dilluns, 21 de gener de 2019

Camins de mar i de sorra

Han deixat de ser notícia, però no han deixat d’existir. L’associació Lleida pels Refugiats té ben presents els milers i milers de persones que han hagut de fugir de casa seua. Ahir es va presentar el llibre col·lectiu Camins de mar i de sorra, una iniciativa d’aquesta ONG per recaptar fons per als pàries del món, els oblidats de tothom. Els abandonats, per dir-ho pel seu nom. Fa uns mesos em van convidar a participar en aquesta iniciativa solidària escrivint un conte. Catorze autors i catorze il·lustradors hi hem col·laborat de manera desinteressada, tot i que no m’agrada la paraula, perquè d’interès en tenia, i molt. De vegades se’ns oblida que el drama dels refugiats ens és molt proper. Som nosaltres, mirant-nos en l’espill de la història. El meu  al projecte era obvi. També el fet que no parlaria de Síria ni de l’estret de Gibraltar. Un poema d’Antonio Jiménez Millán em va servir de punt de partida. El vaig llegir a la pantalla del mòbil mentre dinava. Són mals temps per a la lírica, ja ho deia Coppini. Aquells versos inesperats al mur del Facebook em van recordar un episodi de la Guerra Civil soterrat en alguna carpeta mal arxivada al meu disc dur. El protagonitzen la meua mare, que només té nou mesos, amb altres familiars. Dones i criatures que van emprendre el llarg camí cap a l’exili.
Ya en casa, miro las noticias.
El olvido se suma a la maldad de entonces,
también la indiferencia o la mentira
que se ocultan detrás de la palabra patria.
Pateras, alambradas, bombardeos
y gente que huye ahora de otras guerras.

Els refugiats deixen de ser un col·lectiu abstracte i llunyà. Tenen la cara espantada i esperançada com la que fa ma padrina a les fotos de França, quan literalment no entenia res del que passava al seu voltant. Agraïment infinit a les famílies que les van acollir fa vuitanta anys. Després, els nazis les van empènyer cap a l’abisme de les presons de Franco, però aquesta és una altra història. I tenint en compte que les adultes del grup van acabar tancades a Osca, potser semblaria un pervers epíleg del Retrovisor de la setmana passada sorprenentment portat a la Fiscalia. I no. L’únic que pretenc és que es venguin molts exemplars de Camins de mar i de sorra, perquè tots podem ser refugiats. Demà mateix.

El retrovisor (Segre, 21-12-18)

diumenge, 20 de gener de 2019

Operació trasllat


Els dos soldats s’esperaven a fora del museu del Prado. Fumaven amb desgana al costat del camió. Una dona “tan guapa que quan anàvem pel carrer la gent es girava per mirar-la” els va recriminar l’actitud. “Ningú no parlarà dels morts d’aquesta guerra, però si aquests quadres es perden serà un desastre per a la humanitat”, va dir María Teresa León als milicians que havien de transportar el Carles V de Ticià i Las Meninas de Velázquez. El seu vidu, Rafael Alberti, recordava l’anècdota en un homenatge que es va fer a l’autora fa vora trenta anys. Aquells nois amb uniforme van entendre aleshores la solemnitat que requeria la missió, van apagar instintivament la cigarreta i van guardar un silenci commovedor, respectuós. Les obres mestres del Prado van sobreviure a la Guerra Civil. Pura èpica. Vuitanta anys més tard, un altre museu va ser literalment pres per homes armats i uniformats. Però ells no eren monument men. Se’ls esperava a les vuit del matí per executar una sentència que no és ferma i que suposava que 44 obres d’art abandonarien el museu que les conservava. No hi havia cap amenaça de bombardeig, però l’aplicació del 155 deixava desemparat el Museu de Lleida per interposar cap recurs. A les 3.21 de la matinada de l’11 de desembre de 2017, un grup d’agents de la Guàrdia Civil es va presentar al Museu de Lleida. “Buenas noches, venimos a ocupar las salidas de emergencia”. Va ser una nit molt llarga. Marga del Campo ha abocat el cor a Operació trasllat (Pagès Editors). És el relat de tot el que va passar portes endins. Ho escriu en primera persona, però dóna veu a tots els seus companys. A les fotografies de Jordi V. Pou que il·lustren el llibre es veuen abatuts, impotents. Mentrestant, dos agents de la policia judicial es fan una selfie davant les caixes sepulcrals de Sixena. Tenen la cara pixelada, però s’intueix el seu somriure. La pobra Isabel d’Urgell convertida en trofeu de caça. Laia Navarra ho enregistra tot en vídeo. Un dels que s’encarreguen del trasllat és un noi jove que porta la gorra a l’inrevés i li dedica una botifarra. Ell, al contrari que els milicians, no va saber entendre la solemnitat de la seua indigna missió. Als museus, de matinada, només hi entren els lladres.

El retrovisor (Segre, 14-12-18)

dissabte, 19 de gener de 2019

Dones de paper


Escriu Paulina Reig el 16 de febrer de 1907: “És indubtable que l’home és superior a la dona.” En realitat, l’article és una crítica a la frivolitat. Paulina retreu als homes que només es fixin en la joventut i la bellesa per triar una companya de vida i no es preocupin de “formar-la” per poder-hi parlar. Digués el que digués el calendari, el segle XX anava tard. La reflexió, de tan paternalista, ha envellit molt i té un regust ranci, però és un dels primers exemples de dones parlant de dones. Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país. Un país que avança a un ritme frenètic, prou perquè el 3 d’agost de 1931 es publiqui un escrit de Rosa M. Arquimbau que és tota una declaració de principis: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava”, i matisa la primera persona del plural. “Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols la felicitat regnarà a Catalunya.” Amén. Elena Yeste i Francesc Canosa signen Dones que surten del paper, un recull d’articles, cròniques, reportatges i entrevistes escrits per dones entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. És l’arribada de les dones a la premsa. És la irrupció de les dones al món, de fet. El començament d’un nosaltres. Un viatge de la Reinaxença a la guerra que certifica davant notari que tot està inventat.  El moviment #OnSónLesDones, també. María Luz Morales, que va arribar a ser directora de La Vanguardia el 1936, ja s’ho preguntava el 15 de juny de 1927. Hi havia un debat social sobre si era correcte o no llençar floretes a una dona i fa seua la “garbosa frase de Ossorío y Gallardo, quien dice que a los piropeadores que tienden, galantes, la capa a nuestros pies femeninos, debemos contestar: Donde pone usted la capa... ponga usted el Código”. Un codi civil en què la dona fos tractada com a major d’edat. Demolidor. El llibre acaba amb Teresa Pàmies explicant la història del soldat Pau Borràs, que va aprendre a llegir i escriure al front i, per fi, va saber contra qui lluitava, contra aquells que el volien analfabet.



El retrovisor (Segre, 7-12-18)

divendres, 18 de gener de 2019

Vaguejar

Vaguejar en temps de vagues no és “deixar-se anar al lliure curs dels propis pensaments”, segons la definició de l’IEC. És prendre partit. És dir prou. Aquests dies hem descobert que a les universitats, tot i els mil euros molt llargs de matrícula, hi ha professors que en cobren 500. Són els associats a temps parcial. Així d’entrada, aquesta figura és d’una gran importància. Són professionals de reconegut prestigi que dediquen unes hores del seu temps a compartir coneixements. Amb ells, la teoria adquireix una dimensió pràctica, tan necessària. Aporten ofici. Aterrem a la realitat: els associats són professors –majoritàriament joves – als quals es paga una nòmina insultant. Mà d’obra barata altament qualificada. Els 500 euros que tant han esverat són un somni per a molts d’ells. N’hi ha que ni s’apropen als 200. El mantra de la resignació és que fer classes a la universitat és prestigiós, encara. I és cert. Els associats a temps parcial amb d’altres ocupacions degudament remunerades que els eviten haver de recórrer al Pirmi es presenten com a professors universitaris quan participen en algun acte públic. Però que el sector del birret se n’aprofiti té regust de xantatge. I els neoesclaus es deixen diòptries a l’ordinador per treure’s el doctorat, per si sortís una rifa de titularitat tenir alguna opció de premi. De fet, ni es queixaven, fins ara, que aquests contractes són com el que signava Messi a l’anunci de cervesa (pel tovalló de paper, no pels zeros). Però passen els cursos, algun antic alumne ja és col·lega i res no canvia. De fet, fins i tot hi ha becaris que fan el salt a professors i es troben amb la desagradable sorpresa que han perdut poder adquisitiu. Sí, costa de creure: guanyaven més de becaris. Una societat que no prioritza l’ensenyament no aposta pel futur. El cas dels associats és escandalós, però no únic al sector del guix. I es van fent noves lleis. I a cada bugada es perd un llençol. Més d’una dècada després de la seua publicació, Generació L, de Pere Pena, és de lectura obligatòria. Aquesta “generació Logse” era el resultat d’una política que havia deixat de creure en l’escola com a base de la cultura i de la cultura com a motor de la societat. Un món malalt en el qual els metges també han d’anar a la vaga.

El retrovisor (Segre, 30-11-18)

dijous, 17 de gener de 2019

Una medalla de bateig


El lleidatà Sisco Garcia és membre del Comitè Central del Partit Comunista. Un dels seus tresors més preuats és una medalla de bateig amb un nen Jesús en relleu. No és cap contradicció. Aquesta joia té un valor que no es mesura en quirats. Va pertànyer a Hermínia Boleda Colom. Les seues inicials estan gravades al revers de la medalla, així com la data del bateig: 27 de juliol del 1927. Aquesta nena vivia al número 7 de la plaça del Dipòsit de Lleida amb els seus pares, Jaume Boleda i Teresa Colom. Ell era de Reus. Ella, de Manresa. Potser perquè tenien la família lluny es feien molt amb els veïns d’escala. El 2 de novembre del 1937 l’Hermínia se’n va anar a l’escola després de dinar i ja no tornaria mai més a casa. Va ser una de les víctimes del bombardeig del Liceu Escolar. Deu anys. Una vida escapçada. Els seus pares ni tan sols van saber mai del cert on l’havien enterrada. Van aixecar un mur de silenci per protegir-se del dolor insuportable. Qui els va conèixer després del dia en què ho van perdre tot, com el Sisco, els recorda com una parella encantadora que, aparentment, feia vida normal. “M’explicava històries de quan als anys XX va servir a Alfons XIII en un restaurant i de com l’àpat va acabar amb una projecció de cinema eròtic.” El Sisco anava molt a la plaça del Dipòsit a veure la seua padrina. Un dia, el senyor Boleda el va cridar per donar-li la medalla i una coberteria de plata que hauria hagut de formar part d’un aixovar. Feia mig segle que s’havia acabat la guerra i el seu temps s’acabava. Allò no era un regal, era una súplica. Amb aquest gest, el Jaume Boleda volia que la memòria de la seua filla el sobrevisqués. La parella va morir poc després i va deixar instruccions de ser enterrats al més a prop possible de la fossa comuna del cementiri de Lleida, on reposen les víctimes de la guerra. La família del Sisco encara els porta flors. “Pot semblar una història anacrònica, però l’explico perquè hi ha moltes Hermínies al Iemen o a Síria de les quals també es perdrà la memòria per guerres que promou el capitalisme imperialista.” Li agradaria que es fes un museu de la memòria històrica per cedir aquests objectes i aconseguir que aquesta nena visqui per sempre. Que venci el feixisme que la va matar.

El retrovisor (Segre, 23-11-18)

dimarts, 15 de gener de 2019

A les presons de Franco


Mea culpa, mea culpa. Mea maxima culpa. Confesso que sostenia un lliri a la mà de les dimensions d’una sequoia gegant. Ho escric i em sento una poderosa Afrodita A. El lliri sequoia no m’impedia d’escriure, però. “Imaginin un país en què un periodista va a parar a la presó per haver escrit un article sobre els bordells més freqüentats de la seua ciutat. Un país en què solidaritzar-se amb uns miners en vaga és delicte. Un país en què et fan un consell de guerra per entonar El cant de la senyera. No ens referim a cap remota república bananera. Va succeir aquí. I no fa tants anys.” Fi de l’autocita. Vaig trobar per casualitat aquest reportatge escrit el 2004. El llegeixo i em commou la fe cega que tenia en el sistema. Queralt Solé acabava de publicar el llibre A les presons de Franco, vint testimonis esgarrifosos que a mi em semblaven molt llunyans. Històries remotes enviades des de l’exoplaneta situat a sis anys llum de la Terra. El protagonista del text era Manuel Vázquez Montalbán. L’11 de maig del 1962 va cridar: “Vaga general, mori el general!” en una manifestació solidària amb els miners d’Astúries. Li van caure tres anys de presó, que el general en qüestió tenia poc sentit de l’humor. Encara no era un escriptor famós. De fet, ni tan sols havia escrit cap llibre. Manolo Vázquez va ser traslladat en tren de Barcelona a Lleida, on compliria condemna. Anava vestit de presoner, com en una paròdia de pel·lícula de lladres i serenos. S’acabava de casar amb Anna Sallés, que també va acabar a la presó per haver participat en la protesta. Ella, però, va quedar lliure el 7 de novembre d’aquell mateix any i es va instal·lar a la capital de Ponent, per ser a prop del seu marit. Un dia, una noia la va veure sortint d’un locutori telefònic plorant i li va preguntar què li passava. Era la Rosa Solsona. Filla d’un republicà convençut, a casa seua “sempre hi havia lloc per a una víctima de la dictadura”. I així va començar una bonica amistat que duraria tota la vida. “A Rosa Mari, Santiago y familia por los que hasta da gusto pasar por Lleida”. Així els va dedicar, ja lliure, Informe sobre la información, el llibre que va escriure entre reixes. I de cop, la història antiga sembla molt recent, massa.

El retrovisor (Segre, 16-11-18)

dilluns, 14 de gener de 2019

La memòria de l'aigua


A la ràdio del cotxe de línia dels estudiants, com se li’n deia a l’autocar que dilluns de bon matí sortia carregat de jovent de Benavarri cap a Lleida, Miguel Luis, el del “bote sin fondo” de Ràdio Popular, havia dit que el Segre baixava “molt crescut”, però és difícil impressionar el públic de segons quines edats. Van arribar a l’estació d’autobusos i van seguir la rutina setmanal de baixar al soterrani, a la consigna, a deixar les bosses abans d’anar a l’institut. Manel Riu era alumne del Gili i Gaya. Allí va descobrir el 1979 que el barreat que ell es pensava que parlava era una variant dialectal del català tan digna i tan correcta com qualsevol altra. Aquell 8 de novembre de 1982 feia COU i tocava cine. Sessió matinal al Lumière: La Colmena, de Mario Camus. Quan van sortir del cine els van dir que havien tancat l’institut. Els del cotxe de línia de Benavarri se’n van anar a buscar les bosses a l’estació, però també l’havien tancat perquè el Segre s’hi escolava a traïció, des del clavegueram. No tenien cap més opció que buscar refugi a la residència dels Franciscans, al barri del Noguerola.Però a l’altura d’Indíbil i Mandoni no els van deixar continuar. Van veure barques que solcaven la rambla Ferran, on tantes vegades s’havien creuat amb un dels personatges més emblemàtics de la Lleida dels vuitanta, l’home-cotxe que imitava els motors i les botzines i fins i tot posava l’intermitent per avançar els vianants. Les Zodiacs desembarcaven gent als ports improvisats que formaven els carrers perpendiculars que pugen cap a la plaça de la Sal. Ells no tenien bossa, ni llibres, ni roba, ni diners, ni institut, ni residència. Havien vist coses que ningú no es creuria. Ells potser no ho sabien, però al Bahía hi feien Blade Runner. El cap de setmana els espectadors en sortien de veure la història dels replicants sense memòria impregnats de pluja àcida. Al carrer plovia, també. Plovia amb una intensitat apocalíptica. No brillava cap raig-C en la foscor, però semblava que s’acabava el món. I poc va faltar. Amb els anys, Manel Riu tornaria a creuar la porta de Tannhäuser per retre comptes d’una altra cosa que tampoc no us creuríeu: gent citada a declarar per criticar la violència exercida per la Guàrdia Civil l’1-O.


El retrovisor (9-11-18)