Clafolls i esperances

Setembre. M’he de reprimir les ganes de desitjar-los bon any nou. Potser és la mítica cançó d’Earth, Wind & Fire, però el setembre és un bitllet d’anada a un altre temps. Música disco, tornades en falset, vestits impossibles i el soroll monòton i esmorteït que sortia d’alguns garatges. Les màquines de descloscar ametlles feien de banda sonora a les tardes daurades. Anunciaven l’arribada de la tardor amb la mateixa precisió amb què tornarien orenetes i falciots amb el bon temps. No en tenien a totes les cases. D’ametllers, n’hi havia pocs. Algunes padrines descloscaven a mà. La misteriosa muntanya de clafolls que farien créixer desprenia una aroma subtil, com l’estoig ple de colors Alpino que estàvem a punt d’estrenar. Eren dies lluminosos. Les vacances escolars són molt llargues quan no es fan vacances. El setembre era l’inici de curs, però començava amb pròrroga, i potser per això s’assaborien amb més intensitat aquells darrers dies de llibertat salvatge. En algun racó del nostre disc dur, comparteixen carpeta el setembre i la nostàlgia. Que els quioscos s’omplin de col·leccionables que ningú no completarà mai ens dóna una pista del nostre estat d’ànim. Necessitem creure en nosaltres. Són bons temps per a gimnasos, acadèmies d’idiomes i fabricants de pegats de nicotina. Encara que no ens dediquem al món de l’ensenyament, el setembre és l’inici prometedor, per això fem bons propòsits. Folrarem les nostres esperances amb la mateixa il·lusió i poca traça amb què folràvem els llibres de text. 

Sabem que a l’horitzó aguaita la rutina, com sabíem que les bombolles espatllarien les nostres precàries manualitats amb l’indomable Aironfix. Un dia plourà o farà vent, o tot alhora, i ens meravellarem amb la catifa de fulles grogues que sembla sortida del no-res: l’implacable pas del temps. Del mal temps, també. Ajornarem les decisions que aquests dies bullen al bany maria, com la conserva. Però farem trampa i d’aquí a quatre mesos, quan torni a ser Cap d’Any, ens donarem una nova oportunitat. Siguem indulgents, malgrat tot. Ens queden trenta dies per reconciliar-nos amb el sol que il·luminava el codonyer d’Antonio López abans de trobar-lo a faltar. 

Ara sí que no me’n sé estar: bon any nou!

El retrovisor (Segre, 1-9-17)

Un pla perfecte

Estiu de 2017. Segle XXI. Fa prop de 50 anys que Neil Armstrong va fer un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat. Però en tornar de la lluna vam seguir fent anuncis com el que l’any passat es va emportar el premi al pitjor espot de l’any segons l’associació de consumidors Facua. Situem-nos: Mercado Lonja de Barranco de Sevilla, espai d’oci i gastronomia. Icona d’home. Suma. Icona de dona més cinc copes. Signe igual. “Un pla perfecte.” És un anunci tan gràfic que no es podien excusar amb malentesos: home més dona beguda igual a pla perfecte. No sabria ni per on començar. No cal. Només afegir que, a banda de la repugnància de suggerir que amb una mica d’alcohol pots amansir una persona per abusar-ne, es dóna per fet que tothom és heterosexual. Hi ha publicitats que no són tan barroeres, però em semblen encara més nocives perquè poden passar socialment desapercebudes. Seguim amb plans perfectes. Unes noies alegres i despreocupades s’envien un missatge al mòbil. “Avui, festa a la platja”, diu una. “Sí!”, respon una segona. Exteriors lluminosos en ambdós casos. La tercera, l’única que es mostra en un interior, donant a entendre que és l’amargada del grup, diu que no està depilada. “Passa’t la maquineta i llesta en cinc minuts.” Següent escena: Les amigues van al rescat amb cares de “què faries sense nosaltres!” La noia es treu els pèls de les cames amb una màquina d’afaitar amb nom de deessa i una felicitat sobtada l’anima a sortir de casa i divertir-se. Falta l’eslògan: “No et perdis cap pla.” L’anunci està adreçat a un públic molt jove, al qual es dóna a entendre que si vol tenir vida social ha de respondre a uns determinats estereotips. 

A mi m’entristeix. I no és especialment ofensiu; malauradament hi ha exemples més deplorables. Però, precisament, és la normalitat que desprèn allò que em fa activar les alertes. Estiu de 2017. Segle XXI. Ara sí. L’organisme que controla els estàndards a la publicitat al Regne Unit anuncia que el bròquil is over. Prou d’estereotips. El 2018 ja no es podrà veure, com passa ara, la foto d’una noia nua amb un text que diu: “No t’obsessionis amb ella. Tu també en pots tenir una d’igual.” Punts suspensius a dojo: “La cabellera, és clar.” Claríssim.

El retrovisor (Segre, 25-08-17)

Ruleta russa

És una imatge en blanc i negre. Els grans estan esgarrifats i no paren de dir que mare meua, que això sembla que només pot passar a les pel·lícules. I és cert, l’escena podria ser de Los Hombres de Harrelson. Amb TJ a la teulada inclòs. La càmera, o la meua mirada infantil, va de dalt de tot d’un edifici que se’m figura gegantí al terra. “Quina impressió fa veure aquestes rajoles”, diuen un moment que s’amplia el pla i es veu més enllà de la porta del Banc Central. No dic res, però em resulta fascinant que els adults puguin reconèixer una ciutat mirant una vorera. Gent que corre amb les mans al cap en direcció a aquest mar urbà. “Fixa’t, si són les Rambles!” El locutor ho confirma. Jo també hi havia estat alguna vegada. Recordo la por que em feien els quioscos amb ocells estridents. Potser per això no em vaig adonar de les característiques ones del terra.

Ha plogut molt des que el 1981 es va produir aquell estrany atracament. Fa tant de temps, que ni recordava aquesta imatge televisiva que tant em va impactar de petita. Aquest dijous em va retornar nítida i diàfana arran de l’atemptat de Barcelona. Imatges irreals. Altre cop la sensació que és una pel·lícula. Una reposició. Tantes ciutats, tant de dolor. Tots els morts tenen algú que els plora. La –magnífica– campanya de prevenció dels accidents de trànsit ens ho recorda aquest estiu. Si dijous se’ns va encongir una mica més el cor és perquè qualsevol de nosaltres hi hauria pogut ser. I sí, aquesta obvietat ja la sabíem. Des de l’11-S sabem que ens fan jugar a la ruleta russa i que la bala es pot disparar a qualsevol lloc del món. I qui diu bala diu furgoneta. Tant és Burkina Faso com Barcelona. Però una cosa és la teoria i, l’altra, sentir la coïssor de la bufetada a la galta. Pensar en la mare que passejava amb un nen de tres anys. Potser van ser a Llimiana aquesta festa major, aliens al seu destí. I et sembla que el món és massa cruel. Hi ha massa desgràcies, malalties i desastres naturals com per embogir i dedicar-se a sembrar les Rambles de mort i desolació. Les Rambles o el carrer més remot de qualsevol altra ciutat. I truques a la teua gent i, malgrat tot, t’alegres que no haguessin anat a l’Fnac, encara que això et faci sentir una mica culpable. O egoista. Potser només és instint de supervivència.

El retrovisor (Segre, 18-8-17)

Escombrar pèls

A Jack, in memoriam

Només havia viscut uns mesos a Catalunya, però en va tenir prou: “Sou una societat molt dual.” L’expressió em va sorprendre. Ell la va raonar. “Sempre us obligueu a triar: carn o peix, platja o muntanya, gossos o gats, dutxa o banyera...” I és cert, ho fem. Com si a algú gormand no li pogués agradar, també, el salat. Jo no he viscut al Japó per saber si veia la palla en l’ull dels altres i no trobava la biga en els seus, però des d’aleshores em nego a dividir el món sistemàticament. Canvio la conjunció disjuntiva per una de copulativa. S’ajusta més a la realitat. Vida i mort. Indestriables.

Hauria hagut de començar aquest article amb un “pareu tots els rellotges”, perquè resulta cruel i un punt absurd que el món segueixi rodant com si res no hagués passat. I afegiria que apagueu totes i cadascuna de les estrelles, embaleu la lluna i desmantelleu el sol, i encara us pregaria que escoleu l’oceà i escombreu el bosc. Però això ja ho va dir W. H. Auden. I jo no em sento capaç d’afegir-hi res. No es pot escriure des del dolor sense caure en el patetisme. “Els gossos són millors que els humans, perquè saben però callen”. Això li va dir Emily Dickinson al seu mentor literari, T.W. Higginson, en una de les primeres cartes que es van creuar. Nosaltres no sabem callar. El meu gos ni tan sols lladrava. En onze anys potser va bordar una desena de vegades. Exercia de mut. No sé si sabia moltes coses, però mai no les va dir. Ni les dirà.

No sé si sabia que quan dimecres va sortir de casa, dèbil però content com sempre que veia la corretja, no hi tornaria. Tampoc no sé si sabia que, malgrat tot, no ha marxat. Hi ha un buit tangible que eixampla les portes perquè ja no hi ha ningú ajagut sota el llindar, com si es protegís d’un imminent terratrèmol. I encara hi ha pèls. Molts. Sents una fiblada quan escombres, com si el poquet que queda d’ell fos profanat de manera sacrílega. T’apresses a llençar alguna cosa a la brossa perquè no suportes la visió d’aquells pèls. N’escombraràs molts més, ho saps del cert. I et fa mal l’ànima només d’imaginar-te que un dia recolliràs el darrer sense saber que ho serà. I amb un gest d’indiferència que ara em sembla monstruós, haurem passat pàgina. Si és que això mai podrà ser possible.

El retrovisor (Segre, 11-08-17)

I què, si fa calor?

Hi ha una època a la vida en què els pares (els propis i els aliens) són superherois equipats de sèrie amb una gran varietat de superpoders. No es cansen mai per més que treballin, no els fa fàstic res, poden protegir-te dels éssers malignes reals i dels imaginaris, esvaeixen els malsons... Ni tan sols tenen una edat concreta. Són eterns. Un dia vaig veure plorar una d’aquestes supermares indestructibles. S’abraçava a una altra dona i li deia sanglotant: “Ja no tinc mama!” I a mi em va fer molta impressió. Les mames eren patrimoni nostre. Les peces no m’encaixaven. Sabia que havia mort una velleta endolada que feia anys que havia perdut el cap i no sortia de casa. Però mai no l’hagués inclòs a la catalogació de superheroïnes maternes. De sobte, la constatació que aquella mare del meu món un dia va ser una xiqueta com jo era. I aquella padrina, una mare. El cicle de la vida.

Ara sóc jo la mare. I entenc la pobra dona que plorava una pèrdua fa tant de temps, perquè jo també he hagut de consolar amigues que ja no tenen mare. O pare. Ara fa poc se n’ha anat un que encara va ser a temps de dir-li “t’estimo” amb un filet de veu a la seua filla.

Un estiu de fa setanta anys, potser tan calorós com aquest, estava més content que un gínjol. Per fi estrenaria una peça de roba per la festa major i s’oblidaria, ni que fos per unes hores, de la misèria que li havia tocat viure. La seua mare va quedar-se viuda als anys quaranta i no ho va tenir gens fàcil per pujar sola els tres fills que tenia. Ja era ben trist que també els hagués de privar d’aquella il·lusió. “No pot ser”, els repetia amb el cor encongit. Però els germans insistien: “És Sant Jaume!” I ella els feia adonar del sol inclement que cauria a plom al migdia, quan la processó recorreria els carrers dels poble. “I què, si fa calor?” La van convèncer. I què?Va obrir la calaixera, va espolsar amb energia la roba en un intent en va de suavitzar l’olor de càmfora que sempre faria i els va deixar vestir com ells volien. Potser li arribarien a casa suats com polls, però feliços d’haver estrenat l’abric que vés a saber de qui van heretar. I tothom els va mirar, cert. I ja els va estar bé. Per una vegada a la vida eren els protagonistes. Estrenar era un verb que només es conjugava si havies guanyat la guerra. I no era el cas.

El retrovisor (Segre, 4-8-17)

Vespinors voladors

No tenia el gust de conèixer Ulrich Schippke, però es veu que als anys setanta ho va petar amb uns llibres sobre el futur. Resulta commovedora la fe cega en la ciència i el progrés d’aquells temps en què la televisió acabava d’entrar a totes les cases per mostrar-nos l’home trepitjant la Lluna. Malgrat la pota d’elefant i els estampats psicodèlics, la humanitat es preparava amb una certa solemnitat per al canvi de segle. Res no seria igual. El 2000 quedaria inaugurat el futur. Sèries mítiques com Space: 1999 ja ens hi havien apropat. Ens havíem d’oblidar del poble. I no per anar a cap ciutat. Al Paco Martínez Soria del segle XXI li tocaria fer un remake que es titularia La galàxia no fa per mi. Perquè hi havia unanimitat a l’hora de visualitzar la nau espacial al garatge. Schippke ensuma moltes coses, però la descripció d’aquests avenços té molt de pel·lícula de ciència-ficció. Coses de l’època. Per exemple, publica el 1974 que al segle XXI hi haurà bancs d’esperma i òvuls. Concep que serà possible la connexió automàtica per videotelèfon amb tots els punts de la Terra. Encerta, també, que la televisió podrà emetre via satèl·lit directament al domicili. O la traducció automàtica d’idiomes, l’augment imparable del turisme, que gran part de la població tindrà treball a temps parcial i ocasional, els teixits intel·ligents...

Però Schippke és un home del seu temps que ha vist La invasió dels lladres dels cossos. Confia que ja no hi haurà delictes, perquè es frustraran mitjançant rajos i detectors invisibles. També visualitza un món en què els robots seran esclaus dels homes, en què hi haurà “colònies suboceàniques” habitades permanentment i un transport renovat: “trens lliscants, tubulars i, fins i tot, les primeres naus espacials (amb antigravetat)”. Em confesso fan d’aquest darrer parèntesi.

Tampoc no es produeix la “gestació total o parcial dels nens en robots-matriu”, però déu n’hi do el que s’ha avançat en reproducció assistida. Potser sí que l’any 2000 vam estrenar el futur. El que passa és que no era com ens l’imaginàvem. “Em vau prometre anar a Mart i m’heu donat Facebook”, en paraules de l’astronauta Buzz Aldrin el 2012. O, en versió Josep Maria Ganyet, que m’agrada més: “Quan era petit i pensava en l’any 2000 m’imaginava vestit d’Albal portant un Vespino volador.”

El retrovisor (Segre, 28-7-17)

El Robinson de la Mitjana

Primavera de 1983. Màquines de tota mena s’obrien camí entre el caos. Feia més de quatre mesos que una gran riuada havia arrasat tot el que va trobar al seu pas. Catorze persones moririen arrossegades per la fúria de l’aigua. El paisatge després de la batalla era un mar de fang que ocultava els objectes més inversemblants. Quatre mesos i encara hi havia molta feina a fer, massa. Aquells dies estranys va emergir dels llots una història sorprenent, increïble. Un home de 66 anys vivia a la Mitjana de Lleida, un immens bosc de ribera que ara està domesticat en forma de parc. Feia més de 14 anys que havia decidit aïllar-se del món i viure sol en una barraca feta amb canyes. “Per què he d’anar a viure a un carrer per on passen camions que fan soroll i hi ha porqueria per tot arreu si aquí sóc lliure i feliç?”, es preguntava. La premsa el va batejar com el Robinson de la Mitjana. No va voler explicar a ningú els motius que l’havien portat a prendre aquella opció de vida poc convencional. “Què té d’estrany? Cadascú viu on vol i jo no faig mal a ningú”, es defensava. El seu particular Divendres en aquella illa fluvial era un petit aparell de ràdio que la nit del 7 al 8 de novembre de 1982 el va alertar del perill imminent que corria. “Vaig marxar, és clar. No tinc gens de ganes de morir-me”, advertia. Durant quatre dies va haver d’abandonar el seu refugi. En tornar-hi, el seu món havia desaparegut, però ni se li va passar pel cap de marxar. “Em vaig tornar a fer una casa.” Problema resolt. Tampoc no trobava tants animals com abans, “només unes serps estranyes de les quals no m’acabo de refiar”.

Jaime, que així és deia aquest nàufrag voluntari, sentia llàstima de la gent que pensava que era un pobre home. “A mi em fan més pena els operaris que hi ha a la Mitjana des de la riuada. Tots treballem molt, però jo ho faig per mi, per viure bé. Ells ho fan per força, per un sou.” Desconec què se’n va fer, d’aquest miner jubilat. Si era la reencarnació del bon salvatge de Rousseau o amagava una història fosca. Em pregunto si ara seria possible triar aquesta vida. El big brother té ulls de càmera de mòbil.El Robinson de la Mitjana seria assetjat sense pietat. La intimitat s’ha convertit en un bé escàs. Massa.

El retrovisor (Segre, 21-7-17)