dimecres, 21 de setembre de 2016

La vida sense la mort


Sabina se’n fot amb molta gràcia i encara més mala llet, però té raó. “...Sabe de una cosas que ni una sabe que sabía”. Ens agrada que els llibres –i les cançons, i les pel·lícules– parlin de nosaltres. I ens sentim com la maruja d’aquest rap quan llegeix Antonio Gala: feliços de reconèixer-nos. No crec que sigui vanitat. El que ens agrada no és tant que ens descriguin com sentir-nos descoberts. Llegir una frase que converteix l’autor en el nostre còmplice, la nostra ànima bessona. Siamesa. Luis Cernuda va obrar el miracle ara fa uns dies. Em fixava en les pesades bosses amb llibres i material escolar que carretejaven molts vianants i sentia una barreja d’enveja i nostàlgia. El cel oferia l’habitual espectacle crepuscular de les tardes de setembre. Em recordava a mi mateixa folrant llibres i maleint les bombolles de l’Aironfix sota una mateixa llum daurada. No ho verbalitzava perquè no tocava fer-ho, però em moria de ganes de començar el curs. L’estiu era tan llarg! I dubto, des del present, si era cosa de les més que generoses vacances escolars o de la percepció del temps que es té a una certa edat. Els anys passen més de pressa quan ens fem grans? La pregunta és retòrica. “Quants segles caben en les hores d’un nen?”, es pregunta Cernuda. “Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza”, comença aquest poema en prosa. I ja no ens deixa anar. “Como si alguna colérica visión con espada centelleante nos arrojara del paraíso primero, donde todo hombre ha vivido una vez libre del aguijón de la muerte”. Perquè hi ha una època en què el temps no existeix. Som eterns. La vida sencera cabia en un pati, aleshores. En una tarda de piscina. Potser el que enyoro no és el curs que comença, sinó les moltes reencarnacions que tenia temps de viure durant l’estiu que el precedia. “He visto cómo las horas quedaban inmóviles, suspensas en el aire, tal la nube que oculta un dios, puras y aéreas, sin pasar”, escriu Cernuda. I em veig fent coses absurdes perquè el tedi d’una migdiada sense son sigui més suportable. Segurament hi ha una explicació científica perfectament argumentada sobre el perquè d’aquest canvi en la percepció del pas del temps, però no m’oferirà tant consol com un poema titulat, precisament, El tiempo.
El retrovisor (Segre, 16-9-16)

dilluns, 19 de setembre de 2016

Els perills de ser dona


El títol de l’article és de Maria Pons. El llibre Els perills de ser dona (Pagès Editors) va ser tot un fenomen a principis dels anys noranta. Estava basat en fets reals. En aquella època es parlava molt de Lleida als mitjans de comunicació d’àmbit nacional, però no perquè cap ajuntament amenacés amb demandar un historiador de l’art per documentar l’autoria de l’incendi a Sixena el 1936, com passa ara. També era per un tema delirant, de tota manera. El Tribunal Suprem ratificava el maig de 1990 una sentència que condemnava un empresari lleidatà a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos. El jutge va considerar provat que aquest senyor va magrejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però ­–i aquest però hauria d’anar en negreta i amb totes les lletres en majúscula­– el mateix jutge entenia que l’home no hi va poder fer gran cosa, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. Repesco de la premsa de l’època una citació del que es va conèixer com la sentència de la minifaldilla. Per si es pensen que la frase està treta de context, el jutge afegia que es va tractar d’una “reacció biològica o psicològica”. El diari més progre del moment va dedicar moltes pàgines al tema, com sembla lògic. Però, definitivament, eren altres temps. A banda de posar el nom i dos cognoms de la víctima –recordem que menor d’edat­–, es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost. Encara cuejava aquesta polèmica quan un noi de 20 anys va ser absolt –absolt!– de violació a Lleida perquè la víctima, de 16, no va oposar resistència física, sinó verbal. El president de l’Audiència Provincial es mostrava preocupat. No amb els seus jutges, però, sinó amb la premsa. Hi pensava aquesta setmana mentre veia la imatge grollera d’unes pobres noies en calces sostenint senyals de trànsit. Un suposat experiment per reduir l’alta sinistralitat de les carreteres russes. Que algú em digui que és un fake, si us plau.
El retrovisor (Segre 9-9-16)

diumenge, 4 de setembre de 2016

Trilingües


Feia molts anys que l’havia llegit i no era conscient d’haver retingut la cita, però les pàgines de Todas las almas em retornaven a bord d’un Alsa que em portava al Pirineu. “En inglés existe un verbo que en español sólo –encara amb l’accent que tant enyoro– se puede traducir explicándolo, y to eavesdrop (éste es el verbo) significa (ésta es la explicación) escuchar indiscretamente, secretamente, furtivamente”. Jo ho estava fent. Primer no. Abans d’escoltar vaig sentir, encara que per alguna estranya moda televisiva, ara ja no es faci distinció entre aquests dos conceptes. De fet, m’incomodava ser una convidada de pedra en una conversa imposada a cop de decibels. Parlaven fort, entre d’altres raons, perquè no seien juntes. De fet, segons es podia deduir fàcilment del diàleg que tapava la ràdio mal sintonitzada no es coneixien de res. Cap de les viatgeres era de muntanya. Però l’una –la més gran– feia temps que hi vivia i donava instruccions a l’altra –molt jove– que hi anava a passar uns dies de vacances. Ella ho plantejava, però, com un repte de supervivència extrema, al qual s’enfrontava amb una barreja de por, temeritat i optimisme. Si no m’hagués fixat en la pesada trolley de quatre rodes que havia introduït a la bodega del bus, hauria pressuposat que la turista era una aventurera intrèpida. Anava pel tòpic número dos mil quan va dir la frase definitiva: “la gente de pueblo me gusta porque no tiene maldad”. L’altra li va donar la raó. Jo mirava el paisatge i em sentia dolenta malgrat els meus orígens rurals. S’apropava el 25è aniversari d’aquella festa de pau i amor que es va viure a Puerto Hurraco. Potser es van adormir, perquè es va fer un silenci relatiu. Dos seients davant meu la conversa era en aranès. De nou vaig optar per l’eavesdropping. Eren un home de mitjana edat i una dona gran. Prou per ser sa mare. Estava pletòrica. Només li veia la mà, arrupida però enèrgica. Ho assenyalava tot. L’home va dir alguna cosa inaudible. No vaig entendre si la velleta li va respondre que era la primera vegada en 56 anys que sortia de la Val o que no s’hi havia mogut des de l’any 56. Vaig envejar-la. El que fos que l’havia fet anar a Lleida després de tant de temps li va permetre fer un viatge al futur i mirar-se el món amb ulls nous.

El retrovisor (Segre, 2-9-16)

dijous, 1 de setembre de 2016

Tardes daurades d'agost



Els darrers dies d’agost tenen alguna cosa de melangiosos. La calor no afluixa, però la llum ja no té la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Tardes daurades per acomiadar l’any. Tant és el calendari. No cal inventar-se una tradició tan falsa com la de menjar raïm fora de temporada per canviar de cicle. Hi ha un renaixement implícit en el setembre que s’apropa. Potser és el retorn a la rutina després de vacances, l’olor de llibres nous esperant que comenci el curs, col·leccionables delirants que posaran a prova la nostra constància. Hi ha un acte de fe en el futur en el gest de comprar-se una agenda. En els bons propòsits que incomplirem. Quan l’agost es treu les xancles i les bermudes li descobrim una dignitat que no lliga amb la coreografia de la cançó de l’estiu. D’això se’n diu esperança. Fa deu anys n’anàvem molt sobrats. L’estiu del 2006 es va acomiadar amb notícies que es van perdre com llàgrimes en la pluja. No sé si vivíem per sobre de les nostres possibilitats o ens pensàvem que els diners del Monopoly eren de curs legal, però la incursió a l’hemeroteca m’ha deixat perplexa. Aquell agost de quan la crisi no enfosquia l’horitzó per fer-nos afirmar que l’avantatge d’un futur tan negre és que combina amb tot vam saber que Xavier Gabriel volaria més amunt del que podia fer-ho la seua bruixa de la sort a bord d’una escombra: s’havia comprat un bitllet de preu literalment estratosfèric per viatjar a l’espai. Miràvem molt amunt en aquelles dates. A Lleida s’estava pendent de la Llotja, que només era un dibuix. L’empresa constructora havia d’aixecar als terrenys adjacents unes torres de 24 i 16 pisos. Encara no s’havia adjudicat l’obra i ja s’havia quedat petita, perquè un empresari d’Almacelles projectava un gratacel de 35 plantes. Projectar és el verb clau. Tot va quedar en projectes. En res. Ni s’ha fet turisme espacial, ni s’han construït torres fora mida al Segrià (l’obelisc d’Almacelles em juga en contra, d’acord). L’únic cert d’aquell agost de fa deu anys és que va morir Glenn Ford. La bufetada que li va clavar a la indòmita Gilda és, per bé i per mal, una icona del segle XX. Jo em quedo, però, amb l’insubornable sergent Dave Bannion. Dignitat i esperança convertides en pel·lícula per Fritz Lang.
El retrovisor (Segre, 26-8-16)

dilluns, 22 d’agost de 2016

Records tronats

Tots els dies semblaven tallats amb el mateix patró. Un programa llarg i avorrit, previsible. Sol i calor, sense concessions. Però a finals d’estiu sempre hi havia una tarda en què el cel semblava que es desplomaria sobre els nostres caps. Espantàvem la por amb mitologia casolana. Aquell soroll que glaçava l’ànima era cosa dels àngels, que arrossegaven mobles pesats. Aviat ens aliaríem amb Abraracúrcix i ens aferraríem a la idea que encara que ens semblés que els núvols fossin de plom, no ens caurien a sobre. O que, almenys, això no passaria l’endemà. No tenia ni la més remota idea que l’home que feia possible que jo entengués els irreductibles gals estava estretament lligat a un tro. I no a un de qualsevol, sinó al Capitán Trueno. No l’havia llegit mai. Em sonava a vell, a ranci. L’insultant insolència amb què cada generació arracona els mites de l’anterior i aspira a inventar-se la recepta de la sopa d’all. Ara sé que els dos còmics són coetanis, però El capitán Trueno em quedava lluny. No sabia que era èpica pura. El vell metge de gavardina llardosa deia jabatos als nens per no haver d’aprendre’s els seus noms i a mi em semblava una raó més per no donar una oportunitat al guerrer medieval, perquè El Jabato era el seu cosí germà. El maig de 1993 vaig conèixer l’autor dels còmics que no llegia i traductor –com ho va ser Jaume Perich- dels que em fascinaven. Acabava de publicar la novel·la La dona dels ulls de pluja, que li faria guanyar el premi Joan Crexells. Víctor Mora era un autor consagrat, una llegenda. El cafè dels homes tristos, Els plàtans de Barcelona, La pluja morta, Mozzarela i Gorgonzola... Sens dubte, sabia titular. El recordo vell, potser perquè jo era molt jove. M’hi vaig aproximar amb una certa veneració. Va agrair que no li preguntés per Goliath ni Crispín. Ni pel món de Jocs de Trons avant la lettre que va crear ara fa 60 anys. Estava acostumat a ser –només- el pare del gran capità. Hi ha personatges que et maten d’èxit sense pietat. I no t’hi pots tornar. Sir Arthur Conan Doyle diria “amén”. Ell va haver de ressuscitar Sherlock Holmes perquè patia per la seua integritat física.
Víctor Mora va morir dimecres, dia de grans tronades. Qui sigui que escriu les nostres biografies té cops amagats.
El retrovisor (Segre, 19-8-16)

dissabte, 20 d’agost de 2016

Tàpies dolç i secret


Antoni Tàpies va arribar al sanatori de Puig d'Olena a primers de gener de 1943, amb 19 anys acabats de fer. A les memòries, el descriu com un “indret solitari” entre Centelles i Castellterçol. Un edifici “ben concebut” i “funcional” construït en temps de la República al cim d'uns turons als quals s'arribava “per una carretera sinuosa fistonada de pins avets”. Era un matí d'espessa boira, semblava nedar entre els arbres. A aquell noi espantat que viatjava amb sa mare se li va figurar que s'endinsava en un paisatge nòrdic. De seguida es va sentir transportat a La muntanya màgica de Thomas Mann, que havia llegit poc abans de deixar Barcelona, en saber que tenia tuberculosi. Puig d'Olena era menys confortable que Berghof. No hi havia passadissos encatifats, ni cortinatges de vellut de color. “Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna”. Era, malgrat tot, un lloc “molt alegre i assolellat”. Des de la terrassa de l'habitació número 16 albirava “un veritable mar de vegetació”, un panorama grandiós de “boscos esponerosos”. També un jardí per on veia malalts, com ell, fent passejades matinals. Tàpies es va mostrar distant, “amb el ferm propòsit de no confraternitzar”. D'una banda, perquè tenia por de contagiar-se d'alguna cosa pitjor de la que l'havia portat al sanatori. De l'altra, perquè es va convèncer que allò seria per poc temps. Amb el ferm propòsit de no sortir de l'habitació -el va incomplir- es va instal·lar una ràdio i es va proveir de prou llibres per no trobar a faltar res de l'exterior. Tàpies exercia de Hans Kastorp. Feia còpies de Van Gogh i de Picasso, escoltava música romàntica i llegia molt: Nietzsche, Ibsen, Stendhal, Proust, Gide... El doctor Saló, ex-malalt que aleshores dirigia Puig d'Olena, el visitava amb dos monges dominiques “angelicals”: Soledat i Josefina. Només uns dies abans de la seva arribada al sanatori, el 29 de desembre de 1942, aquestes tres persones van acompanyar el poeta Màrius Torres en el seu traspàs. “Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa”, escriuria molts anys després. El demiürg va carregar de tinta el ròtring i va decidir que per qüestió de mil·límetres no es creués tant de talent.
El retrovisor (Segre, 12-8-16)

dijous, 18 d’agost de 2016

Batre records (sense accent)



Hi va haver unanimitat. Era una temerària, una inconscient. Quan vaig iniciar aquesta columna encara no s'estilava això de posar el correu electrònic al costat de la firma. Però jo intuïa que el feed back amb els lectors seria enriquidor. Tothom que m'ha escrit ha estat molt amable i l'únic sonat que ha contactat amb mi va emprar el correu postal. El cas és que ara fa poc buscava un mail del qual no recordava el remitent i vaig acabar rellegint aquesta curiosa correspondència amb estranys que sents molt propers. Un altre consell que em van donar abans de publicar el primer retrovisor va ser que no mirés enrere perquè se m'acabarien els records. Admeto haver sentit alguna cosa semblant a l'angoixa. Però la memòria funciona amb la complexa simplicitat d'una matrioxca: només quan l'obres pots veure la bessona que amaga en el seu interior, que a la vegada et porta a una altra nina. I així, successivament. Aquestes cartes sense segell formen una teranyina de records meravellosament densa que enllaça vides de persones desconegudes. Em sembla fascinant que la biografia d'un padrí de la Granja d'Escarp portés algú de l'àrea metropolitana a compartir la història del seu avi. Paral·lelismes dels que no ens semblarien versemblants en una pel·lícula. Dos orfes de la grip de l'any 18. Tampoc no hagués sabut mai, si no hagués fet pública l'adreça, que un Delfín de color blau va arribar a Faió l'octubre de 1967. “No et moguis per res del cotxe”, li van dir a la néta. I amb aigua fins al genoll la parella va anar decidida fins a la Sociedad Juventud Fayonense. Ells mateixos l'havien bastit. Van fer prop de cent quilòmetres per emportar-se una pedra. Amb aquell gest salvaven el seu món d'un naufragi cruel. Hi pot haver res més bonic que rebre com a regal aquest instant? Descobreixo, també, la història d'una parella d'adolescents, vestida amb la inevitable trenca. Van ser multats sense pietat amb 25 pessetes de 1970 per anar junts al Vespino a la carretera de Balaguer. Anaven a una disco de moda que avui és una residència d'avis. S'estimen, però tenen poc en comú. Ella és de Mari Trini. Ell, de Led Zeppelin. Aquell dia descobreixen, però, que George Harrison els ha escrit la seua cançó: My sweet Lord. Encara estan junts.

El retrovisor (Segre, 5-8-16)