dimarts, 18 de setembre de 2018

Els anhels de Tarradellas


Piulada de dimarts: “Avui fa 64 anys que Tarradellas fou elegit president de la Generalitat. L’exili donava continuïtat a la institució devastada per la guerra i la dictadura. Avui, de nou, l’exili forma part de la nostra història”. Ho escrivia l’actual president de la Generalitat, Quim Torra.Tarradellas s’identificava perfectament a la foto que acompanyava el text. Tenia alguna cosa de commovedora aquella imatge. Era com un casament sense nuvis. Un intent de solemnitat fallit. Mans que fan nosa i acaben en una posició forçada damunt la cama, damunt la taula. Aquella elegància tan inherent als anys cinquanta. Cap somriu. Tarradellas ho intenta, mirant a càmera amb una certa desimboltura, sabedor que la imatge el sobreviurà. La posteritat és abstracta per definició. Un acte de fe. Un anhel. Somric. “Anhel” era una paraula fetitxe per a Tarradellas. “Si li escrivies un text i no volies haver de retocar-lo, sempre li havies de posar algun anhel”, m’explicava divertit Víctor Torres, que havia estat secretari del president Irla a l’exili. Tarradellas i Torres s’havien conegut el 1937, el dia que es feia l’entrega simbòlica de les primeres pistoles que sortien de les fàbriques de la Generalitat. L’un era al capdavant de la reconversió d’indústries en fàbriques d’armament com a conseller d’Indústria i Economia, l’altre, un comissari polític de brigada de 22 anys. “Eren unes pistoles precioses, un nou llarg amb l’escut de la Generalitat a la culata que vaig portar tota la guerra a la cintura”. Van xocar molt, però ja aleshores calia eixamplar la base.

Per a mi Tarradellas és una tarda llunyana en què vaig anar a veure el padrí. No era l’hora del parte, però, contra pronòstic, mirava la tele. Li havia tret la funda amb què la vestia tan bon punt acabava l’informatiu. Tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels genolls, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant des d’un balcó. Va ser una escena desconcertant. “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes aquells ulls tan blaus. Ara penso que en aquell precís moment va ser conscient que, per fi, s’havia acabat la guerra. Ja tenia 77 anys. Una vida perduda.

El retrovisor (Segre, 10-8-18)

dilluns, 17 de setembre de 2018

Mosques i dragolins

Els catalans fem coses, però –potser– ens hauríem de replantejar si cal fer-les totes a l’estiu. No se m’acut una estació de l’any menys idònia per viatjar. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun (en el millor dels casos)L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores per després fer un moviment ràpid i sobtat cap a la llum. Un, dos, tres, pica paret portat a l’extrem. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. És el motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. Creuar el desert de París, Texas cada cop que s’ha de sortir de casa. L’estiu és una invasió subtil de mosques. Una novel·la de més de tres-centes pàgines. L’estiu és sentir la fresca de l’entrada d’una casa on la porta de fusta sempre està ajustada. Vells asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. Els guardians de la migdiada. Res ni ningú els podrà destorbar de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva.

O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. Un, dos, tres, pica paret, com els dragolins nocturns. Jocs a càmera lenta. L’estiu és un raig de sol entrant per l’escletxa d’un finestró tancat que envairà la penombra com si hi clavés una llança, obrint-se pas amb un exèrcit de brosses minúscules que desapareixien quan les intentaves agafar. “És pols en suspensió”, m’informaven de petita. Però sempre em va semblar una resposta insuficient per desxifrar aquella estranya i hipnòtica dansa. Els meus estius tenien regust d’anís infernal. Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Era el regne de l’avorriment. Tan sa, tan necessari. Samarretes imperi versus xancles.

El retrovisor (Segre, 3-8-18)

diumenge, 16 de setembre de 2018

Un estiu de fa trenta anys



El dia de Sant Jaume d’ara fa trenta anys, David va dir adéu a la seua mare. Només tenia quatre anys, però de ben segur que es va quedar content amb els oncles, a la platja. Ella havia de tornar al poble a fer unes gestions, però no calia que el petit fes el llarg viatge, podent-se quedar fent castells a la sorra i meravellat amb la immensitat d’aquell blau hipnòtic. Ell encara allargaria uns quants dies les vacances. Ja els tocava una alegria. Havien estat uns anys difícils per a la família. Un accident de tractor va deixar vídua la jove i orfe el nen quan tot just era un nadó. Si Rosa havia d’anar al poble era, precisament, perquè havia de parlar amb l’home que li portava les terres d’ençà d’aquella desgràcia. Però ell no volia parlar de collites, sinó reiterar-li el seu amor. Ella li va tornar a dir que no. Tenia vint-i-sis anys, però les idees clares. No pensava lligar-se a un home que no estimava només per no estar sola. Després d’uns dies d’incertesa, la família va denunciar la desaparició de la noia. Una setmana després, van trobar el seu cos esquarterat. Ramon Tolo, el veí de les Bordes de 33 anys que treballava l’explotació familiar, de seguida es va convertir en el principal sospitós d’aquell brutal assassinat.


El 25 de juliol va comprar un ganivet, un ganxo de carnisseria, cordes i esparadrap al Pont de Suert. Després se’n va anar a Malpàs, on se’l va veure entrar a casa de la jove vídua. Al judici s’hi van sentir coses esgarrifoses. La va escanyar, la va violar, la va esquarterar i va escampar les restes des de Malpàs fins a la Pobla de Segur. No cal entrar en detalls. 1988. Crim passional, se’n va dir. No van faltar insinuacions malicioses sobre el fet que aquesta pobra noia hagués contractat Tolo, que no tenia experiència com a pagès. Com si ella tingués cap culpa del que va passar. 2018. Experiment de la marca Schweppes per fer visible el problema de l’assetjament sexual. L’especialista en desenvolupament tecnològic Nagib Nassif va dissenyar el que es va anomenar el vestit del respecte, una peça folrada amb sofisticats sensors. Tres dones se’l van posar i van anar a una discoteca de Sao Paulo. Quatre hores després ja s’havien comptabilitzat 157 tocaments sense consentiment. L’adverbi no s’ha d’estudiar més a l’escola.


El retrovisor (Segre, 27-7-18)

dissabte, 15 de setembre de 2018

Febre del divendres nit


Quan el vent fa ballar els paperets amb serrells de colors que guarneixen els carrers del poble se sent una melodia discreta i sensual, una remor de felicitat. La festa major és una assignatura troncal per completar l’educació sentimental del món rural. Perdona’ls, Flaubert, no saben què fan. Ara és el temps d’anar a apujar nota i recórrer-se allò que enigmàticament s’anomena territori des de Barcelona. Arriben senyals de fum des del salvatge oest. Semblem poc cosmopolites i gens sofisticats, en sóc conscient. però nosaltres també teníem el nostre particular Studio 54.

De fet, es va inaugurar abans la Big Ben de Mollerussa –que no se s’enfadin els de Golmés, és per entendre’ns– que la mítica discoteca del carrer 54 oest de Manhattan. Febre de dissabte nit per un tub. Els Bee Gees deixant-se les cordes vocals amb els seus mítics falsets. Eren els temps d’Stayin’n alive, però també de Rivers of Babylon de Boney M; It’s a heartachede Bonnie Tyler, o Vete, de Los Amaya.Una tria eclèctica. Res comparable, però, a les combinacions impossibles que faria l’orquestra de torn a l’envelat. Arribaria a bord d’un camió amb unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, en llenguatge de 1978, però quan això passava era un gran esdeveniment. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l’escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”.

La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l’èxit de Cherry Lane Catch the cat, traduït sense compassió: “Coge al gato que a la abuela asustó...” Divendres els rellotges s’endarreriran quaranta anys a l’Hostal Nou i la Codosa, a Vallfogona de Balaguer. La festa major proposa fer un viatge en el temps des del 1978 fins al 2018. Poca broma, que els encarregats d’engegar el DeLorean seran els DJ de l’Eclipse de Balaguer, un altre mite de la nit de Ponent. “Au, fins l’any que ve”, dirà alguna padrina quan es faci el silenci. I alguna criatura pensarà que és impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. Quan ets petit, l’any que ve és el futur llunyà.

El retrovisor (Segre, 20-7-18)

divendres, 14 de setembre de 2018

L'estiu en un pot


Hi havia un temps en què el cotxe només sortia del garatge quan s’havia d’anar a Lleida a renovar l’armari. O quan tocava visita a l’especialista. Ara els especialistes treballen en grans produccions de cinema, però abans eren metges. Normalment, del Seguro. El cotxe no es tocava perquè es comprava al poble i s’hi anava a peu. A l’estiu les senalles pesaven més del compte. I no, no era només perquè la calor fa que tot sigui més feixuc. Tothom carregava sucre. Molt sucre. La DEA hauria embogit. Era sospitós, cert. Però legal. Aquest curiós tràfic de sucre indicava que s’apropava el temps de la conserva. Calia ser previsor, perquè cada any s’esgotava. Veia l’exèrcit de pots de vidre preparats i comptava que no hi hauria prou fruita als arbres per a omplir-los, perquè cada vespre passaven els tractors amb el remolc carregat fins al capdamunt. Com podia ser que no s’acabés mai? I tant que s’acabava. Per això se seleccionaven préssecs grocs, madurs i gustosos, però de carn dura i ferma per atresorar l’estiu al rebost. Hi havia molta feina a fer i poc temps per fer-la. Cadires de bova, davantals ben lligats, gibrells nets i galledes plenes de fruita serenya. No calia gran cosa més. Les padrines seien formant una rotllana i, parlant de qualsevol cosa, es posava en marxa una operació que semblava assajada de tan precisa: armades amb unes navalles gastades però efectives, agafaven un préssec amb delicadesa i, sense perdre el fil de la conversa, el pelaven a la velocitat de la llum. A mi em fascinava seguir tot el procés, però havies de vigilar de no fer nosa. Sabies que no et deixarien agafar el ganivet. La versió oficial era que podies prendre mal, però en el fons eres conscient que tu mai no aconseguiries convertir la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Mai no he tastat fruita més gustosa que aquella. Però era un berenar furtiu. S’havia de guardar per a la conserva, perquè “vindrà el fred, i no hi haurà préssecs”. L’inexorable pas del temps. I anaven encabint préssecs esquarterats als pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’estiu que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. El sabor de la metafísica.


El retrovisor (Segre, 13-7-18)

dijous, 13 de setembre de 2018

Nascuda el 4 de juliol

És una it girl. No va a la moda, és la moda. Va nàixer “quan es collia el panís”, un 4 de juliol de fa 86 anys. I encara no he conegut ningú més jove que ella. Pepita Domingo es va passar moltes tardes a la Urriza devorant tots els llibres que li queien a les mans. Era una nena llesta, però li va tocar viure una època difícil i als onze anys ja despatxava al costat del seu pare. Ella també seria botiguera tota la vida, fins que ara fa deu anys va tancar la mítica Domingo’s. En aquest comerç del carrer Vila de Foix de Lleida es van vendre els primers vestits d’Agatha Ruiz de la Prada, aquells que incorporaven un cèrcol.
 

El juliol de 2008 va vendre tres anells i li va quedar la botiga buida. La Domingo’s es convertia en història

La dissenyadora no es podia creure que en una petita botiga de províncies, en mentalitat madrilenya, hi hagués clients reals per als seus dissenys excèntrics, que només havia aconseguit portar a les passarel·les. Pepita Domingo no havia pensat dedicar-se a la moda, però un dia, quan ja era mare de cinc fills, va veure una noia en una exposició que portava una faldilla “increïble”. Anava amb un amic. “Si sabés on trobar peces com aquesta obriria, sense dubtar-ho, una botiga de roba”, li va dir. Casualment, ell coneixia la dissenyadora d’aquella faldilla. “No m’ho vaig pensar dos vegades: la vaig anar a trobar i li vaig comprar set o vuit vestits, amb els quals vaig començar l’aventura de Domingo’s.

Ella no s’ho acabava de creure: vaig ser la seua primera clienta! Fins aleshores només cosia per als amics.” Parla de Sybilla. Però més enllà de tenir ull, o intuïció o aquell je ne sais quoi que diuen els francesos, Pepita Domingo és un espill en el qual mirar-se. “Sóc optimista”, em reconeixia en una entrevista. “Potser el pessimisme existencialista resulta més atractiu, però a mi m’agrada la vida.” I posava un exemple deliciós. “Avui, per exemple, m’he fixat que el 90% de cotxes amb què m’he creuat els conduïa una dona i m’ha fet molta il·lusió: quan jo era jove, que una dona conduís era excepcional. Passaves de dependre del pare a dependre del marit.”

L’ampolla sempre plena. Aspira a ser “una velleta alegre, simpàtica, una mica extravagant, d’aquestes que s’atreveixen amb un barret vermell”. Encara té temps. Potser fins i tot fa realitat el seu somni de tornar a obrir una llibreria, el primer negoci que va regentar.

El retrovisor (Segre, 6-7-18)

dissabte, 7 de juliol de 2018

La llosa

No sabia què era una llosa, només tenia sis anys. I em va fer molta impressió veure aquella pedra tan grossa. Un munt de mans la mouen, en el meu record, com si tapessin algú amb una flassada molt pesant. “Potser es pensen que s’aixecarà”, va dir algú. Vaig sentir un calfred. A mi Franco em feia por. Encara que fos a través d’una pantalla i en blanc i negre, va ser el primer mort que vaig veure, i això marca. Ara em sembla una caricatura grotesca de la transició, però durant molts dies em va costar de dormir. Jo col·leccionava malsons, aleshores. Aquesta frase irònica d’un adult el dia del funeral del Caudillo de España por la gracia de Dios em va retornar una conversa d’aquelles que la xiqueta que era va fer veure que no sentia però que em va glaçar l’ànima.
 
Pedro Sánchez diu que aquest juliol s’exhumaran les restes de Franco. Potser, per fi, s’acabarà la guerra 

La protagonista del relat era una veïna i potser per això vaig parar l’orella. Explicaven que molts anys enrere havia perdut una filla. La va enterrar amb la incredulitat de si, realment, era morta. Suposo que la pobra dona s’ho va negar cada minut dels anys que la va sobreviure. Un dia no va poder més i va demanar formalment l’exhumació del cos. Necessitava comprovar-ho per ella mateixa. “Quan la va veure, encara amb el vestit de comunió, i va comprovar que no hi havia cap marca a la caixa, va plorar com si se li acabés de morir, però a la vegada va quedar en pau amb ella mateixa”. Ho escric i em sembla esgarrifós, monstruós. Aleshores el monstre era Franco, que esgarrapava la làpida des del més enllà en els meus somnis. Quedo com una rareta sinistra, en sóc conscient. De bola de vidre no en tenia. Si en aquella època hagués pogut saber que, finalment, aquest juliol s’aixecaria la llosa m’hauria mort jo. De por. Ara em sembla necessari. Per més que la presidenta andalusa digui que la memòria històrica no ens ha de fer mirar enrere, costa imaginar-se un futur en el qual el dictador que es va alçar en armes contra el govern legítim de la república regni pels segles dels segles al parc temàtic del nacionalcatolicisme més tronat. El Valle de los Caídos és una de les raons per les quals mai no han pogut cicatritzar les ferides que va deixar obertes la Guerra Civil. O potser és que tots tenim morts sense làpida. Encara.

El retrovisor (Segre, 29-6-18)