De quan teníem sort

La frase em va fer pensar. “Tenir sort no és que et toqui la loteria. Si n’has comprat, és una possibilitat real. La sort seria trobar un dècim premiat en un carrer buit.” D’acord, era un home pessimista en grau superlatiu. L’ampolla, sempre mig buida. No sé com va portar el seu cor delicat el recompte d’ahir. Jo escric aquestes ratlles sense saber qui ha guanyat ni qui ha perdut, sota una boira tan densa com en els meus records d’infància. Encara existia el silenci, aleshores. Es podia anar pel carrer sense haver de patir l’omnipresent fil musical amb nadales tristes i ensucrades. El so de l’hivern sortia d’una estufa de llenya. Segur que ara es fan podcasts amb el crepitar de les soques, suau, somort. De tant en tant, el tronc vençut pel foc que es rendeix i es deixa caure amb un cop més sec. Hi havia un dia, però, en què s’engegava la tele de bon matí. O la ràdio, tant era. De totes les cases s’escapava la cantarella monòtona dels nens de Sant Ildefons que anunciava les vacances de Nadal. Matí de pijama. Tenia alguna cosa de màgia, aquella invocació de la sort. Era un programa sobiranament avorrit, però hipnòtic. El preludi d’unes setmanes meravelloses en què només passarien coses bones. Una estranya sensació de confort ho envaïa tot, com l’olor de benestar que desprèn l’olla del brou. Com quan t’apropaves tant a l’estufa que la roba cremava en contacte amb la pell. Una temerària mania que compartia amb la Jo de Louisa May Alcott, el meu primer referent. Mai no ens va tocar res, però el 22 de desembre era el meu dia de la sort. Ara passo pel mercat de Santa Llúcia i veig tions amb barretina que somriuen. Uns tenen la cara plana i d’altres fan un morro de senglar. El nostre tronc no era antropomòrfic. Era una immensa soca de presseguer retorçada per algun cop de cerç; plena de forats de totes mides que donaven versemblança a les infinites possibilitats de defecar regals després d’una estricta dieta de pa i mandarines. Primer, però, s’havia de refer del fred que havia passat a les golfes, quan hivernava amb la falsa aparença d’un arbre mort. Suposo que d’això se’n diu nostàlgia. O potser és que he fet una carta als Reis molt curta i estic nerviosa per saber si em portaran el que demano. És groc.

El retrovisor, (Segre, 22-12-17)