dijous, 1 de novembre de 2018

La noia el tren

Es deia Antònia. Antònia Molí. No sabem d’on venia. L’octubre de 1918 viatjava a bord del tren correu que feia el trajecte entre Sant Sebastià i Lleida, d’on era filla. No va arribar mai a casa. La noia va morir prop de Montsó. El pànic es deuria apoderar del vagó. Tothom que tossia seria considerat culpable fins que no es demostrés el contrari. L’Antònia havia pujat malalta al tren. Oficialment, va patir un “col·lapse cardíac”, segons publicava la premsa. En realitat, va ser una dels 50 milions de víctimes que es calcula que es va cobrar la grip arreu del món. “Va pujar malalta al tren”, s’advertia. No era una grip qualsevol. La tardor de fa un segle van detectar-se els primers casos del que passaria a la història com la grip espanyola, però ni havia començat a la península ni va ser més mortífera a l’Estat que a cap altre racó del planeta. El gentilici és ben curiós. Som a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Informar dels estralls causats per la grip proporciona una informació a l’enemic que es pot girar en contra nostre, així que s’opta per l’omertà i se silencia. A Europa, que aleshores era el melic del món, només n’anaven plens els diaris espanyols, perquè era territori neutral, i d’aquí que la grip s’associés a l’únic lloc on se’n parlava. Paradoxalment, als titulars de l’època era anomenada grippe, que és com es diu en francès i alemany. El segle XX es presentava en societat amb tragèdies a l’engròs. A Lleida, la gran riuada del 1907 s’ho va emportar tot menys la misèria. Hi havia moltes esperances dipositades en el novecento, però l’enfonsament del Titanic, la Gran Guerra i, després, la grip avançaven que seria un segle complicat. Va ser una pandèmia sense precedents. Només a Lleida es van expedir 107 certificats de defunció per grippe. La majoria (un 72%) persones joves, com la passatgera del tren correu. Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va fer emmudir els campanars perquè el toc de difunts desmoralitzava la població. A Cervera, fins i tot es va prohibir d’anar al cementiri per Tots Sants. No era cap exageració. En una sola nit van morir set nens de la Inclusa, a Lleida. El virus actuava amb una gran rapidesa. De vegades, era qüestió d’hores. La memòria és fràgil i ara hi ha qui, podent, no es vacuna.

El retrovisor (Segre, 19-10-18)

dimecres, 31 d’octubre de 2018

La intempèrie espantosa

Només fa trenta anys que la Casa de Maternitat de Lleida va tancar la porta gegantina, insòlita, desorbitada. No costa gaire posar-se en la pell d’un nen que la creuava per primera vegada. Te l’imagines apujant el cap per mirar d’abastar aquella aclaparadora immensitat, recorrent un laberint de passadissos que se li farien eterns agafat de la mà d’una monja. Potser plorant. Fent-se gran abans d’hora. Però, com escriu Joan Margarit al poemari Casa de misericòrdia, “la intempèrie era molt més espantosa” i potser per això alguns dels antics usuaris recorden aquells dies llunyans amb una certa nostàlgia. Des del setembre del 1988 que la Casa de Maternitat és història. Deu anys més tard, el majestuós edifici es convertiria en la Biblioteca Pública de Lleida. A pocs metres, encara continuava en actiu l’hogar, que era com els interns anomenaven la Llar de Sant Josep, on anaven els nois de la Maternitat a aprendre un ofici. El maig del 1996 es va posar punt final a aquesta institució benèfica de la Diputació on avui s’alça el Museu de Lleida. “Nosaltres mai ens podrem mirar aquests edificis com la resta de gent.” El nen que m’ho explicava ja està jubilat. No era orfe, com tants d’altres companys. Tenia sis anys quan va haver de deixar enrere el poble perquè sa mare estava malalta. El segon diumenge de cada mes l’anava a veure el pare. “I jo content, perquè sempre em portava menjar.” Optimista de mena, deia que poca gent tenia calefacció i es dutxava amb aigua calenta en aquells anys de postguerra. Biografies tremendes. Un altre d’aquests nens que ronden els 70 recordava amb esgarrifosa precisió el dia que una tieta el va pujar a cavall d’una bicicleta per deixar-lo a la Maternitat. Tampoc no era orfe. “La mare es pensava que era vídua de guerra i va iniciar una relació amb el que seria el meu pare. Però el marit va tornar per sorpresa i els dos fills nascuts fora del matrimoni fèiem nosa.” Al cap de sis anys, com si res no hagués passat, els van reclamar. “Va ser un cop, perquè pensàvem que era la fi del malson i només ens volien per fer d’esclaus.” Un dia se’n va cansar i va aviar els conills de la granja familiar perquè el retornessin a la Maternitat. Definitivament, la intempèrie era més espantosa.

El retrovisor (Segre, 12-10-18)

dilluns, 29 d’octubre de 2018

La balança dels Balek


Al poble només hi havia una balança, la dels Balek. Estava prohibit per llei tenir-ne una a casa des de feia tants anys que ningú ni es plantejava el perquè. La canalla anava a buscar bolets, herbes o llavors de rosella al bosc i ho portava a pesar al castell. Quan la balança s’aturava a la ratlla negra la senyora donava uns penics als nens i, si estava de bones, un caramel àcid de propina. El 1900 l’emperador va donar un títol nobiliari als Balek, que es van convertir en Balek von Bilgan i, per celebrar-ho, van regalar un paquet amb mig quart de quilo de cafè de Brasil per a cada família del poble. El xiquet va anar al castell a buscar el cafè que li tocava als de casa seua i el de tres veïns més. Es va quedar sol davant de la balança amb mig quilo de cafè i no se’n va estar. Estranyament, el plat no s’anivellava amb la pesa de mig quilo. Va treure’s una pedra que duia a la butxaca per si li calia fer anar la fona i tampoc no hi arribava. Després, una altra. I una tercera. En van caldre cinc per anivellar la balança. El nen va córrer amb les cinc pedretes a ca l’apotecari. Ell era l’únic autoritzat per tenir balança. I així va saber quin era el pes de la injustícia. Tones i tones d’abús que des de feia generacions suportaven els súbdits dels Balek. El conte de Heinrich Böll no acaba bé. Fa molts anys que el vaig llegir. El text és un record vague, però no la impotència que traspua. Al meu poble no hi havia nobles ni castell, però els amos de les mines dictaven les lleis. S’anava a preu fet. Tant carbó treies del canyó, tant cobraves. Vint-i-cinc cèntims per vagó a banda del sou base. La primavera del 1963 es va trobar una veta molt bona i els vagons s’omplien més ràpid. L’alegria dura poc a casa del pobre. Els amos van decidir que mentre es treballés en aquell túnel es cobraria menys. El pes de les 5 pedretes de Böll aixafant qualsevol esperança. Els miners s’hi van negar en rodó. En arribar l’hivern, quan hi havia més demanda de lignit, molts pagesos amb poca terra es llogaven a la mina. Aquell any se’ls oferien unes altres condicions. Misèria a dos velocitats. Un dia van decidir no sortir de la mina fins que tothom cobrés igual. Va arribar un exèrcit de guàrdies civils, però la vaga va tirar endavant i el mig quilo de cafè va tornar a pesar mig quilo.

El retrovisor (Segre, 5-10-18)

divendres, 26 d’octubre de 2018

A l'alba


Tot torna. La vida és com una atracció de fira que et fa donar tombs i més tombs per acabar al mateix lloc. Costa de pair que la pota d’elefant, els escalfadors i les espatlleres s’obrin pas cada cert temps. Però això rai. Esgarrifa constatar que també retornen, com un bumerang venjatiu, històries amb olor de ranci que semblaven del tot superades. Exemple 3.547: l’a por ellos d’ara fa un any venia de lluny. 27 de setembre de 1975. Aquell dia es va començar a escriure una falsa cançó d’amor. Luis Eduardo Aute va musicar la impotència, el dolor. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga. I així va ser. Aquella alba es va executar les cinc darreres víctimes del franquisme. Cinc nois joves afusellats per guàrdies civils voluntaris –repeteixo: voluntaris– a Cerdanyola del Vallès, Burgos i Hoyo de Manzanares. En aquest poble de Madrid van ser tres els ajusticiats. El periodista Alfredo Grimaldos va recollir el testimoni del capellà. “A banda dels policies i guàrdies civils que van participar en els piquets n’hi havia d’altres que van arribar en autobusos per esperonar-los. Molts anaven borratxos.” Terrible. El sacerdot va anar a donar l’extremunció a un d’aquells joves. Encara respirava. “El tinent que comandava l’escamot d’afusellament es va apropar i li va fer el tret de gràcia sense donar-me temps a separar-me del cos caigut. La sang em va esquitxar. No he deixat de tenir malsons cap dia de la meua vida.” La cançó d’Aute cobra un nou sentit. Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas. Es menjaven les últimes flors perquè endevinaven que el dia arribaria amb fam endarrerida. Miles de buitres callados van extendiendo sus alas. Quan el nus a la gola adquireix dimensions bíbliques trobo la carta que va escriure Xosé Humberto Baena, una de les víctimes. Comença així: “Papá, mamá: Me ejecutarán mañana de mañana. Quiero daros ánimos. Pensad que yo muero pero que la vida sigue.” El noi, que encara no ha fet els 25, deixa instruccions: “Haced todo lo posible para llevarme a Vigo. Como los nichos de la familia están ocupados, enterradme, si podéis, en el cementerio civil, al lado de la tumba de Ricardo Mella. Nada más. Un abrazo muy fuerte, el último.” Impossible no plorar.

El retrovisor (Segre, 28-9-18)

La cançó

dijous, 25 d’octubre de 2018

Operació temps


Ahir va ser un dijous complicat als instituts, sobretot. Operación Triunfo, un dels programes de televisió amb més èxit d’audiència entre els joves, va fer anar a dormir de matinada bona part de l’alumnat. No és obligatori mirar-ho, cert. Però m’ha semblat simptomàtic. En quin moment vam perdre, literalment, la noció del temps? Miro les pàgines de televisió del 19 de setembre de 1993, vint-i-cinc anys exactes abans que s’emetés aquesta gala d’OT (i només és un exemple), i veig que a TVE feien Batmana les 21.30. A tres quarts de dotze s’havia acabat el prime time. A TV3 es va veure Tootsie, aquell dia. Mateix horari. A les 23.30, tothom al llit. Algú sortirà amb la murga que som mediterranis i ens agrada la nit, oblidant el petit detall que quan no fèiem horaris demencials seguíem sent mediterranis. Que, de fet, els nostres veïns mediterranis ens prenen per faltats quan saben que sopem a quarts d’onze de la nit en el millor dels casos. No, això no és cap anunci de cervesa. Això aquí no s’havia fet mai. Es dinava a la una i se sopava a les vuit. Però hi va haver un temps que això feia de pobre, de pagès. A les ciutats s’anava més tard. I ens devia semblar més fi. No sabíem que si això era així era perquè a l’Espanya trista dels anys quaranta, milions de persones tenien dos treballs per sobreviure i això va modificar artificialment els horaris dels àpats a les zones urbanes. I, per acabar-ho d’adobar, el 1942, Franco va decidir canviar l’hora. S’havia autoproclamat caudillod’un país providencialment col·locat per Déu al centre del món, però ja és mala sort que ni ell s’ho cregués i no li agradés el fus horari que li havia tocat a la rifa geogràfica. Ell no volia saber res dels anglesos. Els alemanys gastaven un bigoti més del seu gust, ja se sap. I encara que Madrid i Berlín estiguin separats per més de 2.300 quilòmetres, es va acceptar pop com a animal de companyia. Com que les desgràcies mai no vénen soles, encara seríem agraciats als anys setanta amb l’absurda decisió d’avançar i endarrerir rellotges dos cops l’any. Quan a mon padrí li preguntaves l’hora a l’estiu no se’n sabia estar. “Les cinc que són les tres.” A mi em resultava tan enigmàtic com la comptabilitat en rals, però tenia més raó que un sant.

El retrovisor (Segre, 21-9-18)

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Defecacions i desfloraments


La metafòrica defecació de l’actor Willy Toledo, que es va cagar en déu i assegurava que li sobrava merda per cagar-se en el dogma de la santedat i virginitat de la Verge Maria, l’ha portat als calabossos. L’Associació Espanyola d’Advocats Cristians va portar el renec, publicat al Facebook, a Fiscalia. I quan el jutge el va citar a declarar, no s’hi va presentar. Després de fer nit a la garjola, Toledo va dir que li semblava tercermundista que encara existissin en aquest país cinc articles del Codi Penal referents a les ofenses als sentiments religiosos. Segurament, aquesta associació de la pell prima és urbanita. Al món rural els cagaments més estrambòtics poden ser proferits per persones amb profundes conviccions religioses. L’escatologia feta hipèrbole ha funcionat durant segles com a vàlvula d’escapament. No eren renecs seriats, com els d’ara. Hi havia una certa voluntat estilística.
 Uns eren incondicionals dels quatre pilans que aguantaven el cagador de Maria Santíssima. Un clàssic. La llargada del renec era directament proporcional al grau d’indignació que es volia deixar palès. Un “redéu!” curt i sonor podia ser suficient. Però si es trencava la corretja del motocultor amb el remolc ple no n’hi havia prou per condensar tota la impotència del pagès cansat i enfadat. “Així baixés nostre senyor en figura de tossino i tota la cort celestial d’àngels enganxats a la cua!” Pur deliri. No consta que cap d’aquests blasfems acabés davant del jutge, com sí que li va passar a un universitari d’Almacelles que feia Història al Roser en els temps en què estudiants i prostitutes convivien en promíscua harmonia al carrer Cavallers. El maig del 1980 es va editar una revista que portava el nom d’una botiga de preservatius, La higiènica. César Alegre, de 20 anys, hi va publicar un poema en què la virginitat d’una mare superiora desflorada per una víbora queia al terra en forma d’Esperit Sant. El 1981 va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d’inhabilitació per vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica, pena ratificada pel Suprem el 1982. Que si canvi, que si Naranjito, però no hi havia prou H&S als supermercats per eliminar la caspa.

El retrovisor (Segre, 14-9-18)

dissabte, 22 de setembre de 2018

Bogart als peus del Sant Crist


Estem malalts. Infectats, segons ens van precisar. Ens hem begut l’enteniment nivell hardcore. I no se’ns passa. De fet, la nostra dèria malsana rebrota a la tardor. No hi ha vacuna per a aquesta febre groga. I tampoc no funciona el xarop de bastó administrat a grans dosis l’1 d’octubre passat. Som uns indòmits cowboys sense llei. I ens ve de lluny. A l’oest, fins i tot tenim buscadors d’or. El nostre tresor de Sierra Madre es troba submergit a les aigües del Segre. I no és cap metàfora. En el nostre imaginari, els buscadors d’or tenen la cara de Glenn Ford o de Humphrey Bogart, però molts anys abans que la febre de l’or fes embogir els rudes pobladors del Far West, a l’oest català ja es pescava alguna cosa més que peixos.Ibn Abd-al-Múnim al-Himyarí escriu cap al segle XIII: “Larida és una ciutat antiga que fou edificada al costat d’un curs d’aigua que ve del país de Gillikia i que es diu Shikar (...) és el riu d’on s’extreuen partícules d’or pur”. Gillikia és la Gàl·lia i Shikar, el nom que rebia el Segre en època andalusina.

El Segre és un riu aurífer que arrossega or des del Pirineu fins a l’Ebre. Se’n pot trobar al llarg de tot el seu recorregut, diuen, però a John Huston li hauria sortit una pel·lícula llarga. Com advertia Heràclit, s’ha de saber on mullar-se. Aquest metall pesant es diposita de manera natural en determinades zones del curs fluvial anomenades placers. I Balaguer és especialment rica en placers. Davant per davant del Sant Crist, però a l’altre costat de riu, a l’antic molí fariner de l’Esquerrà, hi ha un espai únic a Catalunya: el Centre d’Interpretació de l’Or del Segre. Botes d’aigua, àbac i paciència. Molta paciència. Cal extreure deu litres de grava i arena per trobar entre quatre i vuit partícules d’or. Això, traduït, vol dir que per aconseguir un gram d’or s’han de remoure mil tones de sorra. Però no defallim. Bé, de vegades. Anselm Turmeda explicava el 1420: “Vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana”. Una “ciutat de la ciència per als cristians en aquell país” que té “un grau riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per obtenir-lo no satisfan el seu benefici i per això és deixat de banda”. No volem molles, volem el pa sencer. Ni les palletes d’or del Segre ens satisfan, ja.

El retrovisor (Segre, 7-9-18)