dijous, 26 de setembre de 2019

Gent de mal viure?

Haver passat la infància en un poble petit i mal comunicat del Baix Segre als anys setanta impregna els meus records de neorealisme italià. Em veig corrent, esventada, per veure com munten el petit teatre a la plaça on cobraran vida uns putxinel·lis. La bruixa rebria, això ja ho sabíem abans de sortir de casa. I això ens faria riure molt. Aquella crueltat catàrtica de la canalla animant a donar garrotades. Després de la funció, els forasters desmuntarien la paradeta i encabirien aquell microcosmos de llops, dimonis, cavallers i princeses en una furgoneta atrotinada. Se n’anirien lluny. A cap lloc en concret i a tots. “Nosotros no somos de ninguna parte. Nosotros somos... del camino”, diu Carlos Galván en boca de José Sacristán a El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez. Aquest seria tot el contacte que tindríem amb les arts escèniques, tret de Santa Àgueda, quan les mares es passarien al teatre de varietats amb maquillatge excessiu i vestits de lamé. Les nostres activitats extraescolars consistien a allunyar-nos perillosament dels límits de la precària civilització on vivíem per descobrir indicis d’una guerra remota. Repelar-nos els genolls amb la bicicleta heretada. El teatre era un programa de televisió en blanc i negre, Estudio 1. Passarien molts anys fins que no vam descobrir que en un escenari es podia obrar màgia i que hi havia titelles tan delicats com en Jan. En Jan titella compto que va ser la primera obra de teatre infantil que vaig veure, ja adulta. Pura poesia. És una antiga producció del Centre de Titelles de Lleida que no ha perdut vigència. La descoberta del món a través de la música. Els xiquets van quedar hipnotitzats. Els pares, commoguts. Les cançons es van quedar amb nosaltres una llarga temporada. Les creia oblidades, però dimarts van emergir d’algun calaix de mals endreços del subconscient quan en una gala de promoció del teatre (!!!) vaig veure un vídeo en què uns nens deien gràcies com “els actors que feu teatre per a nens no sortiu abans de festa: la caputxeta i el llop no poden anar torrats”. Estupefacció. “No oblideu que estem acostumats a veure pel·lis de Marvel i de Pixar.” “Volem professionals”, afegien. Hi són. A l’Associació Teatre per a Tots els Públics. Llarga vida.

El retrovisor (Segre, 13-9-19)

dimarts, 24 de setembre de 2019

'Go West!'

Això dels cascos grocs com a uniforme de la Diada és una boutade. Mentiu-me per compassió si vaig errada. Potser és perquè a les obres no se’n veuen que els cascos sempre m’han recordat el mític grup Village People. És un fenomen paranormal dels que estudiava Jiménez del Oso a l’època dels seus grans èxits que aquí no fóssim capaços de veure’ls com a sis estereotips de l’imaginari sexual gai. La nostra era una societat tan endarrerida, reprimida, tancada i retrògrada, que les disfresses ens provocaven una pueril hilaritat. Si teniu ocasió busqueu al canal #0 de Movistar el programa Canciones que cambiaron el mundo. Com coincideixen a dir Alaska i Diego Manrique, no deixa de ser de justícia poètica que un dels hits del grup, Go west, s’hagi convertit en un himne esportiu que coregen milers i milers de persones que mai no gosarien anar a la ciutat maragda que hi ha a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Ni de visita. No fos cas. Entenc que pocs esportistes surtin de l’armari quan estan en actiu. Però aquest partit no es jugarà a cap estadi. Ni anirem a l’oest. Els cascos grocs serien l’outfit de la Diada. I potser funcionen, què sé jo. Ben bé que ens haurien anat l’1 d’octubre del 2017, tot sigui dit. Suposo que serà un Onze de Setembre multitudinari, malgrat Twitter. Però tampoc no compto que se’ns emporti cap tsunami, que l’endemà comença el curs i s’ha de matinar. Ja són molts anys de carretera i manta. Samarreta i pancarta. Potser només ens queda fer la coreografia d’YMCA. El casc ja el tenim. I els policies. De fer l’indi també n’hem après molt. I en aquesta promíscua harmonia de desunió en què ens hem instal·lat retrocedeixo fins a l’11 de setembre del 1936. La prèvia que trobo documentada d’aquell agost, lamentable: partits tirant-se els plats pel cap. La CNT exigia al PSUC que el cerverí Joan Comorera es disculpés per haver tractat de “tribus” els milicians que van anar al front d’Aragó. Era la condició que posava per fer una Diada unitària. En plena guerra i així ens entreteníem. Per sort, la gent va anar pel seu compte i es van recollir 45.000 pessetes de l’època per a les víctimes del feixisme al peu del monument a Rafael Casanova. Un tsunami dictatorial va arrasar amb tot poc després.


El retrovisor (Segre, 7-9-19)

diumenge, 22 de setembre de 2019

Quatre mil cartes d'amor

Hi ha notícies que et reconcilien amb la vida. Xavier Santesmasses ens descobreix avui a SEGRE un insòlit llibre escrit a quatre mans. Cartes d’amor, es titula. I són cartes d’amor senzilles i tendres, com les paraules de Serrat. Els autors són parella i la correspondència que publiquen se l’han adreçat l’un a l’altre els darrers cinc anys. No l’he llegit, però són tan joves que sembla que no pugui ser que en lloc de fer un Skype optessin per disseccionar-se el cor i introduir-lo dins d’un sobre, com un nàufrag que llença una ampolla al mar. Ell, 22 anys, de Tàrrega. Ella, 20, de Lloberola, un nucli de Biosca. Quan van néixer ja no s’escrivien cartes d’amor. De fet, ja no s’escrivien cartes. El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, però internet no va tenir compassió amb el gènere epistolar. Els historiadors del futur hauran de tenir ànima de hacker per seguir el rastre dels protagonistes dels seus estudis. En aquell gest tan característic com vell de llepar un sobre per tancar un secret que legalment no podrà descobrir ningú més que el seu destinatari es deixa alguna cosa més que ADN. A Les liaisons dangereuses, la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont van acabar molt malament quan es van fer públiques les seues cartes. Res tan fascinant com la correspondència aliena. Fa molts anys, al meu poble s’havia de temptar el metge amb la carta d’algun parent llunyà perquè acceptés fer una visita a domicili. El malalt l’avorria, però la missiva d’un remitent ignot el fascinava. Potser per això es paguen fortunes per cartes que no ens han adreçat. El 2015 la correspondència entre Frida Kahlo i el pintor català Josep Bartolí es va cotitzar a 136.000 dòlars. Vint-i-cinc escrits que ens endinsaven en una intimitat furtada, com si els poguéssim espiar pel forat d’un pany i sentíssim com ell li deia “Mara”. El romanticisme es trenca amb una notícia de 1966 en què un italià denuncia a la policia que algú li ha enviat 4.000 cartes d’amor. És de suposar que primer van ser rebudes amb una barreja de curiositat i afalagament, però el ritme era de cinc o sis al dia. La investigació va permetre identificar l’autora. La premsa es fa creus que tingués 38 anys. “Es ridículo a esa edad.” Com si als 18 es tingués llicència per assetjar.


El retrovisor (Segre, 30-8-19)

dijous, 19 de setembre de 2019

Lo far west

Aquest estiu, sota un sol de justícia, Gimenells es va convertir en un gran plató. “És un poble que té una estètica peculiar i molt cinematogràfica”, va justificar Pilar Palomero, directora de Las niñas. I és cert. La colonització de l’oest no va ser exclusiva dels Estats Units. Pobles com Gimenells, el Pla de la Font, Raimat, Santa Maria de Gimenells, Sucs i Suquets formen part d’un territori amb personalitat pròpia tan desconegut com sorprenent. Gimenells va ser fundat per l’Instituto Nacional de Colonización el 1939, ara fa vuitanta anys. Una avinguda de plataners ens endinsa en un nucli urbà que, si el veiéssim fotografiat, no dubtaríem a ubicar a Llatinoamèrica. Cases vestides de blanc immaculat, carrers amples i ben afilerats, una plaça porxada... Tot tan ben endreçat que s’intueix la mà d’un arquitecte de prestigi en l’obra, Alejandro de la Sota. Sortint en direcció a Sucs es troba, intacte, l’antic Centre Tecnològic de Colonització. Les vaqueries, les cases dels treballadors, les sales d’experimentació... El 1944, fa 75 anys, va ser el torn de Sucs. L’Instituto Nacional de Colonización va comprar més de 2.000 hectàrees de terreny dins el Plan de Reforma Agraria projectat pel franquisme. Sucs recorda una missió californiana. L’església descol·loca. Kim Novak i James Stewart hi haurien pogut rodar alguna de les icòniques escenes de Vértigo a les ordres de Hitchcock. És un poble de Lleida, literalment. Una Entitat Municipal Descentralitzada. Però Sucs i el seu agregat Suquets no s’ajusten a l’estereotip. Queden molt lluny els anys de postguerra que van portar gent d’arreu de l’Estat a aquesta nova terra d’oportunitats, però encara avui s’hi respira un ambient senzill, de poble treballador. Més amable i acollidor que els barris obrers de les grans ciutats. Més humà, sobretot. Els carrers són plens de detalls que res tenen a veure amb l’urbanisme, sinó amb la traça d’algun veí. El do it yourself de qui no tenia alternatives. “En este país nuestro en el que los agricultores [...] siguen mostrándose tan indiferentes por el confort y absolutamente ajenos a los valores estéticos, resulta aleccionador situarles ante [...] un núcleo de población como los creados por el Instituto”. No comment.

El retrovisor (Segre, 23-8-19)

dijous, 22 d’agost de 2019

La generació Woodstock

El Woodstock Music & Art Fair semblava un festival condemnat al fracàs. S’havia de celebrar a Woodstock, a l’estat de Nova York, els dies 15,16 i 17 d’agost del 1969 amb Bob Dylan, que aleshores vivia en aquest poble, com a principal reclam. Però Dylan va caure del cartell i l’oposició veïnal va obligar els organitzadors a traslladar-lo a Bethel, a uns 65 quilòmetres, encara que no li van canviar el nom. Es van llogar uns terrenys on es comptava encabir unes 60.000 persones, però es va fer curt, molt curt. Més de 400.000 espectadors van desbordar totes les previsions. Mig milió més van desistir d’arribar-hi donat el col·lapse dels accessos. A les 17.08 del 15 d’agost, Richie Havens pujava a l’escenari de Woodstock i obria oficialment el festival, per on també van passar Joan Baez, Janis Joplin, The Who, Santana, Neil Young, Joe Cocker o Jimi Hendrix, qui va demanar ser l’últim a tocar. El festival va ser un clam contra la guerra de Vietnam. Hendrix va actuar vestit d’indi, i va fer una versió elèctrica de l’himne dels Estats Units, en què simulava el so de les bombes i de les metralletes. Això passava a les 9 del matí del dilluns 18 d’agost. També es va fer curt de dies, pel que sembla. Malgrat el caos organitzatiu, i amb els terrenys convertits en un mar de fang, no hi va haver incidents. Es van produir tres morts, però van ser accidentals: una sobredosi, una apendicitis i un insòlit atropellament de tractor. Sempre he estat molt crítica amb aquesta generació, senyorets de naixement per mala consciència lectors de poesia social, parafrasejant el poema de Gil de Biedma. Però si he de ser honesta, són els únics que segueixen mobilitzats. Joan Baez ha fet campanya explícita per l’alliberament dels presos polítics i, a Lleida, només cal anar els dilluns a la plaça Paeria. Tant si és agost com si és Nadal els cantaires clamen pels represaliats. La majoria, per edat, hauria pogut ser a Woodstock, però el 1969 el més lluny que viatjaven els joves era al Sàhara per fer la mili. Em queda el dubte de si es van assabentar del que passava a l’altra banda de l’Atlàntic. A la premsa de Lleida, ni es va mencionar. A la general, un únic breu: “La feria de música de Nueva York provoca un colosal embotellamiento.” Pau, amor i tal en temps de Franco.

El retrovisor (Segre, 16-8-19)

dilluns, 19 d’agost de 2019

Material escolar

El millor de l’agost és que s’acaba. Si t’apropes una caragola de mar a l’orella, t’arribarà el so esmorteït d’Earth, Wind & Fire escalfant a la banda. Música disco cantada en falset per celebrar la fi de l’estiu. Si no haguéssim potinejat tant els rellotges, la mort lenta i agònica de la calor culminaria amb l’ara enigmàtica dita de “per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”. Què més voldríem. No, encara queden moltes setmanes de penitència. De sentir el pes del món esclafant-nos sense pietat a l’hora de la migdiada. Però malgrat la suor, les xancles i els estampats impossibles, l’agost fa olor de llibres sense estrenar. Endorfina segregada a raig quan s’adquireix material escolar. Quan es prova la suavitat d’un bolígraf sense saber, encara, quines paraules escriurà. El verb fet tinta que habitarà entre nosaltres. La fe intacta en les nostres possibilitats. Defallirem abans no arribi el fred, en som conscients. Potser per això ens reservarem alguna llibreta. Com aquells vestits de mudar que penjaven a l’armari esperant ocasions que mai no arribarien. Eldorado ocult entre les pàgines en blanc d’un quadern que s’obre dòcil, reptant-te a conquerir un món que no existeix. L’abisme aclaparador d’avançar sense coordenades. La por irracional a profanar aquell primer full. Em costa estrenar una llibreta, ho admeto. És com si no volgués malbaratar les oportunitats que m’ofereix. I sé que un dia hi faré una anotació intranscendent i el quadern acabarà sent un objecte d’escriptori sense màgia ni misteri i que tornaré a comprar una altra llibreta en què dipositaré, intactes, les mateixes esperances. Si el material escolar ens atreu amb el magnetisme d’un imant és perquè no renunciem a encetar un nou curs, encara que faci dècades que no anem a escola. A aprovar-nos. Una prometedora llum de setembre inundant de calidesa l’horitzó després d’unes vacances eternes. “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es pregunta Luis Cernuda. Hi ha un temps en què som eterns. El futur ofereix tantes possibilitats que cap dels llapis que comprem aquests dies tindrà una mina prou llarga per escriure tantes vides com podríem viure sense ser massa conscients que arribarà el moment en què “el tiempo nos alcanza”. Farem tard a la nostra cita.

El retrovisor (Segre, 9-8-19)

diumenge, 18 d’agost de 2019

Vacances amb wifi

Tot era modern, menys les braves del Roma, que són eternes. Unes artistes establertes a Berlín parlant d’un projecte audiovisual que mostraven en un portàtil últim model. De sobte, una d’elles va adonar-se que se li feia tard i va treure de la bossa un telèfon mòbil amb aparença de Nokia de finals dels 90. Va sortir del bar per trucar o enviar un SMS –no hi havia més opcions– a qui fos que hagués d’avisar. Minuts després va tornar amb aquella falsa antigalla que va deixar damunt de la taula, conscient de l’expectació generada. “És la millor compra tecnològica que he fet darrerament”, va assegurar. Era el que semblava, un telèfon mòbil com els que vam tenir fa vint anys, i amb les mateixes prestacions. Hi havia alguna cosa de postureig en la reivindicació d’aquell aparell vintage, però també de rebel·lió. Aquella jove no pretenia renunciar als avenços del seu temps. Tenia perfil a les xarxes socials i altres maneres de connectar-se, però “l’smartphone era una constant distracció”. Era, en passat. Ens parlava una dona lliure. Més que una reflexió, era una obvietat incontestable. Hores i hores perdudes. Dies perduts. El temps és etern, però nosaltres no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. Que hi hagi hotels digital detox potser faria replantejar la teoria de l’evolució a Darwin. Acabem d’estrenar l’agost. El món sembla aturar-se, però no s’enganyin, ja ningú no fa vacances. Vacances de veritat. Desconnectar és un verb absurd quan es conjuga a l’ombra d’una xarxa wifi. O amb 3G, tant és. Trobes a faltar el temps en què no saber res d’algú era un bon senyal. No news, good news, es deia. El luxe de perdre’s entre les pàgines d’una novel·la. De perdre’s, ara literalment, pels carrers d’una ciutat que no coneixes. De deixar-se guiar per l’instint, no pel GPS. L’acollidora melancolia del retorn. Però no pots tornar si mai no marxes del tot. Hem renunciat a ser lliures. I com a dòcils esclaus geolocalitzats respondrem amb cortesia a la pregunta d’on hem anat perquè sabem que ja ningú no s’interessa per com ens ho hem passat, a qui hem conegut o si hem descansat. Només importa l’on, que ha de ser llunyà, com si la felicitat es pogués mesurar en quilòmetres o en likes a Instagram.

El retrovisor (Segre, 2-8-19)