Cassoles perplexes

Vam improvisar un sopar informal, d’aquells que deriven en una agradable sobretaula. Potser sí que el procés ha trencat moltes famílies, que hi ha molts germans com Vicenç i Enric Millo o Manuel i Giovanna Valls; pobre avi Magí! Però el que és indubtable és que el procés ha destronat el temps com a tema de conversa. D’això parlàvem, també, encara que fos la literatura el que ens havia reunit. De cop, cassolada monumental. Feia hores que no mirava el mòbil.

El carrer Major de Lleida emmudeix quan tanquen les botigues, però aquell dilluns bramava. Vam escurçar pel carrer la Palma, ple de cases de tancades. I més gent als balcons. Carrer del Bisbe, Rambla d’Aragó... cassoles in crescendo. I, en arribar a Balmes, la bogeria. No, definitivament, passava alguna cosa. Una furgoneta de la Policia Nacional s’havia aturat just a l’alçada d’Òmnium. El veïnat picava amb tapes, mans de morter, culleres de fusta... Era evident que mentre nosaltres arreglàvem el món a La impremta algú ens l’havia espatllat. Vam seguir fins a casa amb una barreja de perplexitat i intriga. La cassolada no s’acabava. A cada passa semblava que s’hi sumés algú més.

 

Tenia festa i vaig decidir fer vaga de mòbil. Ho necessitava. La cassolada va fer les funcions d'herald.

I ho vam saber: “Els han tancat a la presó!” El plural portava un subjecte incorporat. Aquell dia declaraven a l’Audiència Nacional el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; i el de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Sànchez. Ahir va fer un mes (*) encara em dura la incredulitat d’aquell vespre. Potser sí que també hi havia ràbia i indignació, però si he de ser sincera, això va anar sortint amb els dies. Primer no, perquè no m’ho podia creure: no tenia sentit.

I encara no s’havia aplicat el 155, ni s’havia empresonat mig govern, i l’altre mig a l’exili. No, encara havíem de veure rajos-C brillant en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Fins al 16 d’octubre pensava que no hi podia haver una història penitenciària més absurda que la d’un oncle meu de Fraga que quan ja s’havien celebrat els 25 años de paz i era a prop de la jubilació, es va convertir en pres de guerra. Altre cop. El van tancar els mateixos franquistes que l’havien alliberat a finals dels 40 perquè devia uns mesos de condemna, li van dir. La llei és la llei i lletanies d’aquestes que tornen a estar de moda.

(*) El retrovisor (Segre, 17-11-17)