Un cel groc

El cel d’Alguaire és groc. Ahir (*), almenys, ho semblava, i això que era nit tancada. Una lluna quasi plena vigilava un pàrquing atapeït de cotxes. El termòmetre ballava dels quatre als cinc graus sota zero, sense acabar de decidir-se. Cinc en punt de la matinada i la cua a l’aeroport feia tants giravolts que no se sabia ben bé on començava i on acabava. Més de sis-centes persones omplien tres avions amb una mateixa destinació: Brussel·les. Voluntaris fent la proesa de posar ordre en aquell caos, estelades, pancartes, motxilles amb el kit bàsic del manifestant, bufandes de llana de gruix generós... semblava un Onze de Setembre canviat d’hemisferi. El cel s’encenia a l’horitzó. (Le ciel flamboie de Brel: tot portava a Bèlgica.) Una albada de les que tothom intenta caçar amb el mòbil, com àvids lepidòpters que es troben una estranya papallona amb totes les gammes del rosa. Però tant era el que vèiem amb els nostres ulls, ahir el cel era groc. Tot era groc. Brussel·les era groga per més gris que es mostrés l’horitzó. El Manneken Pis no era la nostra prioritat. Ni Tintín, ni Magritte. Per més que em dolgués perdre-me’ls. No, nosaltres no anàvem a fer turisme, sinó a fugir del 155. A donar escalf al president de la Generalitat i als consellers que l’acompanyen a l’exili. Exili. Presó. Són paraules que desprenen aroma de càmfora. Les feia al fons del bagul dels temps foscos. Anacronismes amb un punt èpic, fins i tot romàntic. Fals. Són paraules tristes que embruten l’ànima.

Potser per això el vol de tornada va ser més silenciós. L’adrenalina anava a raig, però el fred de la capital belga, la pluja i el vent que l’accentuaven havien glaçat alguna cosa més que els ossos. Teníem moltes coses per pair. Massa. Ens arriben al mòbil imatges que no havíem vist malgrat que hi érem. Formàvem part de l’arbrat que fa un bosc. Una estranya sensació de tristor, més que no pas d’eufòria. No pot ser un èxit haver de fer 1.300 quilòmetres per veure el cap de llista de Junts per Catalunya o la cap de llista d’Esquerra per Lleida. És, més aviat, un fracàs. Una pena molt gran que arribava fins a Estremera i a Soto del Real. Em van venir al cap els grocs d’Albert Espinosa, la gent amb qui connectes d’una manera molt especial.

(*) El retrovisor (Segre, 8-12-17)

El noi dels ulls blaus

Hi ha retrovisors que tenen epíleg. Som ionquis digitals, i jo me’n queixo de tant en tant, però beneïdes xarxes socials. Recapitulo. Fa cosa d’un parell de mesos vaig dedicar un article a Pilar Duaygües, una noia nascuda a la Seu d’Urgell que quan era a punt de fer 15 anys va començar a escriure un diari. Feia poc que la seua família s’havia traslladat a Barcelona. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Al cap d’uns mesos, la desperten uns trets a les cinc del matí. Havia esclatat la guerra. Així es titula, precisament, el llibre editat per Tània Balló i Gonzalo Berger: Querido diario: hoy ha empezado la guerra (Espasa). És un relat commovedor. No hi ha èpica. És la guerra trista, real. La vida rutinària d’una adolescent que alterna amb naturalitat les classes i els bombardejos. Que ha de fer llargues cues per aconseguir menjar, però que va al cine cada setmana. És la por en veure “els pirates de l’aire” amb la greu gammada, però també la descoberta de l’amor en els ulls blaus d’un noi. Dijous, Sandra Balsells, que durant deu anys va documentar gràficament el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, advertia a la taula rodona sobre els valors ètics i informatius del fotoperiodisme que va acollir el Museu Morera que la guerra és aquest contrasentit. La vida obrint-se pas entre la mort, contra pronòstic. La seua reflexió em va retornar el record de Pilar Duaygües i vaig anar directa a l’entrada que va fer el 30 de novembre de 1937. Un viatge en el temps de vuitanta anys. No va ser un bon dia. Van cridar a files el xicot que tant li agradava. “Que tingui molta sort, molta, moltíssima”. Diu que s’estima més que marxi a França “i no veure’l més” si l’alternativa és que vagi a la guerra, “perquè allí patirà i potser...” Uns punts suspensius esgarrifosos. Aquell Nadal “no se celebra res”. Fa neteja. Total, “de torrons no se’n troben”. 

El diari s’acaba quan les tropes franquistes entren a Barcelona, així que ens quedem amb la incògnita de si el noi dels ulls blaus va tornar sa i estalvi. Tenia un nom poc freqüent i no me’n vaig estar d’estalquejar-lo. Em va sortir un perfil d’Instagram que coincidia i sense pensar-m’ho massa, vaig llençar al mar digital una ampolla amb missatge. Era el seu nét. Màgia dos punt zero.

El retrovisor (1-12-17)

Tres creus

És un malson recurrent. Un perill ens amenaça i no ens surt la veu quan intentem demanar auxili, ni ens responen els peus quan en volen fugir. La por paralitza. La por és una arma carregada de passat. L’escarment del gat escaldat que fuig de l’aigua freda. Fa deu anys, quan en feia 70 del terrible bombardeig del Liceu Escolar de Lleida, es va estrenar el documental El braç de les fúries, de Jordi Guardiola i José Carlos Miranda. La historiadora Conxita Mir era a segona fila, absorta. Coneixia bé els fets, però una frase solta sentida en boca d’un dels testimonis de la barbàrie feixista li va disparar totes les alarmes. “Quan vam tornar al cementiri ja l’havien posat a la fossa, sense taüt ni res. Ens van dir que era per higiene...” Fossa? On era aquella filera inacabable de cadàvers de criatures que va fotografiar Agustí Centelles? Colo falca: imprescindible l’exposició que dedica el Museu Morera a aquest fotoperiodista.

L’endemà a primera hora Conxita Mir va anar al cementiri i es va fixar en tres creus antigues que portaven data del 2 de novembre de 1937. Tres úniques creus prop del monument als caiguts. Segurament, marcaven el lloc on es va donar sepultura precipitada a les més de 200 víctimes mortals del bombardeig, entre les quals, mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar.

I per què només tres creus? La resposta més plausible és una paraula monosíl·laba de tres lletres: por. Per entendre-ho, la mateixa Mir firma juntament amb Albert Rafael Cots i Gabriel Ramon-Molins el llibre Tenien nom. Prop de mil pàgines que recullen les 15.000 víctimes de la repressió franquista a les comarques de Lleida entre 1938 i 1963. És esgarrifós. Represàlies de tota mena. Presó, consells de guerra, expedients, multes, funcionaris purgats... No és difícil imaginar-se la psicosi amb la qual es vivia. Tothom era culpable fins que no es demostrava el contrari. I la por feia taca d’oli.

Arribava a tot arreu. En un poble com Juncosa, que tenia 1.100 habitants als anys trenta, es comptabilitzen 106 represaliats, gairebé un 10% de la població. Tenien nom. I els seus no el van oblidar. Però el deien en veu baixa. I el xiuxiueig va acabar sent inaudible. Penseu-hi quan us autocensureu un tuit. La por, que torna.

El retrovisor (24-11-17)

Cassoles perplexes

Vam improvisar un sopar informal, d’aquells que deriven en una agradable sobretaula. Potser sí que el procés ha trencat moltes famílies, que hi ha molts germans com Vicenç i Enric Millo o Manuel i Giovanna Valls; pobre avi Magí! Però el que és indubtable és que el procés ha destronat el temps com a tema de conversa. D’això parlàvem, també, encara que fos la literatura el que ens havia reunit. De cop, cassolada monumental. Feia hores que no mirava el mòbil.

El carrer Major de Lleida emmudeix quan tanquen les botigues, però aquell dilluns bramava. Vam escurçar pel carrer la Palma, ple de cases de tancades. I més gent als balcons. Carrer del Bisbe, Rambla d’Aragó... cassoles in crescendo. I, en arribar a Balmes, la bogeria. No, definitivament, passava alguna cosa. Una furgoneta de la Policia Nacional s’havia aturat just a l’alçada d’Òmnium. El veïnat picava amb tapes, mans de morter, culleres de fusta... Era evident que mentre nosaltres arreglàvem el món a La impremta algú ens l’havia espatllat. Vam seguir fins a casa amb una barreja de perplexitat i intriga. La cassolada no s’acabava. A cada passa semblava que s’hi sumés algú més.

 

Tenia festa i vaig decidir fer vaga de mòbil. Ho necessitava. La cassolada va fer les funcions d'herald.

I ho vam saber: “Els han tancat a la presó!” El plural portava un subjecte incorporat. Aquell dia declaraven a l’Audiència Nacional el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; i el de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Sànchez. Ahir va fer un mes (*) encara em dura la incredulitat d’aquell vespre. Potser sí que també hi havia ràbia i indignació, però si he de ser sincera, això va anar sortint amb els dies. Primer no, perquè no m’ho podia creure: no tenia sentit.

I encara no s’havia aplicat el 155, ni s’havia empresonat mig govern, i l’altre mig a l’exili. No, encara havíem de veure rajos-C brillant en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Fins al 16 d’octubre pensava que no hi podia haver una història penitenciària més absurda que la d’un oncle meu de Fraga que quan ja s’havien celebrat els 25 años de paz i era a prop de la jubilació, es va convertir en pres de guerra. Altre cop. El van tancar els mateixos franquistes que l’havien alliberat a finals dels 40 perquè devia uns mesos de condemna, li van dir. La llei és la llei i lletanies d’aquestes que tornen a estar de moda.

(*) El retrovisor (Segre, 17-11-17)

El nen que va véncer la por

Als catorze anys es va emancipar legalment dels seus pares, i això que eren els temps en què no s’era major d’edat fins als 21. Hi tenia bona relació i va seguir vivint amb ells, encara que fos un esperit lliure. Volia tocar el cel amb les mans i no dubtava a fer els cims més alts per apropar-s’hi. Malgrat el que diguessin els papers, era un nen. Pujava parets vertiginoses, però tenia por, una por terrible a la foscor. Si se li feia de nit al carrer, s’esperava que passés algú en direcció a casa seua per seguir-lo a una distància prudencial.

La passarel·la sobre les vies del tren no era tan inhòspita acompanyat. Un cap de setmana d’escalada li van fallar els companys d’excursió. Era un dia d’hivern, de boira densa. Ho tenia tot en contra, però va decidir enfrontar-se als seus fantasmes i anar igualment al Montsec. Va fer nit a la balma de la paret de l’Os, sobre el pantà de Sant Llorenç de Montgai.

Quan la negror més absoluta semblava haver-se engolit el món, es va posar dins del sac i, contra pronòstic, va dormir. El va despertar la claror d’una albada irreal, lluminosa, de colors vius. Va agafar la càmera que sempre anava amb ell i va disparar a l’horitzó, gairebé per instint. Mai més va tenir por a la foscor. En aquella foto havia capturat alguna cosa més que un paisatge. Aquell petit Prometeu havia gosat robar el sol als déus per compartir-lo amb els mortals fent-se fotògraf. Recentment van enganxar aquest tros de memòria amb esparadrap a les parets del Cercle de Belles Arts. Perquè Llorenç Melgosa no exposa fotos, sinó records. Fellini posa títol a aquest viatge als setanta. Amarcord és un retorn als inicis dubitatius.

Una mirada al passat sense el filtre de la nostàlgia. Hi ha experimentació. Hi ha tècnica. Però, sobretot, hi ha veritat. El moment precís en què una noia li va trencar el cor i ell se’n va acomiadar retratant-la de lluny, sense dir-li-ho. Quaranta anys més tard, Melgosa va obrir el calaix de la memòria per portar aquests instants a l’Espai Grau Pujol de Guissona, ara fa un any. Ella, que feia molt de temps que no vivia a Lleida, ho va saber. Van contactar. L’exposició que s’inaugura avui a Lleida es completa amb els records de la noia que va ser retratada de lluny, gairebé d’amagat, una tarda llunyana dels anys setanta. Pura màgia.

El retrovisor (Segre, 10-11-17)

El ministeri del temps

Jo no havia nascut. Ni tan sols havien nascut els meus pares. Però en tinc memòria. Cap ministeri del temps podrà gravar mai taxes sobre la transmissió de records, tot i que no et surt de franc ser la dipositària d’un trosset d’ànima. És un quid pro quo, més que una penyora, i et lliga per sempre a una persona. Et compromet a sobreviure-la, a perpetuar la seua història. A explicar al món que el 2 de novembre del 1937 els avions que cada tarda creuaven Lleida van soltar uns peixets platejats, en el record lorquià d’un nen que ja no hi és. Es va fer de nit a quarts de quatre de la tarda de tant de pols i fum com es va aixecar sobre la ciutat. Se sentien uns crits esgarrifosos. Francesc Bataller era nou al Liceu Escolar. L’escola s’havia ensorrat.

Vuitanta anys després del terrible bombardeig del 1937 una jutge ens va fer viatjar al 39. A la repressió ferotge.

Va aferrar-se al barandat que penjava al buit de l’escala, disposat a sobreviure. A fugir d’aquell infern. A l’alçada del primer pis, quan ja no li quedava més remei que saltar, un milicià el va animar a llençar-se. Ell l’entomaria. I ho va fer. “Vaig ser el primer a sortir. Encara hi havia avions ametrallant la Banqueta. Em vaig posar un llapis a la boca perquè no em petessin els timpans en cas que m’arribés metralla i vaig córrer tant com vaig poder”. Lluny del braç de les fúries. Lluny del macabre trofeu que va quedar encastat a la lletra ena del Banco de España, el cap d’un motorista que per anys que passin ningú podrà oblidar. Jo tampoc. Encara sento un calfred quan hi passo. I em sembla veure les nenes que saltaven a la corda, felices, molt a prop d’allí.

Escric aquest article amb un nus a lo gola de la mida de Kansas després de parlar amb aquests nens que ronden els noranta. Ahir va fer 80 anys que l’aviació feixista va sembrar de mort i destrucció el seu món. Era el dia de Difunts i n’hi havia 250 per enterrar, entre els quals mig centenar de companys de classe. Tocava homenatge. A la mateixa hora se sabia que la jutge decretava presó sense fiança per al vicepresident de la Generalitat i set consellers d’un govern elegit democràticament. Estàvem preparats per reviure el bombardeig del 1937 a través dels ulls d’Agustí Centelles en la magnífica exposició que acull el Museu Morera, però no ens esperàvem aterrar al 1939. Ràbia, indignació, tristesa, impotència.

Una Leica de Centelles com la que portava a Lleida el 1937.

Els contactes. L'horror a petita escala.

Una de les fotografies més icòniques de a Guerra Civil.

Les cares ho diuen tot, no calen morts.

Una mare plorant el seu fill. Esgarrifosa.

El treball de Centelles va tenir una gran repercussió internacional.

Boira al cementiri. La primera foto que va fer el 3 de novembre de 1937.

Supervivents del bombardeig. Pell de gallina.

Francesc Batallé va ser el primer nen a sortir del Liceu Escolar.

El retrovisor (Segre, 3-11-17)

Crònica d'un infart anunciat

Sempre he volgut escriure un diari. Ha de ser confortant espolsar-se pors i neguits en arribar a casa, posar ordre mental al teu món. Rellegir-te, temps després, i perdonar-te les incoherències. O fer-te retrets. He reservat moltes llibretes de gamma extra –sóc molt de llibretes, jo– a acollir aquests pensaments que mai no han tingut versió de paper. El meu padrí tenia la necessitat d’anotar tot allò que li passava. No era Lawrence d’Aràbia, però també havia vist coses que no us creuríeu en un desert ignot. Les històries de la Guerra del Rif no eren aptes per a menors, però nosaltres les imploràvem. Amb trenta-molts, vidu i amb tres fills, el van tornar a mobilitzar. Però aquesta guerra no ens semblava tan èpica com la de l’Àfrica. Qui sap si en va escriure res, d’aquells anys terribles, o si aquests records es van perdre com llàgrimes en la pluja. Una tarda d’octubre el vaig veure plorar. Jo tenia vuit anys, d’això ja en fa quaranta. Plorava però no estava trist. Tenia el mocador desplegat a les cames, com si fos un tovalló, i mirava la tele. Això no era normal en ell, que només l’engegava a l’hora del parte. “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.” Els seus ulls tan blaus inundats de llàgrimes em van semblar commovedors. No vaig gosar preguntar-li res. Resulta curiós poder retenir un moment històric amb aquesta precisió. Poder saber que era al número 24 del carrer Mequinensa de la Granja d’Escarp quan Tarradellas va sortir al balcó de la Generalitat el 23 d’octubre de 1977. També em visualitzo a mi mateixa despentinada i asseguda al llit mirant el pòster de la Pippi que em vetllava els somnis intentant assimilar la notícia de la mort de Franco. No perquè m’impactés, sinó perquè implicava reprendre les vacances d’estiu en temps de boires. Un dels dies més feliços en la infància de tota una generació. Els moments històrics eren més concrets, abans. Quaranta anys després de la restitució de la Generalitat, som a punt de perdre-la. Som a punt de tantes coses que l’adjectiu històric s’ha buidat de contingut. Esgotem lèxic i paciència. Estem molt tensos. Massa. Això no pot ser bo per al cor. Infartar amb el suflé que puja. Sobreposar-se a la caiguda lliure. Hiperventilar. Preguntar-se quin serà el dia que recordarem d’aquí a 40 anys. Si hi som.

El retrovisor (Segre, 27-10-17)