dijous, 22 d’agost de 2019

La generació Woodstock

El Woodstock Music & Art Fair semblava un festival condemnat al fracàs. S’havia de celebrar a Woodstock, a l’estat de Nova York, els dies 15,16 i 17 d’agost del 1969 amb Bob Dylan, que aleshores vivia en aquest poble, com a principal reclam. Però Dylan va caure del cartell i l’oposició veïnal va obligar els organitzadors a traslladar-lo a Bethel, a uns 65 quilòmetres, encara que no li van canviar el nom. Es van llogar uns terrenys on es comptava encabir unes 60.000 persones, però es va fer curt, molt curt. Més de 400.000 espectadors van desbordar totes les previsions. Mig milió més van desistir d’arribar-hi donat el col·lapse dels accessos. A les 17.08 del 15 d’agost, Richie Havens pujava a l’escenari de Woodstock i obria oficialment el festival, per on també van passar Joan Baez, Janis Joplin, The Who, Santana, Neil Young, Joe Cocker o Jimi Hendrix, qui va demanar ser l’últim a tocar. El festival va ser un clam contra la guerra de Vietnam. Hendrix va actuar vestit d’indi, i va fer una versió elèctrica de l’himne dels Estats Units, en què simulava el so de les bombes i de les metralletes. Això passava a les 9 del matí del dilluns 18 d’agost. També es va fer curt de dies, pel que sembla. Malgrat el caos organitzatiu, i amb els terrenys convertits en un mar de fang, no hi va haver incidents. Es van produir tres morts, però van ser accidentals: una sobredosi, una apendicitis i un insòlit atropellament de tractor. Sempre he estat molt crítica amb aquesta generació, senyorets de naixement per mala consciència lectors de poesia social, parafrasejant el poema de Gil de Biedma. Però si he de ser honesta, són els únics que segueixen mobilitzats. Joan Baez ha fet campanya explícita per l’alliberament dels presos polítics i, a Lleida, només cal anar els dilluns a la plaça Paeria. Tant si és agost com si és Nadal els cantaires clamen pels represaliats. La majoria, per edat, hauria pogut ser a Woodstock, però el 1969 el més lluny que viatjaven els joves era al Sàhara per fer la mili. Em queda el dubte de si es van assabentar del que passava a l’altra banda de l’Atlàntic. A la premsa de Lleida, ni es va mencionar. A la general, un únic breu: “La feria de música de Nueva York provoca un colosal embotellamiento.” Pau, amor i tal en temps de Franco.

El retrovisor (Segre, 16-8-19)

dilluns, 19 d’agost de 2019

Material escolar

El millor de l’agost és que s’acaba. Si t’apropes una caragola de mar a l’orella, t’arribarà el so esmorteït d’Earth, Wind & Fire escalfant a la banda. Música disco cantada en falset per celebrar la fi de l’estiu. Si no haguéssim potinejat tant els rellotges, la mort lenta i agònica de la calor culminaria amb l’ara enigmàtica dita de “per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”. Què més voldríem. No, encara queden moltes setmanes de penitència. De sentir el pes del món esclafant-nos sense pietat a l’hora de la migdiada. Però malgrat la suor, les xancles i els estampats impossibles, l’agost fa olor de llibres sense estrenar. Endorfina segregada a raig quan s’adquireix material escolar. Quan es prova la suavitat d’un bolígraf sense saber, encara, quines paraules escriurà. El verb fet tinta que habitarà entre nosaltres. La fe intacta en les nostres possibilitats. Defallirem abans no arribi el fred, en som conscients. Potser per això ens reservarem alguna llibreta. Com aquells vestits de mudar que penjaven a l’armari esperant ocasions que mai no arribarien. Eldorado ocult entre les pàgines en blanc d’un quadern que s’obre dòcil, reptant-te a conquerir un món que no existeix. L’abisme aclaparador d’avançar sense coordenades. La por irracional a profanar aquell primer full. Em costa estrenar una llibreta, ho admeto. És com si no volgués malbaratar les oportunitats que m’ofereix. I sé que un dia hi faré una anotació intranscendent i el quadern acabarà sent un objecte d’escriptori sense màgia ni misteri i que tornaré a comprar una altra llibreta en què dipositaré, intactes, les mateixes esperances. Si el material escolar ens atreu amb el magnetisme d’un imant és perquè no renunciem a encetar un nou curs, encara que faci dècades que no anem a escola. A aprovar-nos. Una prometedora llum de setembre inundant de calidesa l’horitzó després d’unes vacances eternes. “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es pregunta Luis Cernuda. Hi ha un temps en què som eterns. El futur ofereix tantes possibilitats que cap dels llapis que comprem aquests dies tindrà una mina prou llarga per escriure tantes vides com podríem viure sense ser massa conscients que arribarà el moment en què “el tiempo nos alcanza”. Farem tard a la nostra cita.

El retrovisor (Segre, 9-8-19)

diumenge, 18 d’agost de 2019

Vacances amb wifi

Tot era modern, menys les braves del Roma, que són eternes. Unes artistes establertes a Berlín parlant d’un projecte audiovisual que mostraven en un portàtil últim model. De sobte, una d’elles va adonar-se que se li feia tard i va treure de la bossa un telèfon mòbil amb aparença de Nokia de finals dels 90. Va sortir del bar per trucar o enviar un SMS –no hi havia més opcions– a qui fos que hagués d’avisar. Minuts després va tornar amb aquella falsa antigalla que va deixar damunt de la taula, conscient de l’expectació generada. “És la millor compra tecnològica que he fet darrerament”, va assegurar. Era el que semblava, un telèfon mòbil com els que vam tenir fa vint anys, i amb les mateixes prestacions. Hi havia alguna cosa de postureig en la reivindicació d’aquell aparell vintage, però també de rebel·lió. Aquella jove no pretenia renunciar als avenços del seu temps. Tenia perfil a les xarxes socials i altres maneres de connectar-se, però “l’smartphone era una constant distracció”. Era, en passat. Ens parlava una dona lliure. Més que una reflexió, era una obvietat incontestable. Hores i hores perdudes. Dies perduts. El temps és etern, però nosaltres no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. Que hi hagi hotels digital detox potser faria replantejar la teoria de l’evolució a Darwin. Acabem d’estrenar l’agost. El món sembla aturar-se, però no s’enganyin, ja ningú no fa vacances. Vacances de veritat. Desconnectar és un verb absurd quan es conjuga a l’ombra d’una xarxa wifi. O amb 3G, tant és. Trobes a faltar el temps en què no saber res d’algú era un bon senyal. No news, good news, es deia. El luxe de perdre’s entre les pàgines d’una novel·la. De perdre’s, ara literalment, pels carrers d’una ciutat que no coneixes. De deixar-se guiar per l’instint, no pel GPS. L’acollidora melancolia del retorn. Però no pots tornar si mai no marxes del tot. Hem renunciat a ser lliures. I com a dòcils esclaus geolocalitzats respondrem amb cortesia a la pregunta d’on hem anat perquè sabem que ja ningú no s’interessa per com ens ho hem passat, a qui hem conegut o si hem descansat. Només importa l’on, que ha de ser llunyà, com si la felicitat es pogués mesurar en quilòmetres o en likes a Instagram.

El retrovisor (Segre, 2-8-19)

J.R. Ewing a Maials

Els anys setanta van ser un gran deliri de pantalons de pota d’elefant, vaixelles de Duralex i mobles de fòrmica. O potser és que després de tants anys d’austeritat imposada els excessos venien de gust. Però coincidint amb l’agonia, la mort de Franco i la posterior resurrecció en forma de rei, la crisi del petroli ens va collar. A les pistes sonava música disco, però nosaltres només podíem sortir a ballar amb vestits de tergal. No hi havia manera de deixar enrere la misèria. I no serà que no es va provar tot. El 1940 es va excavar sense èxit un pou petrolífer a Tremp. Després va ser el torn d’Oliana, però tot i arribar a 2.500 metres de profunditat tampoc no se’n va treure res. “En España tiene que haber petróleo. Si algún día damos con él, nuestra economía logrará un nivel muy superior al actual.” A veure qui li nega a l’enginyer que el 1955 feia aquestes declaracions. Pocs anys després es publicava el llistat d’on se suposava que s’amagava l’or negre. Per províncies: Burgos, Lleida, Biscaia, Osca, Barcelona, Sòria i Navarra. Això ja ho tenim. El 1976 l’objectiu és la Vall de l’Ebre. De Casp es va cap al triangle que formen Maials, Seròs i Mequinensa, on es calculava que hi havia “unes de les bosses de petroli més grans del món”. El 1979, fa quaranta anys, es va cantar bingo i Campsa va comprar una hectàrea de terreny a Maials. El Diario de Lérida se’n va fer ressò a la portada. Titular amb interrogants: “¿Hay petróleo en Mayals?” Ara en sabem la resposta, però la primavera del 79 tot semblava indicar que després de la torre de sondejos es construiria el ranxo Southfork a la partida de les Estrabades, a tocar de la carretera de Flix, que ni tan sols estava acabada. L’ajuntament es posa mans a l’obra i es reuneix a la Societat Recreativa amb els propietaris de la zona. Cal eixamplar camins i millorar accessos, que es necessitarà molta maquinària pesant. Cap oposició. Només es demana que Campsa comprometi mig milió de pessetes per si abandona el projecte. L’endemà l’eufòria s’apodera de tothom. Maials torna a ser portada i es defineix com “la Texas de Lleida”, mentre que Lleida seria “la Veneçuela d’Espanya”. Si mai es va arribar a perforar, es va fer molt discretament, perquè no ho he trobat documentat. Els Ewing no saben quin oli es van perdre.

El retrovisor (Segre, 26-7-19)

dijous, 15 d’agost de 2019

Llunàtics

Els de la meua quinta sempre vam presumir de ser de l’any que es va trepitjar la Lluna, com si això ens convertís en una generació especial –espacial–, tot i no tenir record d’aquella matinada d’ara fa 50 anys. Eren les 3.56 quan Neil Armstrong va fer aquell gran pas per a la humanitat i ningú se’l volia perdre, però poques teles hi havia en aquella Lleida en blanc i negre. Figurava que era un triomf del capitalisme en plena guerra freda, però va ser una nit en què ningú va ser amo del cobejat aparell que denotava estatus: tocava compartir. La meua tele és teua, si és que hi ha teles d’algú. A la premsa, però, la notícia compartia protagonisme amb el ple extraordinari de les Corts Espanyoles, que es convocava per al dia 22 per designar el príncep Joan Carles com a successor del cap de l’Estat. Amb la perspectiva del temps, sembla raonable que s’emportés el titular més gran aquesta notícia. Al cap i a la fi, Franco no va viatjar a l’espai, però es va assegurar la immortalitat, poca broma. I, mentrestant, tots pendents del cel. “Came on, baby!”, escrivia Juan Caño. Era el que se sentia al Centre Espacial Kennedy de cap Canaveral en el moment de l’enlairament. Caño signava les cròniques de la missió Apollo 11 per al Diario de Lérida. Encara no se sabia que la pel·lícula tindria un final feliç. “Si algo falla, los astronautas solo podrán sobrevivir 43 horas”, s’advertia. Aquest dramatisme em porta al Pirineu. Al poema Viu de Llevata, 1969, de Xavier Macià. És commovedor. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”, però els astronautes van trepitjar l’ànima a aquell nen de vuit anys. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta.” La Lluna seguia al cel, però havia perdut la màgia. El petit va fugir d’aquella realitat que li narrava Jesús Hermida. Literalment. Va passar la nit al cau de les Roquetes. “Volia fer un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la Lluna.” Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien regalat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però tant era que fos petit. En el mateix moment en què Neil Armstrong va profanar la Lluna es va fer gran. De cop.

El retrovisor (Segre, 19-7-19)

dimarts, 13 d’agost de 2019

La classe sota l'arbre

Diuen que quan feia fred es posava una vistosa capa. Potser és que era un mag. Va morir fa més de cinquanta anys, però a Puigverd de Lleida encara hi ha qui el recorda. Patricio Redondo és alguna cosa més que el nom d’un carrer del poble. Havia nascut a El Cubillo (Guadalajara) el 1899, però ell era d’on exercia de mestre. El 1920, amb més il·lusió que experiència, va arribar al Segrià i hi va deixar petjada. Els temps no jugaven al seu favor. La dictadura de Primo de Rivera aguaitava a l’horitzó, però res no semblava poder aturar una generació de docents disposada a canviar el món. A Lleida, aquests mestres es van integrar al grup de renovació pedagògica Batec. És inevitable fer història ficció i preguntar-se com seríem tots plegats si hagués triomfat la seua revolució en comptes de l’aixecament militar de Franco, però vam passar d’aquella escola radicalment moderna a la del Florido pensil i els nens als quals feia classe Patricio Redondo van haver d’anar al front i desaprendre a ser lliures. Ell no s’hi va resignar. Va haver d’exiliar-se i va anar a parar a un camp de concentració francès “on ens van tractar com animals”, però no va defallir. La seua il·lusió restava intacta. Potser és perquè el mag de la capa es va treure de la màniga un as inesperat: tornar a nàixer. El 30 d’agost del 1940 va desembarcar a Coatzacoalcos amb 132 refugiats republicans. Gairebé tots van fer cap a Ciutat de Mèxic. Ell, però, va preguntar si hi havia nens en aquella terra, perquè era mestre. “De nens en tenim, però d’escola no”. Diuen que ell va respondre que això era molt secundari, que amb un arbre que els acollís sota l’ombra generosa ja feia. I així va ser com es va quedar a San Andrés Tuxtla. No va tornar a fer servir la capa. Massa calor. A Mèxic, la guayabera es va convertir en el seu uniforme. No li agradava parlar dels seus orígens: “La Guàrdia Civil ja em va preguntar massa vegades d’on era”, però no es va oblidar de Puigverd. De fet, hi va retornar clandestinament en plena postguerra aprofitant el passaport mexicà. Es va tornar a obrar la màgia. Els nens s’havien fet grans, massa. Tots havien patit més pèrdues de les que podien assumir, però aquell dia van tornar a ser uns xiquets feliços.

El retrovisor (Segre, 12-7-19)

diumenge, 11 d’agost de 2019

'Alcàsser murders'

Netflix, docusèrie Alcàsser murders. Play. El cop de puny és dels que deixa marca. I no, no és perquè s’hi vegi res especialment morbós. Els anys noranta, tan frescos i homologables en els teus records, s’allunyen en direcció al pleistocè. Vint-i-cinc anys llargs després del triple crim de les pobres xiquetes se’ns jutja a nosaltres, als mitjans de comunicació. Encara que tu no haguessis format part d’aquell circ, passes vergonya, molta. El sedàs del temps és capriciós i va coronar com a reina del morbo Nieves Herrero, indultant il·lustríssims noms de la televisió que van competir amb ella per la carnassa. Només Paco Lobatón accepta el repte de mirar-se a l’espill i entonar el mea culpaAlcàsser murders recupera personatges que teníem oblidats, com Juan Ignacio Blanco. Durant molts anys va ser l’ombra de Fernando García, el pare d’una de les víctimes. “Llama poderosamente la atención” era la seua frase fetitxe amb què remarcava les preguntes sense resposta del cas. La bola va anar creixent. Podríem visualitzar Indiana Jones corrent en la mítica escena d’A la recerca de l’arca perduda. Però la polisèmia és meravellosa. Allò va ser una bola de les altres. Una mentida. Que si pel·lícula snuff, que si mà negra, que si poderosos que no volen que se sàpiga la veritat... Blanco apareix molt demacrat al documental. És evident que està molt malalt. Diu que es pensarà si lliura la cinta que, suposadament, callaria totes les boques, però no ho fa. I ja no ho podrà fer. Ha mort aquesta setmana, com en un dels cops d’efecte del cas Alcàsser, que no es limita a l’assassinat de Míriam, Tonyi i Desirée. “No dic el mateix que ahir perquè ahir era a la tele, i avui declaro en un judici.” La frase la pronuncia un germà del presumpte assassí, Antonio Anglés, fugit de la justícia. És un noi amb problemes mentals i una intel·ligència limitada, però resumeix amb precisió quirúrgica aquells anys foscos. La llum va a càrrec de l’escriptora Carme Miquel, que era tutora de dos de les xiquetes i que també va morir fa pocs dies. Ella ens recorda que el triple crim va afectar –i molt– la llibertat de totes les joves. “El missatge era: si fas autoestop, si surts de nit, mira què et pot passar.” El conte de la caputxeta per no enfrontar-nos al llop ferotge d’una societat patriarcal.

El retrovisor (Segre, 5-7-19)