dijous, 18 de gener de 2018

#MeToo


Franceses a banda, el moviment #MeToo ha trasbalsat el món. Fa poc em deia un amic que l’havia sorprès molt comprovar quantes dones properes deien “jo també”. Estava convençut que això era com la loteria. I no tan sols perquè fos una qüestió de (mala) sort, sinó perquè encara que tothom coneix algú que coneix algú que li ha tocat, és estadísticament poc probable explicar l’experiència en primera persona. I no és el cas. La majoria de dones podria oferir un llarg repertori d’abusos i vexacions al llarg de la seua vida. I això anant tot bé de poder-ho explicar. És, precisament, aquesta quotidianitat el que esgarrifa. La naturalitat amb què una xiqueta acceptava amb resignació que si portava faldilles algun nen les hi apujaria en contra de la seua voluntat. Segurament ell no pretenia res més que fer-se el pinxo.

Anys després la broma que a tu no et faria gràcia seria sentir una fuetada a l’esquena quan algun milhòmens amb borrissol sota el nas et desbotonés els sostens. Com que aquestes escenes infantils formaven part de la normalitat més absoluta, la futura dona ja s’anava preparant per al que entomaria poc després: les grolleries. Comentaris literalment fastigosos i molt intimidatoris pronunciats per un home de qualsevol edat i condició social que, de sobte, se t’apropava molt al carrer, com si a banda de fer-te saber quins eren els seus baixos instints, volgués assegurar-se d’haver-te espantat. Xavier Miserachs va immortalitzar l’agressivitat verbal d’aquest moment amb la foto coneguda com El piropo. L’educació sentimental de Flaubert es completava quan algú t’incomodava d’una manera tan subtil que un u per cent de tu dubtava si aquell home era conscient que havia envaït el teu espai vital. Aprenies a viure amb les alarmes sempre activades. I a callar. Perquè intuïtivament sabies que dir res et situaria davant una immensa diana i hi hauria barra lliure de dards.

Posem que trobes feina a les rebaixes quan encara estàs estudiant. Un company amable i diligent s’ofereix per acompanyar-te al magatzem per ensenyar-te on són les camises que no trobes en aquell univers de capses de cartró. La informació no et sortirà de franc. També ens ho havien ensenyat de petites: “...las niñas bonitas no pagan dinero...”. Però pagaven. Era pitjor la por que la grapejada matussera.

El retrovisor (Segre, 12-1-18)

dilluns, 15 de gener de 2018

Tres reixos i una tartanya

Sembla una història de la postguerra. Qualsevol dia anterior als anys noranta que transcorregués en un poble de mil habitants queda molt lluny del present. Eren els temps en què hi podia haver un abisme generacional entre persones nascudes un mateix dia. Tot depenia de l’on, més que no pas del quan. La meua infància s’assembla poc a la que van tenir les meues amigues de Lleida, o de Barcelona. Dia de Reis. Un dels dos que hi havia. Al calendari només el 6 es vestia de roig festiu, però a l’agenda desvagada dels que gaudíem de vacances eternes, el dia D era avui.

Els nens de ciutat se’n van a dormir amb la incertesa de si Ses Majestats compliran. No vull ni imaginar-me com ha de costar aclucar els ulls sabent que d’un moment a l’altre els Reis faran cap a casa teua. Als pobles no hi ha tanta feina a fer i, potser per això, quan acaba la cavalcada Melcior, Gaspar i Baltasar comencen a repartir regals. I res d’intermediaris: en persona. I, si calia, te’l feien arribar al balcó d’on t’ho miraves, perplexa. Encara es fa a molts pobles. L’endemà era una nosa. Et feien mudar i recórrer les cases dels parents propers, per si els Reis hi havien deixat alguna cosa per a tu. Que això sempre era un epíleg interessant, però després de la teua particular cavalcada amb les sabates incòmodes dels diumenges, cap a missa.

Els protocols socials eren tan estrictes com els de la Nova York del segle XIX que descriu la veu en off de L’edat de la innocència. En versió rural i sense coberteria de plata, això sí. Per més que em volgués quedar a casa, no podia. No pertocava. I per si no fos prou el suplici havies d’arrossegar amb tu els germans petits. La meua tenia dos anys i no estava massa al cas de la cerimònia. TV3 encara no havia uniformitzat la llengua i el català normatiu del mossèn no era el que nosaltres parlàvem. De cop, ma germana va interceptar una paraula ampliada per la megafonia del temple que va semblar embogir-la. “Max? Max!” I per a la meua desesperació es va posar a cantar una cançó del repertori de La abeja Mayadedicada a una tartanya, cuc de terra en versió fabriana. I no, el capellà no havia dit res de Max, sinó dels Reis Mags, que per a nosaltres encara eren els Reixos, sense que calgués cap adjectiu. El dia és avui, definitivament.


El retrovisor (Segre, 5-12-18)

diumenge, 14 de gener de 2018

"Si has de venir"


La boira va ser fidel a Màrius Torres. Un fred humit ens apropava al dolç àngel de la mort quan es va inaugurar, ara fa vint-i-cinc anys, una escultura als peus del Canyeret amb l’efígie i les mans de l’il·lustre poeta. Malgrat tot, una gentada. Era l’any dels prodigis. Les Olimpíades, l’Expo, l’alta velocitat... La festa a Lleida va ser més modesta. Salvador Escudé va impulsar des de l’Ateneu l’Any Màrius. S’hi van sumar totes les institucions, però el cinquantenari de la mort del metge que feia versos, com ell es definia, va ser, sobretot, un aniversari popular. “Que quan arribi el gener no s’oblidi el seu record.” Era el desig amarg dels seus germans. I així ha estat.

Avui es compleixen 75 anys de la tristíssima mort de Màrius Torres al sanatori de Puig d’Olena. Havia perdut la guerra. Era lluny de casa. La família, a l’exili. Només tenia 32 anys. Ni tan sols havia tingut temps de publicar els seus poemes. “A nosaltres ens queda tota una vida per davant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys.”

Li ho havia escrit Joan Sales un any abans. Figurava que tenien tota la vida per davant, però Màrius Torres del futur ja només en podia esperar una incerta glòria. “Si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo el teu bes glacial.” Resulta commovedor el “si has de venir”. Hi ha un bri d’esperança en aquest condicional. Potser la mort l’oblidaria, com havien fet els déus. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueras es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Des de Puig d’Olena, les notícies de l’exterior devien resultar això, pura ficció. Era massa dolorós acceptar el triomf del braç potent de les fúries. El 29 de desembre de 1942 el doctor Saló i les monges Soledat i Josefina van acompanyar el poeta que encara no n’era en el seu traspàs. Ja no queda ningú viu que en tingui record, però avui es llegiran versos de Màrius Torres als peus de l’escultura que se li va dedicar en complir-se 50 anys de la seua mort. Com va vaticinar Sales, a propòsit de La ciutat llunyana, “amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”.

El retrovisor (Segre, 29-12-17)

dissabte, 13 de gener de 2018

De quan teníem sort

La frase em va fer pensar. “Tenir sort no és que et toqui la loteria. Si n’has comprat, és una possibilitat real. La sort seria trobar un dècim premiat en un carrer buit.” D’acord, era un home pessimista en grau superlatiu. L’ampolla, sempre mig buida. No sé com va portar el seu cor delicat el recompte d’ahir. Jo escric aquestes ratlles sense saber qui ha guanyat ni qui ha perdut, sota una boira tan densa com en els meus records d’infància. Encara existia el silenci, aleshores. Es podia anar pel carrer sense haver de patir l’omnipresent fil musical amb nadales tristes i ensucrades. El so de l’hivern sortia d’una estufa de llenya. Segur que ara es fan podcasts amb el crepitar de les soques, suau, somort. De tant en tant, el tronc vençut pel foc que es rendeix i es deixa caure amb un cop més sec. Hi havia un dia, però, en què s’engegava la tele de bon matí. O la ràdio, tant era. De totes les cases s’escapava la cantarella monòtona dels nens de Sant Ildefons que anunciava les vacances de Nadal. Matí de pijama. Tenia alguna cosa de màgia, aquella invocació de la sort. Era un programa sobiranament avorrit, però hipnòtic. El preludi d’unes setmanes meravelloses en què només passarien coses bones. Una estranya sensació de confort ho envaïa tot, com l’olor de benestar que desprèn l’olla del brou. Com quan t’apropaves tant a l’estufa que la roba cremava en contacte amb la pell. Una temerària mania que compartia amb la Jo de Louisa May Alcott, el meu primer referent. Mai no ens va tocar res, però el 22 de desembre era el meu dia de la sort. Ara passo pel mercat de Santa Llúcia i veig tions amb barretina que somriuen. Uns tenen la cara plana i d’altres fan un morro de senglar. El nostre tronc no era antropomòrfic. Era una immensa soca de presseguer retorçada per algun cop de cerç; plena de forats de totes mides que donaven versemblança a les infinites possibilitats de defecar regals després d’una estricta dieta de pa i mandarines. Primer, però, s’havia de refer del fred que havia passat a les golfes, quan hivernava amb la falsa aparença d’un arbre mort. Suposo que d’això se’n diu nostàlgia. O potser és que he fet una carta als Reis molt curta i estic nerviosa per saber si em portaran el que demano. És groc.

El retrovisor, (Segre, 22-12-17)

Oblidar-ho tot

El segle XX va arribar a la Vall Fosca l’any 1912, quan tres mil homes van obrir-li camí a pic i pala. Literalment. En només noranta dies es va remuntar el riu Flamisell. De la Pobla de Segur fins a Capdella, on es construiria la primera central hidroelèctrica del Pirineu. En aquest paisatge de postal va viure durant molts anys un home que de carreteres en va fer moltes. Joaquim Barbal va néixer a Rialp el 1925. Tenia onze anys quan va esclatar la Guerra Civil. Els militars premien el gallet, “però qui assenyalava i qui denunciava era la gent del poble”, advertia al documental Les fosses del silenci. Ell mai no va oblidar qui va fer que el seu pare acabés a la presó de Miranda de Ebro i el seu oncle fos afusellat a la Guixera de Sort. Era prou gran per ser conscient de les barrabassades que va fer Antonio Sagardía, el carnisser del Pallars. A ell fins i tot se’l van emportar del costat de sa mare, no fos cas que li inoculés el virus de la rojor. Quan les purgues franquistes se’ls en van anar tant de les mans que ja no els quedaven mestres, aquell xicot, que era llest, va acabar fent classe a criatures que no eren gaire més joves que ell. Després, quan tots els alferes i afectos van estar col·locats davant de la pissarra que coronava el Sant Crist amb Franco i José Antonio a banda i banda, el van posar a treballar fent carreteres, la mateixa feina que havia fet el seu pare abans de ser inhabilitat. Era, gairebé, com fer d’explorador. Als pobles on no hi havia fonda fins i tot havia de fer nit en cases particulars. Això li va permetre conèixer la profunditat de l’ànima humana. Ell arribava on ningú ho havia fet abans. 

Lector voraç, en jubilar-se es va dedicar a escriure. A recordar-ho tot. Els dits que colpejaven les tecles de la màquina d’escriure tornaven a trucar a la porta de personatges que pertanyen a un món que ja no existeix. El 2004 va donar per acabat el darrer manuscrit. Aquell mateix any li van diagnosticar Alzheimer i ho va oblidar tot, com es van desdibuixant les carreteres del Pallars que ell va ajudar a construir i ara porten a pobles abandonats. “Tots hauríem d’escriure el que vam viure i veure l’1 d’octubre”, em deia recentment Liz Castro a propòsit del dia del referèndum. Preservar la memòria per quan ja no en tinguem.

El retrovisor (Segre, 15-12-17)

divendres, 12 de gener de 2018

Un cel groc


El cel d’Alguaire és groc. Ahir (*), almenys, ho semblava, i això que era nit tancada. Una lluna quasi plena vigilava un pàrquing atapeït de cotxes. El termòmetre ballava dels quatre als cinc graus sota zero, sense acabar de decidir-se. Cinc en punt de la matinada i la cua a l’aeroport feia tants giravolts que no se sabia ben bé on començava i on acabava. Més de sis-centes persones omplien tres avions amb una mateixa destinació: Brussel·les. Voluntaris fent la proesa de posar ordre en aquell caos, estelades, pancartes, motxilles amb el kit bàsic del manifestant, bufandes de llana de gruix generós... semblava un Onze de Setembre canviat d’hemisferi. El cel s’encenia a l’horitzó. (Le ciel flamboie de Brel: tot portava a Bèlgica.) Una albada de les que tothom intenta caçar amb el mòbil, com àvids lepidòpters que es troben una estranya papallona amb totes les gammes del rosa. Però tant era el que vèiem amb els nostres ulls, ahir el cel era groc. Tot era groc. Brussel·les era groga per més gris que es mostrés l’horitzó. El Manneken Pis no era la nostra prioritat. Ni Tintín, ni Magritte. Per més que em dolgués perdre-me’ls. No, nosaltres no anàvem a fer turisme, sinó a fugir del 155. A donar escalf al president de la Generalitat i als consellers que l’acompanyen a l’exili. Exili. Presó. Són paraules que desprenen aroma de càmfora. Les feia al fons del bagul dels temps foscos. Anacronismes amb un punt èpic, fins i tot romàntic. Fals. Són paraules tristes que embruten l’ànima.

Potser per això el vol de tornada va ser més silenciós. L’adrenalina anava a raig, però el fred de la capital belga, la pluja i el vent que l’accentuaven havien glaçat alguna cosa més que els ossos. Teníem moltes coses per pair. Massa. Ens arriben al mòbil imatges que no havíem vist malgrat que hi érem. Formàvem part de l’arbrat que fa un bosc. Una estranya sensació de tristor, més que no pas d’eufòria. No pot ser un èxit haver de fer 1.300 quilòmetres per veure el cap de llista de Junts per Catalunya o la cap de llista d’Esquerra per Lleida. És, més aviat, un fracàs. Una pena molt gran que arribava fins a Estremera i a Soto del Real. Em van venir al cap els grocs d’Albert Espinosa, la gent amb qui connectes d’una manera molt especial.


(*) El retrovisor (Segre, 8-12-17)

El noi dels ulls blaus

Hi ha retrovisors que tenen epíleg. Som ionquis digitals, i jo me’n queixo de tant en tant, però beneïdes xarxes socials. Recapitulo. Fa cosa d’un parell de mesos vaig dedicar un article a Pilar Duaygües, una noia nascuda a la Seu d’Urgell que quan era a punt de fer 15 anys va començar a escriure un diari. Feia poc que la seua família s’havia traslladat a Barcelona. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Al cap d’uns mesos, la desperten uns trets a les cinc del matí. Havia esclatat la guerra. Així es titula, precisament, el llibre editat per Tània Balló i Gonzalo Berger: Querido diario: hoy ha empezado la guerra (Espasa). És un relat commovedor. No hi ha èpica. És la guerra trista, real. La vida rutinària d’una adolescent que alterna amb naturalitat les classes i els bombardejos. Que ha de fer llargues cues per aconseguir menjar, però que va al cine cada setmana. És la por en veure “els pirates de l’aire” amb la greu gammada, però també la descoberta de l’amor en els ulls blaus d’un noi. Dijous, Sandra Balsells, que durant deu anys va documentar gràficament el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, advertia a la taula rodona sobre els valors ètics i informatius del fotoperiodisme que va acollir el Museu Morera que la guerra és aquest contrasentit. La vida obrint-se pas entre la mort, contra pronòstic. La seua reflexió em va retornar el record de Pilar Duaygües i vaig anar directa a l’entrada que va fer el 30 de novembre de 1937. Un viatge en el temps de vuitanta anys. No va ser un bon dia. Van cridar a files el xicot que tant li agradava. “Que tingui molta sort, molta, moltíssima”. Diu que s’estima més que marxi a França “i no veure’l més” si l’alternativa és que vagi a la guerra, “perquè allí patirà i potser...” Uns punts suspensius esgarrifosos. Aquell Nadal “no se celebra res”. Fa neteja. Total, “de torrons no se’n troben”. 
El diari s’acaba quan les tropes franquistes entren a Barcelona, així que ens quedem amb la incògnita de si el noi dels ulls blaus va tornar sa i estalvi. Tenia un nom poc freqüent i no me’n vaig estar d’estalquejar-lo. Em va sortir un perfil d’Instagram que coincidia i sense pensar-m’ho massa, vaig llençar al mar digital una ampolla amb missatge. Era el seu nét. Màgia dos punt zero.

El retrovisor (1-12-17)