dimarts, 21 de febrer de 2017

De quan l'estat civil no es triava

Feia seixanta anys que era morta quan la vaig veure per primera vegada. Somreia en blanc i negre envoltada d’amigues. No era com me l’havia imaginat. En absolut. Aquella foto em desmentia una biografia deduïda a cop de tòpic. Potser perquè una tieta soltera no triava ser-ho en els temps en què es va captar la imatge. Ella era guapa. Semblava que l’havia vestit la modista de Grace Kelly malgrat estar celebrant la mona al camp. Aquell je ne sais quoi que barreja estil, elegància i actitud. Vaig voler conèixer la previsible història trista que m’havia perdut durant tants anys. Era un d’aquells epílegs mesquins de la Guerra Civil, protagonitzat per una noia que tenia disset o divuit anys quan el seu món es va ensorrar sense remei. La mort la va colpejar de ben a prop, com a tothom, però ella va plorar més un viu. El noi que estimava va haver de creuar la frontera, coses de perdre la guerra. Encara rai que estava sa i estalvi. Ella es va resignar a fer de Penèlope teixint i desteixint la promesa d’amor etern que li va fer abans de marxar. El temps es va deturar. Tant era que el calendari imposés un ritme frenètic. Que passessin els anys. Havien trobat la manera d’enviar-se cartes. De dins de cada sobre en sortia l’oxigen necessari per seguir respirant fins que rebés una altra dosi de vida. Un dia algú es va apiadar de la seua feliç ignorància i li va fer saber que aquell home l’enganyava. Que s’havia casat feia molt de temps. Va ser un cop dur. Es va marcir com aquelles roselles que se’t moren a la mà quan comets el sacrilegi d’intentar posseir-les. No coneixia la història. O sí. Lorca l’havia escrit molt abans que la tieta la visqués. “Yo lo sabía todo. Sabía que se había casado; ya se encargó un alma caritativa de decírmelo, y he estado recibiendo sus cartas con una ilusión llena de sollozos que aun a mí misma me asombraba. Si la gente no hubiera hablado; si vosotras no lo hubierais sabido; si no lo hubiera sabido nadie más que yo, sus cartas y su mentira habrían alimentado mi ilusión como el primer año de su ausencia. Pero lo sabían todos y yo me encontraba señalada por un dedo que hacía ridícula mi modestia de prometida y daba un aire grotesco a mi abanico de soltera”. Pobra doña Rosita. Pobra tia Visita. Pobres dones.

El retrovisor (Segre, 17-02-17)


dimarts, 14 de febrer de 2017

Tornabous Capital City


Aquest article pot ferir la sensibilitat dels lleidatans de pro. Va ser difícil encaixar que Indíbil i Mandoni no fossin qui nosaltres crèiem que eren. Però durant el franquisme ens van fer combregar amb moltes rodes de molí i aquesta és una més de les mentides que vam aprendre. Quan el 1946 es reconstruïa la ciutat, l’alcalde Víctor Hellín va col·locar en un pedestal –literalment– els reis ilergets. Aviat es van convertir en una icona. Però si la parella de l’arc del pont guarda alguna semblança amb els il·lustres ibers és pura coincidència, com dirien en els crèdits d’un telefilm. L’autor de l’escultura, Medard Sanmartí, es va inspirar en la història dels celtes Istolaci i Indortes, que van lluitar contra els cartaginesos a la primera guerra púnica, per fer el seu Crit d’independència.


Superat el trauma, els arqueòlegs ens reserven una altra sorpresa. I de les grosses. Si preguntem quina era la capital dels temibles ilergets la resposta serà Iltirta. Així ho confirmen unes monedes encunyades a finals del segle III aC. L’examen ha estat fàcil. I on era Iltirta? Pregunta de les de regalar un altre punt: Lleida. L’etimologia és com el cotó, que no enganya. Iltirta es convertiria en la Ilerda romana, la Medina Larida andalusina... I així fins arribar a Lleida. Però on és aquesta gran ciutat ibèrica? La tradició diu que al turó de la Seu Vella, però per més que s’hi ha excavat mai no hi ha sortit res que confirmi la teoria. Tampoc no s’han trobat restes –més enllà de petits poblats– als voltants de la capital del Segrià. Anem a consultar què diuen les fonts antigues: res. Iltirta no s’anomena. Titus Livi diu que la capital dels ilergets al segle III aC és Atanagrum i no és que la citi de passada, sinó explicant un setge heroic d’Escipió poc després del desembarcament dels romans a Empúries l’any 218 aC. No se sap on era Atanagrum, però a Lleida no s’ha trobat. De fet, només s’ha localitzat una gran ciutat ilergeta. Va néixer com una fortalesa bessona dels Vilars d’Arbeca cap al segle VIII aC, a l’Edat del Ferro, i va créixer i créixer fins a saltar les muralles no una, sinó almenys dos vegades. Fins i tot tenia barris perifèrics. El Molí de l’Espígol de Tornabous, que tot just s’ha començat a excavar, té molts números per ser aquesta mítica Atanagrum.

El retrovisor (Segre, 10-2-17)


dilluns, 13 de febrer de 2017

La nena que va canviar de nom

Llegeixo un poema inèdit d’Antonio Jiménez Millán. Una conferencia, es titula. Hi ha un vers que em colpeja. “Sangre y más sangre por las torrenteras”. Em retorna una imatge de la infància que, en realitat, no he vist, només he sentit explicar a mitges. I sempre en veu baixa. L’escena la protagonitzen unes dones fugint cap a l’exili camp a través. Tenen al seu càrrec criatures de mesos. L’itinerari sembla inversemblant, però segur que hi havia alguna raó per triar el camí més llarg. Calmen la set en un rierol. El món sembla en pau, encara que sigui mentida. No fa gaire que han reprès la marxa quan l’aigua que remunten canvia de color. A la llera d’aquell petit riu de vés a saber on hi ha uns morts, en plural. Sempre les torturarà la visió d’uns cossos que senten com si han profanat. Canibalisme involuntari. Passo el forrellat dels records per centrar-me en el poema que m’ha eclipsat el vers. Una barreja de ràbia i tristor. Com pot ser que no hagués sentit a parlar mai de La desbandá? És l’episodi de la Guerra Civil en què va morir més gent. La xifra és pornogràfica. Ara fa 80 anys els franquistes arribaven a les portes de Màlaga. Cent cinquanta mil persones van haver de fugir, literalment, en desbandada perquè mai no van arribar els reforços. La carretera d’Almeria es va omplir de gent desconcertada. Escapaven de les bombes sense saber que havien caigut en una ratera. Els van massacrar des de l’aire i des del mar. Eren un blanc fàcil: van morir entre 3.000 i 5.000 persones. Encara queden testimonis de nens als quals la gana va empènyer a emportar-se les tomates d’una dona que ja no se les podria menjar. “Se’ns en van passar les ganes quan vam veure que tenia un recent nascut que encara se li agafava al pit”. L’escena que va recollir Público és esgarrifosa. Antonia Aguilar no conservava tants records. Només tenia cinc anys quan la gent cridava a sa mare, que la duia en braços, que la deixés per poder córrer. Però no ho va fer. Van caminar i caminar fins a Lleida. Com una broma de mal gust, després d’haver sobreviscut a aquella matança i a la penosa travessia, el xarampió semblava sentenciar la nena. “Si es cura li direm Carme”, van prometre a la marededéu del mar en un moment de desesperació. En arribar a Lleida li van canviar el nom.

El retrovisor (Segre, 3-2-17)


Escriu Antonio Jiménez Millán:
Este mes se cumplen ochenta años de la huída de los republicanos por la carretera de Málaga a Almería, uno de los episodios más trágicos de la guerra civil. Empecé a pensar este poema hace algún tiempo, después de dar una charla sobre la generación del 27 en el instituto de Torrox, lo he terminado ahora.

UNA CONFERENCIA
“Ahora la estupidez sucede al crimen”
Luis Cernuda
Pasaron por aquí hace ochenta años,
huyendo en desbandada.
El frío de febrero,
el mar grisáceo,
los aviones siguiéndoles:
sangre y más sangre por las torrenteras,
sangre por los desmontes,
por los acantilados y las playas,
allí, en la carretera de la muerte.
Estoy en una clase,
delante de un grupo de adolescentes.
Hablo de los poetas de aquel tiempo,
de la fidelidad y del exilio,
de todas las palabras
que nunca consiguieron derrotar
los asesinos.
Ellos no dejan de mirar los móviles,
se hablan en voz baja,
intercambian quién sabe qué secretos.
Algunos de sus abuelos, tal vez,
fueron supervivientes de aquel trayecto infame
entre Málaga y Almería. 
Ya en casa, miro las noticias.
El olvido se suma a la maldad de entonces,
también la indiferencia o la mentira
que se ocultan detrás de la palabra patria.
Pateras, alambradas, bombardeos
y gente que huye ahora de otras guerras.
Aquella carretera ya no existe:
sólo restos de asfalto, viejos túneles
que se vislumbran desde la autovía.
Su huella fantasmal evoca un crimen,
y algo mucho peor:
me recuerda el presente.
AJM (1-II-2017)


divendres, 3 de febrer de 2017

Postveritat Km 0

Tot està inventat, també la postveritat. Berlanga fins i tot en va fer una pel·lícula. El Pla de Recuperació Europea, més conegut com Pla Marshall, ens havia de traure de la misèria i no era qüestió de decebre els particulars reis mags d’occident quan ja se’ls havia escrit la carta: “Una parella de bous, una màquina de cosir, una mula, un tractor, uns prismàtics...” Els veïns de Villar del Río n’esperaven molt dels ianquis. Canviar la fesomia del seu poble per convertir-lo en un alegre tòpic andalús semblava un preu just. Però arriba el dia tan esperat i els americans passen pel poble, cert. Però hi passen de llarg. El 1953, quan aquest clàssic del cinema va arrasar a Canes, Franco arriba a un pacte de cooperació militar amb els Estats i signa el Concordat amb la Santa Seu. Oxigen per a la dictadura. Els acords es van vendre com un reconeixement internacional al bon govern del Caudillo, però el cert és que Espanya va pagar molt car aquest suport. Es van rebre 1.523 milions de dòlars, però un 45% era en concepte de préstec. El tractat, a més, incloïa clàusules secretes que implicaven una clara cessió de sobirania. El mateix consell de ministres de Franco va qualificar “d’imposició colonial” les condicions de Washington. Però els americans van establir bases a Torrejón de Ardoz, Morón, Rota i Saragossa. A més a més, disposaven de total llibertat per introduir armes nuclears i personal (entre 6.000 i 9.000 homes, que gaudien d’un estatus especial que els desvinculava de la jurisdicció espanyola). Un dia de 1958 es va dir que havia caigut “un Sputnik sense gos” sobre Faió, a la Matarranya. Hi va haver tan rebombori que la gent va sortir del cine a mitja sessió per anar a admirar l’aparell. Però no, eren les restes d’un ràdio-sonda enlairat des de la base de Saragossa. Poc sabien a Faió que la postveritat se’ls reapareixeria deu anys més tard. Ara fa mig segle l’Ebre va inundar el poble. Se’ls va prometre molt i se’ls va donar molt poc. Riu-te’n del mur de Trump. L’Enher va construir un pintoresc poblat de cases blanques, com les del fals Villar del Río. La meitat de les que es necessitaven. I no tenien ajuntament, ni cooperativa, ni escorxador, ni cementiri... De res no van servir les protestes: el 1967 va tocar córrer. Era córrer o nadar.

El retrovisor (Segre, 27-01-17)

dimarts, 24 de gener de 2017

El Putxi

Si li pregunten a un adolescent de Mataró on para l’institut Puig i Cadafalch li faran ballar el cap. L’alumnat l’ha rebatejat com 'el Putxi'. Apòcope extrema. El 2017 serà el seu any. Es commemoren 150 anys del naixement del gran arquitecte. Cent de la seua arribada a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya. Malgrat que la versió teenager del seu nom li resti credibilitat, Puig i Cadafalch és una d’aquelles figures que no t’acabes per més congressos i exposicions que s’organitzin. Només per la Casa Amatller del passeig de Gràcia ja tindria sentit l’homenatge. Però no en va tenir prou. Mentre que a Espanya el declivi del que havia estat un gran imperi marcaria a foc una generació pessimista i euroescèptica, intel·lectualment liderada per Miguel de Unamuno, a Catalunya, la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar esperonava la societat a avançar en una direcció diametralment oposada. És la Renaixença. Per primera vegada s’uneixen forces a l’entorn d’una nova formació política, la Lliga Regionalista. Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch van ser alguns dels dirigents d’aquest partit que veu Espanya com un llast. Són dos maneres de veure el món. Segle XIX versus segle XX. Vicens Vives hi va posar data: 1901, l’any de creació de la Lliga. La història d’aquest partit conservador, monàrquic i catalanista va més enllà de la d’una formació política. “Amb la Lliga neix un somni: un país. Es creen ateneus, casinos, centres culturals, museus...”, destaca l’historiador Josep Maria Solé Sabaté. I aquest nou país necessita referents. Puig i Cadafalch i companyia s’emmirallen en l’esplendor de l’edat mitjana fins al punt de considerar el romànic com un símbol identitari. Un romànic que no es veia als museus, com ara. Ni a les esglésies, de fet, perquè les modes havien canviat i s’havia arraconat a les sagristies. ¿Podia ser que al Pirineu en quedés algun vestigi? Comença una pel·lícula d’aventures al més pur estil Indiana Jones. Així va ser com el mes de setembre del 1907 la missió arqueologicojurídica a la ratlla d’Aragó, liderada per Puig i Cadafalch i organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans, descobreix oficialment el romànic de la Vall de Boí. Gràcies, Putxi, amb tu va començar tot.

El retrovisor (Segre, 20-1-17)

dilluns, 16 de gener de 2017

Una de vampirs

Com a guió no hauria funcionat, per inversemblant. Però la realitat sempre supera la ficció. Les esgarrifoses novetats del cas de la nena de Fígols i Alinyà m’han recordat com de cruels podem ser. Com de desprotegit pot estar un nen. Un dia de primavera de 1996 vaig assistir a la gravació d’un cas de Quién sabe dónde. Per compensar el final obert de la setmana passada, en què no sabíem què s’havia fet de la pobra amnèsica que assegurava ser de Lleida, ja els avanço que aquesta història té final. I és feliç. De nou, la protagonitza un amnèsic. José María López González era un xofer a punt de jubilar-se a l’Obra Tutelar Agrària de Santa Maria de Gimenells. Un vespre que mirava el programa de Paco Lobatón va reconèixer el nen que havia estat en una fotografia esgrogueïda que ocupava tota la pantalla. No coincidia ni el nom ni els cognoms, però era ell. El buscava una dona de 92 anys que es va haver d’exiliar a França el 1939 amb la incògnita de saber què havia passat amb el seu fill gran. Seixanta anys després, encara mantenia l’esperança de trobar-lo. El xofer lleidatà era orfe. Quan tenia tretze anys el van trobar vagant pel port de Barcelona. No sabia qui era. El Tribunal Tutelar de Menors el va enviar a Santa Maria de Gimenells, on va arrelar. Es va casar, va tenir cinc fills... De vegades pensava en la vida que li havia estat arrabassada i li venia al cap la imatge d’un safareig a sota d’una escala, com un flash. Res més. 
L’equip de Quién sabe dónde no tenia cap més fil d’on estirar el cas i va resseguir la pista de José María López. Amb 64 anys descobria que era fill d’un conductor de tramvies afiliat a la CNT que va haver de creuar la frontera el 1939. Els fills grans es van quedar a Barcelona a càrrec d'uns familiars. Un dia de 1944 el nen va desaparèixer misteriosament.Les persones sense escrúpols que l’havien de protegir li havien xuclat la sang. Literalment. La venien al mercat negre. Qui sap si donant-lo per mort, el van abandonar sense miraments. Aquell nen amnèsic es deia Jesús Monter. L’ADN així ho va confirmar. 
El López, com encara se'l coneix a Santa Maria de Gimenells, va anar amb sa mare, que ja tenia 93 anys, a canviar-se el nom al Registre Civil de Lleida. A recuperar-lo.


El retrovisor (Segre, 13-1-17)

El desenllaç

diumenge, 8 de gener de 2017

Enigma de Reis

La vigília de Reis d’ara fa 25 anys, en un raconet d’una pàgina d’esqueles del diari La Vanguardia sortia una persona viva. I no era un error. “Desaparecida”, es destacava. Tècnicament, però, no estava desapareguda. La noia, de la qual es publicava una fotografia de mida carnet, es trobava ben atesa en un centre mèdic del Brasil. Si el consolat espanyol va decidir inserir aquella insòlita publicitat era per tractar d’esbrinar qui era: la dona patia amnèsia. Va ser trobada desorientada, sense documentació ni diners, a Belém do Pará. No sabia com hi havia arribat, però assegurava dir-se Francisca Figueiro García, nascuda a Lleida el 23 de setembre de 1968 i resident al carrer República Argentina de Barcelona. Afegia que el seu pare era un ceramista establert a Lloret de Mar i que tenia dos fills de cinc i tres anys que es deien Marco Antonio i Marcela. Explicava una història sòlida i estranya a la vegada: que havia volat al Brasil al setembre –és a dir, quatre mesos abans– amb la companyia Varig i que el motiu del viatge era visitar un cosí, del qual no recordava el nom ni l’adreça, però sí que vivia a Paragominas, a uns 200 quilòmetres d’on va ser trobada. Per alguna raó que desconeixia portava un milió de pessetes en efectiu, raó per la qual l’haurien assaltat i segrestat durant tres dies. I després, el no-res. S’esvaïa tot. Evidentment, Segre va recollir la notícia i durant el mes de gener de 1992 va tractar àmpliament el tema. El dia 24 es publicava que el ministeri d’Interior descartava que es tractés d’una ciutadana espanyola. Tampoc no constava que hagués viatjat amb la línia aèria que ella creia haver agafat. Cas tancat. O no. Un periodista català que passava el cap d’any al Brasil va saber de l’existència d’aquesta noia enigmàtica a través del cònsol de Bahia i s’hi va entrevistar. “No sé si diu la veritat, però parla català amb accent de Lleida”, va declarar a aquest diari  Eduardo Alcalde, “i sap moltes coses de Lleida, Barcelona i Lloret de Mar”. 
S’han quedat amb la intriga de saber com va acabar aquesta història? Jo també. No n’he trobat cap rastre. No vull ni pensar en el circ que s’hauria muntat si la noia que assegurava dir-se Francisca hagués aparegut avui vagant pels carrers de Belém o d’on fos.

El retrovisor (Segre, 5-1-17)