar-li gaire si el palau quedava desatès perquè ell estava per una altra cosa. Quan es va tornar a posar l’uniforme va pagar a les professionals amb un taló sense fons, per arrodonir-ho. Elles no ho sabien quan el van acceptar, no cal dir-ho, però tan bon punt el banc els va donar la desagradable notícia van anar a reclamar la quantitat acordada a la Guàrdia Urbana, que al cap i a la fi era un agent de servei qui les havia contractat.

I es va destapar el pastís. SEGRE el va batejar com “l’urbà fornicador” i l’expressió va fer fortuna. Amb aquest nom es coneixeria aviat arreu de l’Estat. El 1988 el ple de l’ajuntament va acordar per unanimitat expulsar-lo del cos, però ell va recórrer i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va donar la raó. Allò era una falta greu, cert. Però n’hi havia prou amb un any de suspensió de sou i feina. La Paeria, perplexa, va presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Suprem, però de res no va servir.

El 1992, l’any dels prodigis, l’urbà fornicador retornava a la Urbana de Lleida. Vint-i-cinc anys després, la notícia és la còpula caricaturitzada per la revista El Juevesde la infanta Cristina i el seu marit, condemnat a no anar a la presó. Amb el mateix dibuix però amb els reis de protagonistes es va segrestar la publicació. Ara no. Però tampoc no és que hagin canviat les regles del joc: el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i sis mesos per injúries al Rei. Ja ho diu Miquel Roca que tots som iguals davant la llei.

El retrovisor (Segre, 24-2-17)

De quan l'estat civil no es triava

Feia seixanta anys que era morta quan la vaig veure per primera vegada. Somreia en blanc i negre envoltada d’amigues. No era com me l’havia imaginat. En absolut. Aquella foto em desmentia una biografia deduïda a cop de tòpic. Potser perquè una tieta soltera no triava ser-ho en els temps en què es va captar la imatge. Ella era guapa. Semblava que l’havia vestit la modista de Grace Kelly malgrat estar celebrant la mona al camp. Aquell je ne sais quoi que barreja estil, elegància i actitud. Vaig voler conèixer la previsible història trista que m’havia perdut durant tants anys. Era un d’aquells epílegs mesquins de la Guerra Civil, protagonitzat per una noia que tenia disset o divuit anys quan el seu món es va ensorrar sense remei. La mort la va colpejar de ben a prop, com a tothom, però ella va plorar més un viu. El noi que estimava va haver de creuar la frontera, coses de perdre la guerra. Encara rai que estava sa i estalvi. Ella es va resignar a fer de Penèlope teixint i desteixint la promesa d’amor etern que li va fer abans de marxar. El temps es va deturar. Tant era que el calendari imposés un ritme frenètic. Que passessin els anys. Havien trobat la manera d’enviar-se cartes. De dins de cada sobre en sortia l’oxigen necessari per seguir respirant fins que rebés una altra dosi de vida. Un dia algú es va apiadar de la seua feliç ignorància i li va fer saber que aquell home l’enganyava. Que s’havia casat feia molt de temps. Va ser un cop dur. Es va marcir com aquelles roselles que se’t moren a la mà quan comets el sacrilegi d’intentar posseir-les. No coneixia la història. O sí. Lorca l’havia escrit molt abans que la tieta la visqués. “Yo lo sabía todo. Sabía que se había casado; ya se encargó un alma caritativa de decírmelo, y he estado recibiendo sus cartas con una ilusión llena de sollozos que aun a mí misma me asombraba. Si la gente no hubiera hablado; si vosotras no lo hubierais sabido; si no lo hubiera sabido nadie más que yo, sus cartas y su mentira habrían alimentado mi ilusión como el primer año de su ausencia. Pero lo sabían todos y yo me encontraba señalada por un dedo que hacía ridícula mi modestia de prometida y daba un aire grotesco a mi abanico de soltera”. Pobra doña Rosita. Pobra tia Visita. Pobres dones.

El retrovisor (Segre, 17-02-17)

Tornabous Capital City

Aquest article pot ferir la sensibilitat dels lleidatans de pro. Va ser difícil encaixar que Indíbil i Mandoni no fossin qui nosaltres crèiem que eren. Però durant el franquisme ens van fer combregar amb moltes rodes de molí i aquesta és una més de les mentides que vam aprendre. Quan el 1946 es reconstruïa la ciutat, l’alcalde Víctor Hellín va col·locar en un pedestal –literalment– els reis ilergets. Aviat es van convertir en una icona. Però si la parella de l’arc del pont guarda alguna semblança amb els il·lustres ibers és pura coincidència, com dirien en els crèdits d’un telefilm. L’autor de l’escultura, Medard Sanmartí, es va inspirar en la història dels celtes Istolaci i Indortes, que van lluitar contra els cartaginesos a la primera guerra púnica, per fer el seu Crit d’independència.

Superat el trauma, els arqueòlegs ens reserven una altra sorpresa. I de les grosses. Si preguntem quina era la capital dels temibles ilergets la resposta serà Iltirta. Així ho confirmen unes monedes encunyades a finals del segle III aC. L’examen ha estat fàcil. I on era Iltirta? Pregunta de les de regalar un altre punt: Lleida. L’etimologia és com el cotó, que no enganya. Iltirta es convertiria en la Ilerda romana, la Medina Larida andalusina... I així fins arribar a Lleida. Però on és aquesta gran ciutat ibèrica? La tradició diu que al turó de la Seu Vella, però per més que s’hi ha excavat mai no hi ha sortit res que confirmi la teoria. Tampoc no s’han trobat restes –més enllà de petits poblats– als voltants de la capital del Segrià. Anem a consultar què diuen les fonts antigues: res. Iltirta no s’anomena. Titus Livi diu que la capital dels ilergets al segle III aC és Atanagrum i no és que la citi de passada, sinó explicant un setge heroic d’Escipió poc després del desembarcament dels romans a Empúries l’any 218 aC. No se sap on era Atanagrum, però a Lleida no s’ha trobat. De fet, només s’ha localitzat una gran ciutat ilergeta. Va néixer com una fortalesa bessona dels Vilars d’Arbeca cap al segle VIII aC, a l’Edat del Ferro, i va créixer i créixer fins a saltar les muralles no una, sinó almenys dos vegades. Fins i tot tenia barris perifèrics. El Molí de l’Espígol de Tornabous, que tot just s’ha començat a excavar, té molts números per ser aquesta mítica Atanagrum.

El retrovisor (Segre, 10-2-17)

La nena que va canviar de nom

Llegeixo un poema inèdit d’Antonio Jiménez Millán. Una conferencia, es titula. Hi ha un vers que em colpeja. “Sangre y más sangre por las torrenteras”. Em retorna una imatge de la infància que, en realitat, no he vist, només he sentit explicar a mitges. I sempre en veu baixa. L’escena la protagonitzen unes dones fugint cap a l’exili camp a través. Tenen al seu càrrec criatures de mesos. L’itinerari sembla inversemblant, però segur que hi havia alguna raó per triar el camí més llarg. Calmen la set en un rierol. El món sembla en pau, encara que sigui mentida. No fa gaire que han reprès la marxa quan l’aigua que remunten canvia de color. A la llera d’aquell petit riu de vés a saber on hi ha uns morts, en plural. Sempre les torturarà la visió d’uns cossos que senten com si han profanat. Canibalisme involuntari. Passo el forrellat dels records per centrar-me en el poema que m’ha eclipsat el vers. Una barreja de ràbia i tristor. Com pot ser que no hagués sentit a parlar mai de La desbandá? És l’episodi de la Guerra Civil en què va morir més gent. La xifra és pornogràfica. Ara fa 80 anys els franquistes arribaven a les portes de Màlaga. Cent cinquanta mil persones van haver de fugir, literalment, en desbandada perquè mai no van arribar els reforços. La carretera d’Almeria es va omplir de gent desconcertada. Escapaven de les bombes sense saber que havien caigut en una ratera. Els van massacrar des de l’aire i des del mar. Eren un blanc fàcil: van morir entre 3.000 i 5.000 persones. Encara queden testimonis de nens als quals la gana va empènyer a emportar-se les tomates d’una dona que ja no se les podria menjar. “Se’ns en van passar les ganes quan vam veure que tenia un recent nascut que encara se li agafava al pit”. L’escena que va recollir Público és esgarrifosa. Antonia Aguilar no conservava tants records. Només tenia cinc anys quan la gent cridava a sa mare, que la duia en braços, que la deixés per poder córrer. Però no ho va fer. Van caminar i caminar fins a Lleida. Com una broma de mal gust, després d’haver sobreviscut a aquella matança i a la penosa travessia, el xarampió semblava sentenciar la nena. “Si es cura li direm Carme”, van prometre a la marededéu del mar en un moment de desesperació. En arribar a Lleida li van canviar el nom.

El retrovisor (Segre, 3-2-17)

Escriu Antonio Jiménez Millán:

Este mes se cumplen ochenta años de la huída de los republicanos por la carretera de Málaga a Almería, uno de los episodios más trágicos de la guerra civil. Empecé a pensar este poema hace algún tiempo, después de dar una charla sobre la generación del 27 en el instituto de Torrox, lo he terminado ahora.

UNA CONFERENCIA

“Ahora la estupidez sucede al crimen”
Luis Cernuda

Pasaron por aquí hace ochenta años,
huyendo en desbandada.
El frío de febrero,
el mar grisáceo,
los aviones siguiéndoles:
sangre y más sangre por las torrenteras,
sangre por los desmontes,
por los acantilados y las playas,
allí, en la carretera de la muerte.

Estoy en una clase,
delante de un grupo de adolescentes.
Hablo de los poetas de aquel tiempo,
de la fidelidad y del exilio,
de todas las palabras
que nunca consiguieron derrotar
los asesinos.
Ellos no dejan de mirar los móviles,
se hablan en voz baja,
intercambian quién sabe qué secretos.
Algunos de sus abuelos, tal vez,
fueron supervivientes de aquel trayecto infame
entre Málaga y Almería. 

Ya en casa, miro las noticias.
El olvido se suma a la maldad de entonces,
también la indiferencia o la mentira
que se ocultan detrás de la palabra patria.
Pateras, alambradas, bombardeos
y gente que huye ahora de otras guerras.

Aquella carretera ya no existe:
sólo restos de asfalto, viejos túneles
que se vislumbran desde la autovía.
Su huella fantasmal evoca un crimen,
y algo mucho peor:
me recuerda el presente.

AJM (1-II-2017)

Postveritat Km 0

Tot està inventat, també la postveritat. Berlanga fins i tot en va fer una pel·lícula. El Pla de Recuperació Europea, més conegut com Pla Marshall, ens havia de traure de la misèria i no era qüestió de decebre els particulars reis mags d’occident quan ja se’ls havia escrit la carta: “Una parella de bous, una màquina de cosir, una mula, un tractor, uns prismàtics...” Els veïns de Villar del Río n’esperaven molt dels ianquis. Canviar la fesomia del seu poble per convertir-lo en un alegre tòpic andalús semblava un preu just. Però arriba el dia tan esperat i els americans passen pel poble, cert. Però hi passen de llarg. El 1953, quan aquest clàssic del cinema va arrasar a Canes, Franco arriba a un pacte de cooperació militar amb els Estats i signa el Concordat amb la Santa Seu. Oxigen per a la dictadura. Els acords es van vendre com un reconeixement internacional al bon govern del Caudillo, però el cert és que Espanya va pagar molt car aquest suport. Es van rebre 1.523 milions de dòlars, però un 45% era en concepte de préstec. El tractat, a més, incloïa clàusules secretes que implicaven una clara cessió de sobirania. El mateix consell de ministres de Franco va qualificar “d’imposició colonial” les condicions de Washington. Però els americans van establir bases a Torrejón de Ardoz, Morón, Rota i Saragossa. A més a més, disposaven de total llibertat per introduir armes nuclears i personal (entre 6.000 i 9.000 homes, que gaudien d’un estatus especial que els desvinculava de la jurisdicció espanyola). Un dia de 1958 es va dir que havia caigut “un Sputnik sense gos” sobre Faió, a la Matarranya. Hi va haver tan rebombori que la gent va sortir del cine a mitja sessió per anar a admirar l’aparell. Però no, eren les restes d’un ràdio-sonda enlairat des de la base de Saragossa. Poc sabien a Faió que la postveritat se’ls reapareixeria deu anys més tard. Ara fa mig segle l’Ebre va inundar el poble. Se’ls va prometre molt i se’ls va donar molt poc. Riu-te’n del mur de Trump. L’Enher va construir un pintoresc poblat de cases blanques, com les del fals Villar del Río. La meitat de les que es necessitaven. I no tenien ajuntament, ni cooperativa, ni escorxador, ni cementiri... De res no van servir les protestes: el 1967 va tocar córrer. Era córrer o nadar.

El retrovisor (Segre, 27-01-17)