dijous, 9 de novembre de 2017

El ministeri del temps

Jo no havia nascut. Ni tan sols havien nascut els meus pares. Però en tinc memòria. Cap ministeri del temps podrà gravar mai taxes sobre la transmissió de records, tot i que no et surt de franc ser la dipositària d’un trosset d’ànima. És un quid pro quo, més que una penyora, i et lliga per sempre a una persona. Et compromet a sobreviure-la, a perpetuar la seua història. A explicar al món que el 2 de novembre del 1937 els avions que cada tarda creuaven Lleida van soltar uns peixets platejats, en el record lorquià d’un nen que ja no hi és. Es va fer de nit a quarts de quatre de la tarda de tant de pols i fum com es va aixecar sobre la ciutat. Se sentien uns crits esgarrifosos. Francesc Bataller era nou al Liceu Escolar. L’escola s’havia ensorrat.
 

Vuitanta anys després del terrible bombardeig del 1937 una jutge ens va fer viatjar al 39. A la repressió ferotge.


Va aferrar-se al barandat que penjava al buit de l’escala, disposat a sobreviure. A fugir d’aquell infern. A l’alçada del primer pis, quan ja no li quedava més remei que saltar, un milicià el va animar a llençar-se. Ell l’entomaria. I ho va fer. “Vaig ser el primer a sortir. Encara hi havia avions ametrallant la Banqueta. Em vaig posar un llapis a la boca perquè no em petessin els timpans en cas que m’arribés metralla i vaig córrer tant com vaig poder”. Lluny del braç de les fúries. Lluny del macabre trofeu que va quedar encastat a la lletra ena del Banco de España, el cap d’un motorista que per anys que passin ningú podrà oblidar. Jo tampoc. Encara sento un calfred quan hi passo. I em sembla veure les nenes que saltaven a la corda, felices, molt a prop d’allí.

Escric aquest article amb un nus a lo gola de la mida de Kansas després de parlar amb aquests nens que ronden els noranta. Ahir va fer 80 anys que l’aviació feixista va sembrar de mort i destrucció el seu món. Era el dia de Difunts i n’hi havia 250 per enterrar, entre els quals mig centenar de companys de classe. Tocava homenatge. A la mateixa hora se sabia que la jutge decretava presó sense fiança per al vicepresident de la Generalitat i set consellers d’un govern elegit democràticament. Estàvem preparats per reviure el bombardeig del 1937 a través dels ulls d’Agustí Centelles en la magnífica exposició que acull el Museu Morera, però no ens esperàvem aterrar al 1939. Ràbia, indignació, tristesa, impotència.
Una Leica de Centelles com la que portava a Lleida el 1937.

Els contactes. L'horror a petita escala.

Una de les fotografies més icòniques de a Guerra Civil.

Les cares ho diuen tot, no calen morts.

Una mare plorant el seu fill. Esgarrifosa.

El treball de Centelles va tenir una gran repercussió internacional.

Boira al cementiri. La primera foto que va fer el 3 de novembre de 1937.

Supervivents del bombardeig. Pell de gallina.

Francesc Batallé va ser el primer nen a sortir del Liceu Escolar.

El retrovisor (Segre, 3-11-17)

Crònica d'un infart anunciat

Sempre he volgut escriure un diari. Ha de ser confortant espolsar-se pors i neguits en arribar a casa, posar ordre mental al teu món. Rellegir-te, temps després, i perdonar-te les incoherències. O fer-te retrets. He reservat moltes llibretes de gamma extra –sóc molt de llibretes, jo– a acollir aquests pensaments que mai no han tingut versió de paper. El meu padrí tenia la necessitat d’anotar tot allò que li passava. No era Lawrence d’Aràbia, però també havia vist coses que no us creuríeu en un desert ignot. Les històries de la Guerra del Rif no eren aptes per a menors, però nosaltres les imploràvem. Amb trenta-molts, vidu i amb tres fills, el van tornar a mobilitzar. Però aquesta guerra no ens semblava tan èpica com la de l’Àfrica. Qui sap si en va escriure res, d’aquells anys terribles, o si aquests records es van perdre com llàgrimes en la pluja. Una tarda d’octubre el vaig veure plorar. Jo tenia vuit anys, d’això ja en fa quaranta. Plorava però no estava trist. Tenia el mocador desplegat a les cames, com si fos un tovalló, i mirava la tele. Això no era normal en ell, que només l’engegava a l’hora del parte. “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.” Els seus ulls tan blaus inundats de llàgrimes em van semblar commovedors. No vaig gosar preguntar-li res. Resulta curiós poder retenir un moment històric amb aquesta precisió. Poder saber que era al número 24 del carrer Mequinensa de la Granja d’Escarp quan Tarradellas va sortir al balcó de la Generalitat el 23 d’octubre de 1977. També em visualitzo a mi mateixa despentinada i asseguda al llit mirant el pòster de la Pippi que em vetllava els somnis intentant assimilar la notícia de la mort de Franco. No perquè m’impactés, sinó perquè implicava reprendre les vacances d’estiu en temps de boires. Un dels dies més feliços en la infància de tota una generació. Els moments històrics eren més concrets, abans. Quaranta anys després de la restitució de la Generalitat, som a punt de perdre-la. Som a punt de tantes coses que l’adjectiu històric s’ha buidat de contingut. Esgotem lèxic i paciència. Estem molt tensos. Massa. Això no pot ser bo per al cor. Infartar amb el suflé que puja. Sobreposar-se a la caiguda lliure. Hiperventilar. Preguntar-se quin serà el dia que recordarem d’aquí a 40 anys. Si hi som.

El retrovisor (Segre, 27-10-17)

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Estimat diari


Pilar Duaygües era a punt de fer quinze anys. Havia nascut a la Seu d’Urgell, però els negocis del seu pare van portar la família a Lleida, on tenien una petita empresa de farina i pasta. Després, al poble valencià d’Anna i a Melilla, fins que l’octubre de 1935 tocaria tornar a fer les maletes per establir-se a Barcelona. Pilar no trobava el seu lloc al món i va començar a escriure un diari per no sentir-se tan sola. Hi aboca els neguits d’una adolescent idealista en una ciutat estranya. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Aviat farà amics a l’institut, s’enamorarà per primera vegada... Fins que un dia d’estiu tot canviarà. El 18 de juliol, quan encara no ha arribat la guerra a la península, Pilar va a veure Morena Clara i a ballar sardanes. Però només en pot ballar una. “Les han suspès perquè em sembla que hi ha una gran vaga per tot Espanya”.

L’endemà, la terrible realitat. La desperten uns trets a les cinc del matí. La noia no deixa d’escriure fins al 19 de març de 1940. Un testimoni excepcional i inèdit fins aquesta mateixa setmana, en què Espasa ha publicat Querido diario: hoy ha empezado la guerra, en edició de Tània Balló i Gonzalo Berger. És commovedor. S’hi alternen innocents disputes amb les amigues, les llargues cues per aconseguir menjar, les notícies de matances que els arriben de la Seu, les tardes de cine, l’angoixa quan el noi que li agrada és mobilitzat... Una vida falsament normal i rutinària entre bombes i classes, mort i misèria. Se li arriba a oblidar el seu dissetè aniversari. “Que vella que sóc, ja”.

El 26 de gener de 1939 escriu que “els criminals feixistes s’estan apoderant de la ciutat”. Té por. “Diuen que ja són a la Rambla”. Ha vist avions amb la creu gammada. La seua mare crema papers comprometedors i ella amaga els diaris a la llana del matalàs. Torna l’avorriment. La guerra s’ha acabat. Sessions de cine que comencen amb el Cara al sol i amb la policia a la sala assegurant-se que tothom saluda amb el braç alçat. “Els primers dies m’havia d’aguantar el riure perquè sembla que tots mirin si plou”. Quin mal li faria veure que encara hi ha tanta gent que ho fa impunement. I sense que l’hi obliguin. Ella no es va rendir mai. “Els odio profundament”. Jo també.

El retrovisor (Segre, 20 d'octubre de 2017)


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Ionquis digitals

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’existència dels hotels digital detox vaig pensar que el món no anava bé. Pareu, que baixo. Es tracta d’establiments on cal deixar els dispositius mòbils, ordinadors, tauletes i similars en una caixa de seguretat. No m’ho podia creure. Era com la màquina Step Stepper que a les matinades de finals dels anys vuitanta s’anunciava a la Teletienda. Inevitablement, et preguntaves si no era més pràctic i infinitament més barat pujar i baixar escales. En aquella època en què el Joan Teixidó em descobria els digital detox en un dels seus N’apps i cols, hi havia queixes d’hostalers del Pirineu per la poca cobertura que els arribava. Deien que perdien congressos per no poder oferir un bon servei d’internet. Definitivament, ens havíem tornat tots bojos. A l’immens jardí d’un d’aquests hotels de muntanya, veies passar ànimes en pena seguint la santa compaña telefònica. En comptes de ciri, un mòbil subjectat amb les dos mans que s’eleva al cel en posició de pregària. Ionquis tecnològics. O nomofòbics, que queda més fi. És una tarda fresca. Olor de terra molla. Paleta de colors càlids a l’horitzó. Potser perquè fa hores que he desistit, trobo grotesca l’escena.
Molts anys abans, havia fet nit en aquest mateix hotel perquè una tromba d’aigua apocalíptica va sabotejar una excursió. Una única trucada, com els detinguts de les pel·lícules. No calia més. L’endemà, vaig comprar una postal a la botiga de souvenirsi hi vaig posar alguna cosa semblant que, malgrat el paisatge i les termes, a Thomas Mann no li hauria resultat fàcil escriure La muntanya màgica on jo era, amb els hostes vestint amb xandalls llampants. Ara hauria fet un tuit. Aleshores podies estar un dia desaparegut i ni la policia et buscava. No passava res. Els smartphones són una petita meravella que ha transformat radicalment el nostre món, però ens han condemnat a viure hiperconnectats, i en un temps de sobredosi de dies històrics, això també comporta una certa hiperventilació. No hi ha una realitat paral·lela dos punt zero. Hi ha altres mons, però són en aquest. Paul Éluard inspirant vells anuncis de perfum. I, en aquest món, hi hauria d’haver un límit de missatges de WhatsApp. O implosionarem.

El retrovisor (Segre, 13-10-17)

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Els grisos en color

Dimecres, quarts de deu del vespre. Al carrer se sent música. Crits. És un himne que, primer, no identifico. Ens desvien. El laberint de direccions úniques de la zona ens porta cap a la cançó. Val, d’acord, ja em situo. “Benemérito Instituto, guarda fiel de España entera” etc. Del cotxe que escampa aquesta lletra a un volum ensordidor pengen banderes mida Trillo. Res a dir. Jo també m’havia manifestat el dia abans. No vaig haver de cridar tant com ells perquè a mi em reforçaven 45.000 persones. El més incívic que vaig veure fer va ser pujar a la creu dels Tres Tombs de Balmes trepitjant les petúnies del parterre. L’ambient era festiu. I tenia mèrit. Quaranta-vuit hores abans el referèndum del que portàvem anys parlant va passar a un segon pla. O tercer. Es va haver de fer vetlla als col·legis electorals perquè no fossin precintats. Es van haver d’amagar urnes en llocs inversemblants, com aquelles marededéus que s’ocultaven en el deliri de la guerra. El president canviant de cotxe sota un túnel. Pobles conxorxats al més pur estil xou de Truman. I quan malgrat els hackers es va poder votar, van arribar les primeres imatges de càrregues policials. Soses, Artesa de Lleida, la delegació de Benestar Social, el CAP de Cappont, l’Escola Oficial d’Idiomes, Alcarràs... no donàvem abast a pair una agressió quan érem sabedors d’una altra. Tothom tenia un parent, amic o saludat que havia rebut. Vídeos i més vídeos mostrant els grisos en color.

Hi havia una certa por, però ningú no es movia. Instruccions d’on situar la canalla si feien acte de presència els antiavalots. Era com fer d’extra en una pel·lícula de Bruce Willis. Veure gent coneguda arrossegada per terra, espentejada, colpejada amb porres produïa un estrany desassossec. Es feia el silenci quan el comboi de furgonetes negres ple de robocops s’apropava on eres tu. Res no tenia sentit. Jo em pensava que cap govern no voldria mostrar-se al món ordenant a uns policies que requisessin urnes passant literalment per sobre dels centenars de persones que les custodiaven. Però sí. De l’estupefacció vam evolucionar a la indignació. O va ser a la inversa? I vam paralitzar el país. I vam sortir al carrer. Però el català emprenyat no deixa de portar un kumbaià molt endins. Beneït seny. Sort en tenen.

El retrovisor (Segre, 6-10-17)

Ruta 66


Avui faré campanya pel . Que Anubis em protegeixi. Tranquils, que no tinc la intenció que els emissaris del déu de la mort vinguin a visitar-me ni tanquin la web de SEGRE. A més, m’aniria fatal anar a declarar aquest cap de setmana, que diumenge tinc molta feina, que fan allò. “Voteu sí.” Aquest era un dels cartells amb què es va empaperar Lleida el desembre de 1966. Així, en català, perquè després diguin. Llavors sí que es feien referèndums com déu mana. Eren uns dies convulsos, també, en què es parlava de trencar la unitat de Catalunya. Cosas veredes... “Revuelo en Barcelona por la noticia de la supuesta separación regional de Lérida de Cataluña.” La notícia era breu, que els diaris anaven plens de referèndum. Calia votar  a la Llei Orgànica de l’Estat. “Mujer leridana, por tu familia vota sí.” Durant tot el mes, es va explicar per què. El primer punt no sé ni per què l’apunto. Obvi: perquè significava “la defensa de la unitat entre els homes i les terres d’Espanya”, i perquè “salvaguardaria el patrimoni espiritual i material dels espanyols” i els “principis del Movimiento”, que, no sé si ho estudien a les facultats de Física, però eren “por su propia naturaleza permanentes e inalterables”. De manera que “per la pau i el progrés, voteu sí”. I sí que va votar la gent. I amb resultat d’escàndol: un 95,6% va estar d’acord amb Franco.

En una trentena de pobles de les comarques de Lleida, es va arribar al 100%, poca broma. I a cap –repeteixo: a cap– es va baixar del 80%. Papereta dipositada al barri de la Mariola: “Un sí rotundo a nuestro querido y amado Caudillo.” I firmada i tot que anava: “La esposa de un sargento primera de la fiel infantería.” Sense paraules. Desconec si va comptar com a nul. A Bellvís, els del cine Deportes et donaven una participació de 3 pessetes a la loteria de Nadal si anaves a votar. Tot eren avantatges! Els comunistes demanaven l’abstenció des de La Pirenaica. Il·lusos. El millor va ser la jornada de reflexió, amb les ràdios programant una selecció dels millors discursos de Franco. L’endemà va morir Walt Disney. Potser sí que és una llegenda urbana que està congelat, però algú ha activat el microones, perquè m’arriba amb una intensitat preocupant l’olor de ranci del 66.

El retrovisor (Segre, 29-9-17)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

La mecanògrafa rebel


Volia explicar la història d’una secretària que un dia va dir “prou”. Som al Berlín dels anys trenta. El seu cap la va fer passar al despatx per dictar-li una carta. Fins aquí, res d’estrany. Va apuntar el nom de la remitent, Irene, i va començar a transcriure, com solia. Però aviat es va adonar que aquella missiva era personal. De fet, era una carta d’amor. I es va negar a seguir escrivint. Li va costar la feina. La noia se’n va anar al Tribunal Industrial, que li va donar la raó i va obligar el patró a indemnitzar-la perquè havia estat acomiadada injustament. Ell, però, va recórrer al Tribunal Superior, que va dictar sentència a favor de l’amo, argumentant que “és molt elàstic” això de fer de secretària perquè al contracte no consta “quina classe de documents ha de redactar, restant indecisa la separació entre les lletres comercials i les personals, encara que tinguin caràcter íntim”. La llei era clara, però injusta. Abusiva. Encara que la pobra mecanògrafa se n’anés al carrer amb un gran disgust i sense un ral, cap tribunal no va poder aturar un debat ètic que aviat va saltar la frontera alemanya. 

Blanche Scliweig, presidenta del Sindicat de Dames Empleades del Comerç de París, va convocar una assemblea pública per respondre una pregunta molt concreta: “Una secretària està obligada a escriure les lletres d’amor del seu patró?”. Va ser multitudinària. Els advocats que van intervenir a l’acte van coincidir que es tractava d’una sentència injusta. Legal, però injusta perquè afectava “la virtut de moltes noies i la tranquil·litat de moltes famílies” en els temps en què tímidament la dona començava a incorporar-se al mercat laboral o, en llenguatge de l’època, quan “tantíssimes jovenetes entren a un despatx per guanyar-se la vida amb la màquina d’escriure”.

Volia explicar aquesta insòlita història a mode de presentació del llibre Joguina de la contradicció (Fonoll), que recull articles escrits pel periodista de Juneda Miquel Capdevila entre 1918 i 1939. Dimecres hi havia programada una taula rodona a l’IEI per parlar d’aquest singular personatge que ha estudiat Albert Aixalà. Però no es va fer. Dimecres van passar coses molt estranyes. I la gent va dir “prou”, com la secretària del Berlín dels anys trenta.

El retrovisor (Segre, 22-9-17)