dilluns, 22 d’agost de 2016

Records tronats

Tots els dies semblaven tallats amb el mateix patró. Un programa llarg i avorrit, previsible. Sol i calor, sense concessions. Però a finals d’estiu sempre hi havia una tarda en què el cel semblava que es desplomaria sobre els nostres caps. Espantàvem la por amb mitologia casolana. Aquell soroll que glaçava l’ànima era cosa dels àngels, que arrossegaven mobles pesats. Aviat ens aliaríem amb Abraracúrcix i ens aferraríem a la idea que encara que ens semblés que els núvols fossin de plom, no ens caurien a sobre. O que, almenys, això no passaria l’endemà. No tenia ni la més remota idea que l’home que feia possible que jo entengués els irreductibles gals estava estretament lligat a un tro. I no a un de qualsevol, sinó al Capitán Trueno. No l’havia llegit mai. Em sonava a vell, a ranci. L’insultant insolència amb què cada generació arracona els mites de l’anterior i aspira a inventar-se la recepta de la sopa d’all. Ara sé que els dos còmics són coetanis, però El capitán Trueno em quedava lluny. No sabia que era èpica pura. El vell metge de gavardina llardosa deia jabatos als nens per no haver d’aprendre’s els seus noms i a mi em semblava una raó més per no donar una oportunitat al guerrer medieval, perquè El Jabato era el seu cosí germà. El maig de 1993 vaig conèixer l’autor dels còmics que no llegia i traductor –com ho va ser Jaume Perich- dels que em fascinaven. Acabava de publicar la novel·la La dona dels ulls de pluja, que li faria guanyar el premi Joan Crexells. Víctor Mora era un autor consagrat, una llegenda. El cafè dels homes tristos, Els plàtans de Barcelona, La pluja morta, Mozzarela i Gorgonzola... Sens dubte, sabia titular. El recordo vell, potser perquè jo era molt jove. M’hi vaig aproximar amb una certa veneració. Va agrair que no li preguntés per Goliath ni Crispín. Ni pel món de Jocs de Trons avant la lettre que va crear ara fa 60 anys. Estava acostumat a ser –només- el pare del gran capità. Hi ha personatges que et maten d’èxit sense pietat. I no t’hi pots tornar. Sir Arthur Conan Doyle diria “amén”. Ell va haver de ressuscitar Sherlock Holmes perquè patia per la seua integritat física.
Víctor Mora va morir dimecres, dia de grans tronades. Qui sigui que escriu les nostres biografies té cops amagats.
El retrovisor (Segre, 19-8-16)

dissabte, 20 d’agost de 2016

Tàpies dolç i secret


Antoni Tàpies va arribar al sanatori de Puig d'Olena a primers de gener de 1943, amb 19 anys acabats de fer. A les memòries, el descriu com un “indret solitari” entre Centelles i Castellterçol. Un edifici “ben concebut” i “funcional” construït en temps de la República al cim d'uns turons als quals s'arribava “per una carretera sinuosa fistonada de pins avets”. Era un matí d'espessa boira, semblava nedar entre els arbres. A aquell noi espantat que viatjava amb sa mare se li va figurar que s'endinsava en un paisatge nòrdic. De seguida es va sentir transportat a La muntanya màgica de Thomas Mann, que havia llegit poc abans de deixar Barcelona, en saber que tenia tuberculosi. Puig d'Olena era menys confortable que Berghof. No hi havia passadissos encatifats, ni cortinatges de vellut de color. “Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna”. Era, malgrat tot, un lloc “molt alegre i assolellat”. Des de la terrassa de l'habitació número 16 albirava “un veritable mar de vegetació”, un panorama grandiós de “boscos esponerosos”. També un jardí per on veia malalts, com ell, fent passejades matinals. Tàpies es va mostrar distant, “amb el ferm propòsit de no confraternitzar”. D'una banda, perquè tenia por de contagiar-se d'alguna cosa pitjor de la que l'havia portat al sanatori. De l'altra, perquè es va convèncer que allò seria per poc temps. Amb el ferm propòsit de no sortir de l'habitació -el va incomplir- es va instal·lar una ràdio i es va proveir de prou llibres per no trobar a faltar res de l'exterior. Tàpies exercia de Hans Kastorp. Feia còpies de Van Gogh i de Picasso, escoltava música romàntica i llegia molt: Nietzsche, Ibsen, Stendhal, Proust, Gide... El doctor Saló, ex-malalt que aleshores dirigia Puig d'Olena, el visitava amb dos monges dominiques “angelicals”: Soledat i Josefina. Només uns dies abans de la seva arribada al sanatori, el 29 de desembre de 1942, aquestes tres persones van acompanyar el poeta Màrius Torres en el seu traspàs. “Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa”, escriuria molts anys després. El demiürg va carregar de tinta el ròtring i va decidir que per qüestió de mil·límetres no es creués tant de talent.
El retrovisor (Segre, 12-8-16)

dijous, 18 d’agost de 2016

Batre records (sense accent)



Hi va haver unanimitat. Era una temerària, una inconscient. Quan vaig iniciar aquesta columna encara no s'estilava això de posar el correu electrònic al costat de la firma. Però jo intuïa que el feed back amb els lectors seria enriquidor. Tothom que m'ha escrit ha estat molt amable i l'únic sonat que ha contactat amb mi va emprar el correu postal. El cas és que ara fa poc buscava un mail del qual no recordava el remitent i vaig acabar rellegint aquesta curiosa correspondència amb estranys que sents molt propers. Un altre consell que em van donar abans de publicar el primer retrovisor va ser que no mirés enrere perquè se m'acabarien els records. Admeto haver sentit alguna cosa semblant a l'angoixa. Però la memòria funciona amb la complexa simplicitat d'una matrioxca: només quan l'obres pots veure la bessona que amaga en el seu interior, que a la vegada et porta a una altra nina. I així, successivament. Aquestes cartes sense segell formen una teranyina de records meravellosament densa que enllaça vides de persones desconegudes. Em sembla fascinant que la biografia d'un padrí de la Granja d'Escarp portés algú de l'àrea metropolitana a compartir la història del seu avi. Paral·lelismes dels que no ens semblarien versemblants en una pel·lícula. Dos orfes de la grip de l'any 18. Tampoc no hagués sabut mai, si no hagués fet pública l'adreça, que un Delfín de color blau va arribar a Faió l'octubre de 1967. “No et moguis per res del cotxe”, li van dir a la néta. I amb aigua fins al genoll la parella va anar decidida fins a la Sociedad Juventud Fayonense. Ells mateixos l'havien bastit. Van fer prop de cent quilòmetres per emportar-se una pedra. Amb aquell gest salvaven el seu món d'un naufragi cruel. Hi pot haver res més bonic que rebre com a regal aquest instant? Descobreixo, també, la història d'una parella d'adolescents, vestida amb la inevitable trenca. Van ser multats sense pietat amb 25 pessetes de 1970 per anar junts al Vespino a la carretera de Balaguer. Anaven a una disco de moda que avui és una residència d'avis. S'estimen, però tenen poc en comú. Ella és de Mari Trini. Ell, de Led Zeppelin. Aquell dia descobreixen, però, que George Harrison els ha escrit la seua cançó: My sweet Lord. Encara estan junts.

El retrovisor (Segre, 5-8-16)

diumenge, 31 de juliol de 2016

Com està el servei!

La meua mare té gràcia explicant contes. Hi posa aquell èmfasi necessari perquè entris a la història i donis forma a les paraules. Res de llegir. De memoritzar textos. El relat sempre és una mica diferent. Mai no acaba de ser el de la darrera vegada. I tu et deixes portar. La pobra dona va tenir mala sort amb el públic. No puc tenir record de les preferències del meu germà, però ma germana i jo érem monotemàtiques. Ella, La mama cabreta (una versió que transcorria íntegrament al peu de la serra de Montmaneu). Jo, El enano saltarín. Encara que me’l contava en català, sempre el vam titular així. Potser perquè no teníem ni idea que els germans Grimm l’havien batejat amb el nom impronunciable de Rumpelstiltskin. O potser perquè no teníem traduïda la cançoneta clau. D’aquest conte m’agradava, sobretot, que no s’acabava amb el casament del rei amb la molinera i això em feia pensar que era més llarg que els altres, que durava més. El vaig escoltar tantes vegades, i amb tant d’interès, que m’estranya i tot que mai no verbalitzés un dubte existencial que m’assaltava cada cop que sentia la cançó del nan malvat: “Mañana tendré yo al fin un príncipe que me sirva...” Invariablement, jo pensava: “Que em serveixi per a què?” El meu castellà, aleshores, era precari. Però el que realment no entenia era el concepte de servir. Per a mi, una cosa servia si no estava trencada, si funcionava... Però en aquesta cançó el verb feia conjunt amb un pèrfid pronom personal. El petit príncep havia de servir el nan, i jo no sabia que existien els servents. Encara no havia llegit cap novel·leta de misteri habitada per majordoms culpables fins que no es demostrés el contrari. De cop i volta, cobrava sentit l’enigmàtica expressió “se’n va anar a servir a” seguida d’un topònim de gran ciutat. Feia referència sempre a alguna ignota padrina que ja només coneixia la gent gran. Una adolescent, amb prou feines, quan va deixar el poble, espantada, amb una maleta de cartró sota el braç. Més per treure una boca de casa que per guanyar un sou. Sempre que algú la cridaria respondria amb un solemne “servidora!” que seria literal. Era el més semblant a un ascensor social que podies agafar quan havies nascut dona al fons de l’abisme de la misèria.


El retrovisor (Segre 29-7-16)

dissabte, 23 de juliol de 2016

El millor 'jefe' del món


És guapo. Té un cert aire a Kurt Cobain, però en versió saludable i passat per la dutxa. Dan Price és un jove empresari de Seattle. No sé si va començar en un garatge, però compleix tots els requisits del somni americà: als 19 anys, quan era un estudiant de la Seattle Pacific University, va demanar diners prestats al seu germà gran i va crear la companyia de pagaments amb targeta de crèdit Gravity Payments, que ara té uns beneficis anuals de més de dos milions de dòlars i 120 treballadors en nòmina. A Price li anaven molt bé les coses i així quedava reflectit en el seu compte corrent. Però els diners –ai!– no donen la felicitat. Resulta commovedor que aquells que no en tenen ho sostinguin com Pereira. El Nobel d’Economia Daniel Kahneman ens retorna a la Terra i assegura que amb menys de 70.000 dòlars l’any –uns 63.000 euros–, per més bona cara que posem al mal temps, ho tindrem magre. Els problemes seran més problemàtics, vaja. Amb aquesta quantitat, en canvi, podrem viure sense preocupacions i permetre’ns alguns luxes. Ara bé, segons aquest mateix estudi, avalat per la Universitat de Princeton, resulta que per sobre de 75.000, tampoc no serem més feliços ni menjarem anissos, perquè se’ns complicarà massa la vida i no disposarem de tant de temps lliure. Ja ho veuen: tot té un preu, fins i tot la felicitat. Dan Price va donar-hi molts tombs i el 2015 va reunir els seus empleats per comunicar-los que havia decidit fer-los feliços i pagar-los a tots la xifra màgica. Com? Rebaixant-se el seu propi sou del milió de dòlars que cobrava als 70.000 que també percebrien els seus subordinats. Alguns malpensats van veure en aquesta operació una magistral jugada de màrqueting, però als treballadors tant els és. Alguns van passar a cobrar el doble gràcies a una decisió que va convertir Dan Price en “el millor jefe del món” segons un fotimer de portades. Tan contents van quedar els 120 empleats que han estat estalviant durant sis mesos per donar una sorpresa al seu cap i aquesta setmana quan Price, que ara té 32 anys, va baixar a l’aparcament de l’empresa a buscar el seu vell Audi es va trobar el Tesla que sempre havia desitjat. Sí, efectivament, és un cotxe de 70.000 dòlars.
El retrovisor (Segre, 22-7-16)

dijous, 21 de juliol de 2016

Dones, pedres i biquinis

Des de fora no promet massa. A la gran esplanada només s’hi veuen pedres i un misteriós cub de ferro. Les aparences enganyen. Si es fa el recorregut amb guia, el Parc Arqueològic de Guissona es transforma en Iesso, la ciutat romana que demà estarà de festa. Creuarem la muralla per la porta nord i sentirem com creix a davant nostre una robusta torre de defensa. Potser ens conviden a la gran domus: val més que passem per l’edifici termal. Resta sorprenentment intacte. Hi descobrim que encara que aquest mes s’hagi celebrat el 70è aniversari del biquini, les romanes ja en portaven. Que en un mosaic de la Vil·la del Casale, a Sicília, s’hi veuen deu noies atlètiques entrenant-se amb les pecaminoses peces de roba que de tan explosives van rebre el nom de l’atol del Pacífic on es va provar la bomba atòmica. L’anècdota fa que els visitants del segle XXI s’interessin per les romanes de fa dos mil anys. El panorama desolador de sempre. Elles també anaven a les termes. En algunes ciutats, l’edifici tenia un doble circuït d’aigües perquè homes i dones no coincidissin. Quan això no era possible, s’establien torns. I, efectivament, a les romanes els tocava cap al tard, quan l’aigua ja era bruta. Armades amb una mena de caçapapallones de lli, el primer que feien era pescar els pèls i les pells mortes que havien rebut en herència matinal. Al costat mateix del jaciment hi ha el Museu Eduard Camps, on s’explica la trista història de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir. Resulta commovedora la precisió amb què la seua mare, Servil·la Praepusa, deixa constància del molt que li dolen aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. Ells es consolen fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga d’aquestes característiques trobada a la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “que la terra et sigui lleu”. Al museu també hi ha un esquelet de dona jove, anònim, en una postura que no convida al descans etern. Algú se’n va desfer de mala manera després de matar-la. El món gira, però no es mou de lloc.
El retrovisor (Segre, 15-7-16)



dissabte, 16 de juliol de 2016

Cristos ronyosos


Va sonar el telèfon. “Tenim cara la paret un feixista que es dedicava a salvar cristos ronyosos”, van informar des de l’altra banda de l’aparell. En aquells temps no calia demanar massa instruccions en un cas com aquell. Els gallets es premien sense miraments. Però el suposat feixista assegurava pertànyer a la redacció d’Acracia. Tant de cinisme semblava excessiu. “Què fem? El pelem?” Per sort, l’interlocutor va posar seny. “Alto, bèsties! És un amic!” I el dirigent anarquista Josep Peirats va anar a rescatar el pintor logicofobista Antoni Garcia Lamolla. El van trobar subjectant un crist romànic “el doble de gros que la meua star del nou llarg” mentre tractava de fer entendre als que l’apuntaven amb una pistola “que si no érem capaços de salvar el nostre patrimoni irremissiblement perdríem la guerra”. La guerra es va perdre. I bona part del patrimoni, també. A Lamolla li van expedir un carnet el 29 d’octubre del 1936 en què se l’acreditava com a perit en art antic. “La meva actuació en aquest servei fou la recuperació de les pintures murals del monestir de Villanueva de Sigena i la protecció de la Col·legiata d’Alquézar. També vaig acomplir, completament sol, el salvament del tresor romànic de Roda d’Isávena. Tots els objectes recollits foren degudament inventariats i entregats al Sr. Salvador Roca Lletjós, director del Museu Morera de Lleida, mitjançant els corresponents rebuts.” Entristeix rellegir la biografia que va escriure l’actual director del Morera, Jesús Navarro. Constatar com s’està menystenint aquesta tasca heroica. Lamolla no estava sol. Un altre artista lleidatà, Enric Crous, va recórrer tot el bisbat de Lleida sense aturar-se a pensar on era la ratlla administrativa que el partia en dos per salvar l’art amenaçat. “Les nostres pells es jugaven a cara o creu”, escriuria. El que ell anomena “iconoclastes espontanis” els posaven en perill ara i adés. Tenia la precaució d’emportar-se “verges vestides amb robes de luxe fetes d’or i de plata de llei, mat i brillant. Una monada ben fabricada amb purpurines barates que canviàvem per imatges sagrades molt antigues i arrugades, lletges i mal f... gòtiques o romàniques. Detall sense importància. Per al nostre afer.” Crous feia bé de posar-hi humor.
El retrovisor (Segre, 8-7-16)