dissabte, 7 de juliol de 2018

La llosa

No sabia què era una llosa, només tenia sis anys. I em va fer molta impressió veure aquella pedra tan grossa. Un munt de mans la mouen, en el meu record, com si tapessin algú amb una flassada molt pesant. “Potser es pensen que s’aixecarà”, va dir algú. Vaig sentir un calfred. A mi Franco em feia por. Encara que fos a través d’una pantalla i en blanc i negre, va ser el primer mort que vaig veure, i això marca. Ara em sembla una caricatura grotesca de la transició, però durant molts dies em va costar de dormir. Jo col·leccionava malsons, aleshores. Aquesta frase irònica d’un adult el dia del funeral del Caudillo de España por la gracia de Dios em va retornar una conversa d’aquelles que la xiqueta que era va fer veure que no sentia però que em va glaçar l’ànima.
 
Pedro Sánchez diu que aquest juliol s’exhumaran les restes de Franco. Potser, per fi, s’acabarà la guerra 

La protagonista del relat era una veïna i potser per això vaig parar l’orella. Explicaven que molts anys enrere havia perdut una filla. La va enterrar amb la incredulitat de si, realment, era morta. Suposo que la pobra dona s’ho va negar cada minut dels anys que la va sobreviure. Un dia no va poder més i va demanar formalment l’exhumació del cos. Necessitava comprovar-ho per ella mateixa. “Quan la va veure, encara amb el vestit de comunió, i va comprovar que no hi havia cap marca a la caixa, va plorar com si se li acabés de morir, però a la vegada va quedar en pau amb ella mateixa”. Ho escric i em sembla esgarrifós, monstruós. Aleshores el monstre era Franco, que esgarrapava la làpida des del més enllà en els meus somnis. Quedo com una rareta sinistra, en sóc conscient. De bola de vidre no en tenia. Si en aquella època hagués pogut saber que, finalment, aquest juliol s’aixecaria la llosa m’hauria mort jo. De por. Ara em sembla necessari. Per més que la presidenta andalusa digui que la memòria històrica no ens ha de fer mirar enrere, costa imaginar-se un futur en el qual el dictador que es va alçar en armes contra el govern legítim de la república regni pels segles dels segles al parc temàtic del nacionalcatolicisme més tronat. El Valle de los Caídos és una de les raons per les quals mai no han pogut cicatritzar les ferides que va deixar obertes la Guerra Civil. O potser és que tots tenim morts sense làpida. Encara.

El retrovisor (Segre, 29-6-18)

divendres, 6 de juliol de 2018

Un cop de puny a la cara



A les pel·lícules, l’inspector del cas es presenta a casa de la víctima. Li ho vol dir en persona. No cal. Ella en té prou mirant-lo als ulls. Se sent terriblement sola i desprotegida. No hi ha consol possible. Acaba de saber que el monstre que vetlla els seus malsons campa lliure i sense morrió. I, de sobte, la por. Una por tan espessa que es pot mastegar. No sé com funciona a la vida real. Si hi ha una veu amiga que intenti, sense èxit, parar el cop. O reps la notícia amb la mateixa fredor amb què la fulla de la navalla s’enfonsa en l’escalfor d’un ventre desprevingut. Del que no tinc cap dubte és de com es van sentir elles ahir. En plural. Una noia de Madrid i una de Pozoblanco (Còrdova). Molt joves, massa. Les víctimes conegudes del ramat de bèsties que es fan dir La Manada.

Encara no se’ns havia esfilagarsat el llaç de color lila amb el qual vam sortir al carrer a dir “No és abús, és violació” quan vam saber que aquests miserables sortirien en quatre dies de la presó. Els fets són de sobres coneguts. Cinc homes van obligar una noia de 18 anys a entrar en un portal de Pamplona. No va tenir cap oportunitat. Un tribunal va considerar provat l’infern que va viure aquella nit dels Sanfermines però, a la vegada, sentenciava que allò no era una violació. La roda de molí era d’unes dimensions tan indigestes que ningú no va anar a combregar. Nou anys de presó eren un insult. Què podia esperar l’altra víctima? Ella es va despertar nua dins d’un cotxe i no va saber què li havia passat fins que la policia foral de Navarra va trobar un vídeo al xat de La Manada en el qual apareixia inconscient, mentre era grapejada i vexada.

Ella encara no ha declarat en cap judici. No l’han escarnit. I de nou la por. Aquesta por tan espessa que fa l’aire irrespirable. El cor que s’accelera i batega tan fort que ensordeix les teues passes en un carrer solitari, de nit. Quan les ombres són tan punxegudes que fan sang. Perquè ella ara sap que qualsevol dia pot tornar a sentir l’udol d’aquests aspirants a llop. Els nou anys de condemna ens van omplir de ràbia. I això que llavors no sabíem que al cap de dos mesos podrien sortir en llibertat sota fiança. Encara que hi hagi anat l’inspector de les pel·lícules, s’hauran trencat. Altre cop.


El retrovisor (Segre, 22-6-18)

dijous, 5 de juliol de 2018

Es pot matar una morta?

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ho confesso: més de vint-i-cinc anys fent de periodista i fa quatre dies que vaig descobrir Carmen de Burgos. Ella també n’era. De fet, va ser la primera dona de l’Estat que va treballar a la redacció d’un diari, i la primera que va exercir de corresponsal de guerra. També va bastir una sòlida carrera literària. I tot això sense perdre de vista l’activisme polític i social. Utilitzava el pseudònim de Colombine, però també se la coneixia amb el malnom de “la divorciadora”, perquè va ser una defensora dels drets de les dones i això, a començaments del segle XX, costava de pair. Havia nascut a Almeria el 1867. Es va casar amb 16 anys i va ser profundament infeliç. L’agost de 1901 va fer les maletes i se’n va anar a Madrid amb la seua filla. Tenia un títol de mestra que s’havia tret mig d’amagat de l’home, però ella volia ser periodista. I ho va aconseguir.
 
Va morir el 1932, molt abans que
esclatés la Guerra Civil. Però Franco no
en va tenir prou i la va fer desaparèixer

Val a dir que el seu pare feminista avant la lettre li deia: “Mira, filla, els homes som molt egoistes, i si et diuen alguna vegada que hi ha coses que un home pot fer però una dona no, digues que és mentida, perquè no hi pot haver dos morals per als dos sexes”. Amén. I ella li va fer cas, i escrivia articles sobre el sufragi femení o la necessitat de fer inspeccions a les fàbriques. Augusto Suárez de Figueroa, fundador del Diario Universal, la va contractar. Però aquest cop no es tractava d’una col·laboració: la va posar en nòmina. Havia nascut Colombine. L’escriptora va predicar anys en el desert clamant a favor del divorci i el vot de la dona. Tenia 64 anys i la salut molt malmesa quan es va proclamar la Segona República. Va morir un any més tard, sense haver pogut votar mai. Dir que va ser una dona avançada al seu temps és quedar-se molt curt.

Però la seua memòria es va esborrar. Va ser parella de Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Juan Ramón Jiménez, Julio Romero de Torres o Joaquim Sorolla. A ells, la història els ha fet un lloc. A ella, no. Franco l’hi tenia jurada des que va cobrir la guerra del Rif. L’odiava tant que la va matar després de morta. Va prohibir els més de 200 llibres que va escriure i la va incloure a la llista d’autors censurats pel règim feixista. La va fer desaparèixer.

El retrovisor (Segre, 15-6-18)

dijous, 14 de juny de 2018

El nen que volia ser metge

Es deia Emiliano Astudillo. Als lectors de fora de Lleida ni tan sols els sonarà. Era un self-made man, però que ningú no s’esperi trobar un empresari d’èxit que crea un imperi del no-res. No és tan fàcil com fer diners el que va aconseguir aquest home. De ben petit volia ser metge, però ni tan sols va poder estudiar batxillerat. Només tenia deu anys quan se li va enfonsar el món en adonar-se que malgrat les bones notes, l’actitud, la intel·ligència i tot el que s’hi vulgui afegir, el fill d’un guàrdia civil dels anys quaranta només podia aspirar a fer Comerç. I gràcies. Encara no havia fet els 15 i ja treballava d’administratiu a Autotractor. Però Astudillo no es va resignar i va seguir estudiant. Plegava de la feina i se n’anava a classe. No va parar fins a treure’s el títol de pèrit mercantil.
Tenia 10 anys quan se li va enfonsar el món en saber
que no seria metge perquè no podia estudiar batxillerat

Més endavant, l’empresa per a la qual treballava va obrir un hotel que faria època, el Condes de Urgel, i ell va ser l’encarregat de dirigir-lo i amb molt d’èxit. El 30 de setembre de 1977 va ser el seu darrer dia al Condes. L’endemà es va incorporar a l’Hospital Clínic de Barcelona. De metge. No, no ens hem saltat cap capítol de la seua biografia. Quan tenia 36 anys es va crear l’examen d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys. “Se’m va obrir una porta inesperada i la vaig aprofitar”, em va dir en una entrevista. Ningú a l’hotel ho va saber mai. De fet, no va faltar ni un sol dia a la feina. Ni per fer exàmens. Es va treure la carrera en sis anys, com tocava. I això que només va anar a cinc classes. Les justes per conèixer-ne la dinàmica. Les pràctiques les feia totes seguides, una rere l’altra, dimecres, quan lliurava. Un dia de festa que començava, invariablement, a les sis del matí. Amb 42 anys i pare de tres fills, va fer realitat el seu somni de ser metge.



Però ell no volia un diploma, sinó exercir. I va decidir començar de zero. Es va especialitzar en endocrinologia, es va doctorar, va ocupar llocs de responsabilitat en diferents hospitals catalans... I encara va tenir temps de fundar l’associació Shalom, dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, com la seua filla gran, i de presidir Creu Roja a Lleida quan es va jubilar. Poques persones m’han impressionat tant com ell. Descansi en pau, s’ho ha guanyat.

El retrovisor (Segre, 08-06-18)

dimecres, 13 de juny de 2018

Simfonia per a gibrell i galledes


Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a una tardor. Pluja amerada de nostàlgia. Aigua, molta aigua. Però no has sentit a ningú que digués “avui plouen pessetes”, amb una espurna d’il·lusió a la mirada. Ja no vius en un poble pagès, ni la pesseta és una moneda de curs legal. Una relíquia lèxica i prou, com quan les padrines de la teua infància s’exclamaven que queien gotes com a xapots, unes antigues monedes de deu cèntims que ja no servien per pagar res. Una perra gorda, que deien en castellà. I tu no podies evitar de visualitzar com queien quartos del cel. Un manà perillós del qual només et protegiria el teu paraigua d’inofensius lleonets de color rosa. La pluja despertava els sentits. Si miraves amb atenció el terra moll, hi descobriries la màgia d’un arc de Sant Martí que desapareixeria davant dels teus ulls, enjogassat. Havies de trobar l’angle exacte de visió que descodifiqués aquell secret bell i lluent. Sempre em va semblar un sacrilegi profanar-lo amb les katiuskes.

La pluja obrava miracles i també omplia de vida la bassa de les culleretes. Mai no et vas preguntar d’on sortien aquells éssers misteriosos. Què se’n feia quan l’aigua ja s’hauria assecat al cap d’unes poques setmanes. Era com si el món tingués un doble fons on només es podia viure els dies que plovia. Un univers que semblava una rèplica exacta del nostre, però que es regia per unes lleis diferents que et permetien córrer pels passadissos de l’escola a l’hora de l’esbarjo. I pujar a les golfes a escampar gibrells, galledes i pots de tota mena. El so monòton de les goteres es convertia en una curiosa simfonia a destemps que canviava cada pocs minuts de ritme i intensitat.

Música de piano per a una casa vella. Gairebé sempre, l’orquestra de sota la teulada acabaria el concert a les fosques. Amb la mateixa certesa que el llamp anuncia el tro, després d’un terrabastall celestial, el murmuri –gairebé un mantra– de “Sant Lluc, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” era el preludi a encendre espelmes perquè se n’aniria la llum. I era aleshores que ho veies tot clar. Que senties explicar històries antigues i pensaves que si aquell moment s’hagués pogut envasar portaria una etiqueta de felicitat.

El retrovisor (Segre, 01-06-18

dimarts, 29 de maig de 2018

Calamar celestial


Sedació, sí, però sedició no sabia què era fins fa quatre dies. Tenia curiositat per saber com eren els sediciosos d’abans, els de tota la vida. N’he trobat centenars, protagonistes de notícies esgrogueïdes pel pas del temps. Històries llunyanes –remotes– d’aixecaments militars, consells de guerra... A partir dels veinticinco años de paz va perdent pistonada la paraula de moda, fins que arriba el punt que el Tribunal de Orden Público absol quatre sindicalistes andalusos del famós delicte perquè adreçar-se a uns treballadors per animar-los a fer vaga no es podia considerar sediciós ni a l’Spain is different del darrer franquisme, que ja és dir.
Maig del 68. Siguem realistes, demanem l’impossible. Però aquí ningú aixecava llambordes buscant la platja, perquè la notícia era més amunt. Literalment. A 45.000 peus, segons l’informe desclassificat pel ministeri de Defensa el 1993. Situem-nos: ara fa cinquanta anys un objecte volador no identificat voltava pel cel de les comarques de Lleida. Advertim que encara que fos 17 de maig en aquella època no existia l’Aplec del Caragol i tot sembla indicar que les persones que el van albirar estaven prou serenyes com perquè tot un capità de la base de Torrejón de Ardoz enlairés un F-86 de l’exèrcit a les 10.55 del matí. En un no res el caça a reacció es va plantar sobre els Pirineus i allà era l’ovni. El capità José Joaquín Vasco assegura que s’hi va intentar apropar, però que l’objecte blanc i lluminós que tenia forma de punta de llança o de calamar, que sembla que no hi va haver consens a l’hora de redactar l’informe, va fer una ascensió vertiginosa. Vasco el va seguir fins on li va permetre l’avió. Abans de donar-se per vençut, va fotografiar aquell objecte misteriós que va estar nou hores sobrevolant Lleida. Al Diario de Lérida ho van tenir clar: era un satèl·lit meteorològic. Bé, ho suposaven, que ningú no en va saber donar cap explicació plausible. Però si un capità de l’exèrcit va fotografiar aquest calamar mutant potser se’n podrien saber més coses. Ai, las! No us ho creureu: el rodet va sortir velat –millennials, busqueu algú que us ho tradueixi. Ara ja no es veuen ovnis enlloc, només sediciosos. Tot torna. Bé, i espanyols. N’hi ha que només veuen espanyols. Tant és si són corruptes.



El retrovisor (Segre, 25-5-18)

diumenge, 27 de maig de 2018

A cent passes d'aquí


Ningú no se’n recorda, de Pere Burgués. El 8 de gener del 1856 va morir amb només 18 anys. Una làpida commemorativa que encara es conserva al cementiri vell de Puigverd de Lleida especifica que la desgràcia va passar “a cent passes d’aquí”, sense donar-ne més detalls. Ni Jaume de cal Maco, que ja passa dels cent, en té record. Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a la tardor, però aquesta història incompleta i trista fa dies que m’acompanya, com la pluja. Una calavera maldestra, gairebé naïf, que va ser gravada fa un segle i mig a la pedra, vetlla la memòria del pobre Pere. Resulta commovedor l’intent desesperat dels seus pares –és de suposar– perquè el noi no se n’anés del tot. Com si s’aferressin als seus braços forts que havien de fer gran la família. A Boldú també n’hi ha una, de làpida. Recorda Francisco Freixes, de la Fuliola, que el 15 d’agost del 1845 va morir a la bassa. Devia fer calor, aquell dia. Una remullada s’agrairia. Però Francisco no va sortir viu de la bassa. Vint-i-tres anys, tenia. Ja no se’n fan, de làpides commemoratives. Un pom de flors de plàstic descolorides en algun revolt de carretera i prou. La primavera trista dels cementiris d’asfalt. Una visió fugaç que encongeix el cor de qui hi passa i, invariablement, pensa que això a ell mai no li passarà. Com s’ho pensava Antonio Mariné Raurell quan va morir d’accident el 22 d’octubre del 1916 en el que des de llavors es va conèixer com “el tomb de Mariné” a prop d’Altafulla. 
Però posats a explicar històries tristes, em quedo amb una làpida escrita fa 2.000 anys. Avui és el Dia Internacional dels Museus. A l’Eduard Camps de Guissona s’explica la de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir. La seua mare, Servil·la Praepusa, va voler deixar constància del molt que li dolien aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. I la pobra parella es consola fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga de la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “que la terra et sigui lleu”. A tots.

El retrovisor (Segre, 18-5-18)