Un cel groc

El cel d’Alguaire és groc. Ahir (*), almenys, ho semblava, i això que era nit tancada. Una lluna quasi plena vigilava un pàrquing atapeït de cotxes. El termòmetre ballava dels quatre als cinc graus sota zero, sense acabar de decidir-se. Cinc en punt de la matinada i la cua a l’aeroport feia tants giravolts que no se sabia ben bé on començava i on acabava. Més de sis-centes persones omplien tres avions amb una mateixa destinació: Brussel·les. Voluntaris fent la proesa de posar ordre en aquell caos, estelades, pancartes, motxilles amb el kit bàsic del manifestant, bufandes de llana de gruix generós... semblava un Onze de Setembre canviat d’hemisferi. El cel s’encenia a l’horitzó. (Le ciel flamboie de Brel: tot portava a Bèlgica.) Una albada de les que tothom intenta caçar amb el mòbil, com àvids lepidòpters que es troben una estranya papallona amb totes les gammes del rosa. Però tant era el que vèiem amb els nostres ulls, ahir el cel era groc. Tot era groc. Brussel·les era groga per més gris que es mostrés l’horitzó. El Manneken Pis no era la nostra prioritat. Ni Tintín, ni Magritte. Per més que em dolgués perdre-me’ls. No, nosaltres no anàvem a fer turisme, sinó a fugir del 155. A donar escalf al president de la Generalitat i als consellers que l’acompanyen a l’exili. Exili. Presó. Són paraules que desprenen aroma de càmfora. Les feia al fons del bagul dels temps foscos. Anacronismes amb un punt èpic, fins i tot romàntic. Fals. Són paraules tristes que embruten l’ànima.

Potser per això el vol de tornada va ser més silenciós. L’adrenalina anava a raig, però el fred de la capital belga, la pluja i el vent que l’accentuaven havien glaçat alguna cosa més que els ossos. Teníem moltes coses per pair. Massa. Ens arriben al mòbil imatges que no havíem vist malgrat que hi érem. Formàvem part de l’arbrat que fa un bosc. Una estranya sensació de tristor, més que no pas d’eufòria. No pot ser un èxit haver de fer 1.300 quilòmetres per veure el cap de llista de Junts per Catalunya o la cap de llista d’Esquerra per Lleida. És, més aviat, un fracàs. Una pena molt gran que arribava fins a Estremera i a Soto del Real. Em van venir al cap els grocs d’Albert Espinosa, la gent amb qui connectes d’una manera molt especial.

(*) El retrovisor (Segre, 8-12-17)